Quedar-se embarassada del company mort: "És com haver recuperat alguna cosa d'ell"

La reproducció post mortem, és a dir, quedar embarassada de la parella un cop ha mort, no està lliure de controvèrsia ètica i jurídica. Hi ha molta disparitat entre països europeus: mentre a Alemanya, França o Itàlia, per exemple, està prohibit, a altres llocs com Bèlgica, el Regne Unit o Dinamarca, es pot fer amb limitacions.

A Espanya, des de la llei de reproducció assistida de 1988, es contempla el supòsit que una dona es pugui embarassar amb l'esperma de la parella morta --si ha deixat un consentiment per escrit-- els 6 mesos posteriors a la mort. Però no preveu, per exemple, que si qui mor és la dona es puguin utilitzar els seus òvuls, com pot ser el cas quan la parella és una altra dona, o si tenien embrions congelats.

L'any 2006, el termini per fer-ho es va ampliar. Va passar de sis mesos a un any, però continua sent un límit de temps que empeny les dones a prendre la decisió quan tot just acaben de perdre la parella.

Darrere cadascun d'aquests casos excepcionals hi ha històries complexes. Una d'elles és la de la Sara Montes i el Cristian Muñoz, que acaben de ser pares.

Fa un any i mig acabaven de pagar les arres per comprar-se un pis. Ja havien mirat quines escoles tindrien a prop per quan tinguessin fills. "Estàvem al millor moment de la nostra vida, portàvem 8 anys junts. Volíem tenir fills i un dia li va començar a fer mal l'esquena", recorda la Sara.

El dolor era el símptoma del que li diagnosticarien després: un càncer de còlon amb metàstasi. Abans de començar la quimioteràpia, van decidir fer la preservació d'esperma, que s'ofereix als pacients oncològics dins la sanitat pública. Sabien que el tractament podia deixar-lo estèril i volia mantenir el projecte de ser pare amb la Sara:

"Ho vam comentar entre els dos i vam dir: 'anem fem la reserva d'esperma i si fan la quimio no passa res, quan estiguis millor si volem ser pares ja ho tenim allà i podem'. La idea era fer-ho els dos".

Per protocol, també es pregunta què es vol fer amb la mostra en cas que el donant mori. I els van explicar que, si es donés el cas, la Sara tindria just un any per utilitzar l'esperma. "Jo en aquell moment em vaig quedar com: 'Bueno, a mi què m'expliques? Postmortem no, si estarem junts, estarem la mar de bé'", assenyala.

Però el Cristian va deixar el consentiment per escrit, com marca la llei, i després sabria que això era decisiu. Els tractaments no van funcionar com esperaven. El Cristian no va tornar a sortir de l'hospital i al cap de menys de dos mesos, amb 33 anys, va morir.

"Els primers mesos estàs una mica en xoc. No t'acabes de fer a la idea del que ha passat. Quan passen dos, tres, quatre mesos és quan realment comença el dol més intens. Perquè és quan comences a assimilar el que ha passat".

Però la llei no li va deixar massa temps per assimilar que havia perdut "la persona que més estimava". L'explicació sobre la preservació d'esperma va començar a ressonar al seu cap. El Cristian havia deixat el consentiment perquè ella l'utilitzés, però només ho podia fer durant els 12 mesos posteriors a la seva mort, després s'han de destruir les mostres. Havia de prendre una decisió enmig del dolor intens que sentia: "Tens molt poc temps de reacció; has de prendre la decisió ja o serà tard."

I és així perquè els tractaments de fertilitat necessiten el seu temps i no sempre funcionen a la primera, com apunta Ana Polo Ramos, cap de Medicina Reproductiva de la Fundació Puigvert-Hospital de Sant Pau:

"Després de la primera transferència, si no funciona, hem d'esperar dos o tres mesos per tornar a programar una segona transferència, i això tenint en compte que la resposta sigui adequada, perquè si té una baixa reserva ovàrica o per edat costa una miqueta més, un any passa de seguida".

La Sara estava en ple dol. "Venia d'haver perdut molt pes --es va quedar amb 49 kg--, d'estar anímicament malament i això tampoc era el millor", diu. Però, si no es decidia, perdia la possibilitat per sempre.

Es va fer el tractament de reproducció assistida, només va prosperar un dels embrions i l'hi van implantar. Amb el pas dels mesos l'embaràs va prosperar i va acabar sent el Lyon, el nom que havien decidit amb el Cristian.

Fins que no estava de tres mesos, la Sara no va explicar a ningú que serien pares:

"Pensava 'i si algú em diu: estàs boja, ets molt jove, ja trobaràs algú', que això m'ho han dit moltes vegades. Però és que no va així. O altra gent que em deia 'sí, fes-ho'. No volia. Era jo la que havia de viure amb això. Era una decisió que havia de prendre jo sola".

Des del primer moment ha rebut atenció psicològica a la Fundació Puigvert, i encara hi va setmanalment. Per Ana Polo Ramos, "és molt important valorar com estan psicològicament, si estan preparades o no, sobretot perquè quan aquests tractaments fallen és un moment psicològic molt delicat".

La Sara ha tingut, en tot moment, el suport dels pares del Cristian, que han estat avis, després de la mort del seu fill. Estan sempre disponibles pel que necessiten tant la Sara com el Lyon. "Mentre siguem vius a ells no els faltarà de res. Ens tindrà pel que calgui", asseguren.

Tant els avis com la mare apunten que, amb només un mes i mig, el Lyon és clavat al seu pare de petit, i ja fa gestos seus, com fer la pipa amb el dit índex. Però, tot i les semblances, el reconeixement legal del Cristian com a pare tampoc no ha estat fàcil. La Sara ha hagut de presentar multitud de papers per demostrar-ho. "Però ho vaig aconseguir i ara té el seu cognom", s'alegra.

L'alegria del naixement d'un fill molt desitjat com ha estat el Lyon, però, no pot esborrar, ni ho pretén, el que ha suposat la pèrdua sobtada de la parella:

"Continuem, òbviament, amb el dol perquè no fa ni un any i mig que va morir. I òbviament és molt difícil. Però estic molt contenta d'haver pogut aconseguir alguna cosa dels dos. De nosaltres. És com haver recuperat alguna cosa d'ell".