Què passa si Puigdemont i el seu govern no acudeixen davant l'Audiència Nacional?

Després que l'Audiència Nacional hagi citat a declarar el president Carles Puigdemont i el seu executiu, considerats cessats pel govern espanyol, el dijous dia 2 de novembre i el divendres dia 3, plana la incògnita sobre què faran després que Puigdemont ha dit que és a Brussel·les a l'espera de les "garanties que no es donen a Espanya" per poder tornar.

Si dijous no s'hi presenten, la Fiscalia podria demanar a la jutge Carmen Lamela que lliuri les corresponents ordres europees de detenció i entrega i si la magistrada les aprovés, les autoritats belgues haurien de procedir a l'arrest de Puigdemont i els seus consellers, segons detalla l'agència EFE. Les ordres europees de detenció substitueixen el procediment d'extradició entre els estats membres de la Unió Europea amb un sistema més àgil d'entrega que s'aplica a Espanya des del 2004.

L'experta en llei d'asil i refugi Nele Verbrugghe, de l'Institut de Drets Humans de la Universitat de Lovaina, afirma en una entrevista amb l'ACN que en cas d'una ordre de detenció europea Puigdemont podria evitar amb "litigis" l'extradició des de Bèlgica encara que no demani asil o que se li negui. "Podria evitar ser lliurat a la justícia espanyola per aquests processos legals", ha assegurat. Tot i això afegeix:

"És important entendre que el sistema d'ordre de detenció europea ha substituït els procediments tradicionals d'extradició entre estats membres de la UE i això significa que el lliurament d'una persona per part d'un Estat a un altre sol ser automàtic."

La regulació europea redueix els motius de denegació de l'extradició. En el llistat de delictes, no hi ha el de rebel·lió ni sedició, però sí alguns de corrupció, i Puigdemont està imputat per malversació. En tot cas, els delictes que s'atribueixen a l'expresident català han d'estar tipificats en l'ordenament jurídic belga perquè es pugui procedir a l'ordre de detenció i entrega.

Segons l'ordenament jurídic belga, Puigdemont i els seus consellers serien detinguts i posats a disposició del jutge, que hauria de decidir si els deixa en llibertat o els posa a presó fins que es resolgués el cas. Si els reclamats acceptessin, l'entrega a Espanya es faria en deu dies, però si no ho acceptessin, la decisió ha de prendre's en un termini de seixanta dies a partir de la detenció.

En un primer moment, la decisió correspondria a la Cambra del Consell de Brussel·les, que disposaria d'un termini de quinze dies per fer-ho. La seva decisió, però, es pot recórrer, de manera que s'obriria un nou termini de quinze dies i en últim cas aniria davant del Tribunal de Cassació, que tindria el mateix temps per resoldre. Tot i això, el jutge podria considerar que la informació que hi ha en l'ordre de detenció no és suficient i podria demanar informació complementària.

La llei belga estableix supòsits pels quals l'ordre pot ser rebutjada, com, per exemple, motius que portin a creure que es vulnerarien els drets fonamentals de la persona reclamada, recollits en el Tractat de la Unió Europea.

Poca probabilitat de rebre asil

Verbrugghe ha recordat que el Comissionat General de Bèlgica va dir dilluns que el nombre de casos en què ciutadans de la UE han rebut asil són gairebé zero i admet que no té coneixement de cap cas en els darrers deu anys:

"Per tant, ara per ara sembla més aviat poc realista que Puigdemont pugui rebre asil en cas de sol·licitar-lo. (...) La situació a Catalunya és tan excepcional que es fa difícil preveure quin seria el resultat d'una petició d'asil."

Els criteris per ser reconegut com a refugiat són els mateixos tant en la llei belga com en l'europea i el Conveni Internacional del Refugiat. En el si de la UE, el Protocol 24, annex als tractats fundadors de la UE, recull el principi d'assumpció que no hi ha la necessitat d'una protecció d'asil a ciutadans d'un altre estat membre de la UE.

"Hi ha l'assumpció que tots els estats de la UE són països segurs, que respecten els drets fonamentals, que segueixen les lleis, llavors en principi no hi ha necessitat de reconèixer els ciutadans d'un país de la UE com a refugiats."

Amb tot, el protocol preveu quatre excepcions en què els estats membres poden examinar peticions d'asil d'altres ciutadans de la UE. La clau resideix, segons diu l'experta en dret i asil, en el fet que Bèlgica és l'únic que ha declarat -el 1997- que es basaria en aquestes excepcions "de forma sistemàtica". "Això vol dir que examinarien les peticions d'asil provinents de ciutadans de la UE en tots els casos."