Qui decidirà el futur d'Ucraïna
A Ucraïna només hi ha tres actors que compten: Rússia, els Estats Units i la Unió Europea -o sigui, Alemanya-. Els ciutadans ucraïnesos d'un o altre bàndol o sentiments, només són els peons que es mouen segons les necessitats i que, si cal, se sacrificaran. És evident que els somnis de llibertat, democràcia oberta i una societat sense corrupció d'una part dels ucraïnesos va ser el desencadenant del canvi de govern que ha portat al conflicte actual. Però a l'hora del desenllaç, les seves opinions -i les dels que ara es revelen en contra seva a l'est del país- comptaran poc.
Els actors que decidiran el futur, dèiem, són tres: Rússia, els Estats Units i la Unió Europea -que és tant com dir Alemanya-.
Rússia -encarnada pel seu nou tsar Vladimir Putin- defensa els interessos russos que han estat traïts i menystinguts pels governs occidentals. Són els interessos russos de tota la vida. Sense fronteres naturals que els protegeixin, situats en mig de l'estepa euroasiàtica, els russos recorden atemorits les successives invasions que han patit des dels temps dels mongols de Gengis Khan fins a Hitler, passant per Napoleó. Això, i la cerca de la sortida al mar cap a ports d'aigües calentes -que no es congelin a l'hivern- ha portat als russos a una expansió continuada en forma de nous territoris o d'estats vassalls que serveixin d'escut. Ja siguin els tsars, Stalin o Putin, l'obsessió és sempre la mateixa: allunyar les fronteres al màxim del cor del país, crear zones tampó, en forma d'annexions o de zones d'influència, allunyar quan més millor l'enemic.
En caure el Mur de Berlín, i a canvi de permetre la reunificació alemanya i una transició pacífica als països de l'antic Pacte de Varsòvia, George Bush pare va prometre a Gorbatxov que l'OTAN no aprofitaria el procés per ampliar l'aliança en terres abans d'influència soviètica. Però Washington ha incomplert la promesa. Aprofitant la debilitat dels anys de Boris Ieltsin, tant la Unió Europea com l'OTAN s'han anat ampliant cap a l'est, integrant els antics satèl·lits de l'URSS i inclús exrepúbliques soviètiques com Lituània, Letònia i Estònia. Els dirigents russos se senten traïts i cada cop més encerclats per una aliança que sospiten amb intencions hostils. En comptes de com amics i aliats, es veuen tractats com rivals. És més, se senten humiliats. Putin, simplement, respon a aquest sentiment. I que quedi clar que tot això no treu que Putin, amb tot desvergonyiment, fa i desfà a Ucraïna sense cap rubor i a penes sense amagar-se. I que usa les acusacions més grolleres contra Occident. Però la geoestratègia mana. Com ha escrit Robert Kaplan, és "La venjança de la geografia".
Els Estats Units han comés l'error de menystenir Rússia, i de maltractar-la. No ho dic jo. Ho diu Kaplan. Ampliant l'Aliança Atlàntica en l'antiga zona d'influència soviètica, han aixecat tots els recels russos. Un error que pagaran car. Els últims intents d'incloure Geòrgia i Ucraïna dins l'OTAN eren impossibles d'acceptar per Moscou. Rússia no podia permetre's tenir la seva flota de Sebastapol en territori "llogat" i envoltats per l'OTAN. No veure això ha portat a la situació actual.
I desprès hi ha la Unió Europea, que a aquestes alçades de la pel·lícula, és el mateix que dir Alemanya. O sigui, els interessos alemanys. Els interessos alemanys a la zona sempre han estat dictats per la Drang nach Oste, "l'empenta cap a l'est". En alguns moments ha estat una expansió pacífica en busca de terres verges que conrear i mines que explotar. Altres, una expansió militar. I d'altres, com ara, una expansió d'influències en busca de matèries primeres i de mercats. Gràcies a l'ampliació de la UE cap a l'Europa Oriental, Alemanya ha aconseguit recrear una Mitteleuropa, una Europa central com a zona d'influència pròpia. I ara li agradaria incorporar-hi Ucraïna, el seu blat, el seu carbó, les seves mines de ferro i el seu mercat de 45 milions de persones.
Aquests són els interessos tradicionals d'Alemanya. Però, -i aquí hi ha la contradicció- no són els únics. Perquè després estan els interessos de les grans empreses i indústries alemanyes, que són oposats a aquests intents de sumar-hi Ucraïna. L'aposta per Ucraïna entra en col·lisió amb els interessos molt més importants que Alemanya té amb Rússia: des de les importacions de gas (el 30% de les necessitats alemanyes) i la construcció del gasoducte russoalemany del Nord Stream, als 76.000 milions d'euros del volum d'intercanvi comercial. Alemanya és el primer exportador europeu cap a Rússia, especialment de vehicles i maquinària. I fins a 6.000 empreses alemanyes i 300.000 llocs de treball depenen dels seus socis russos. Són molt els empresaris alemanys que no volen sacrificar els seus negocis amb Rússia per Ucraïna.
Això explica l'afectuosa abraçada de Gerhard Schroeder amb Putin, en el setantè aniversari de l'excanceller-, el mateix dia que Brussel·les decidia noves sancions contra els homes del president rus. Schroeder és el president de la companyia Nord Stream. I això explica també la irrisorietat de les sancions personals preses per Brussel·les contra dirigents russos del cercle de Putin -48 persones fins ara-. I també l'absència de sancions econòmiques o comercials realment efectives.
Dos interessos alemanys estan doncs en conflicte. Quin acabarà per imposar-se? Ja es veurà. Però a l'hora de la veritat, Alemanya -perdó, vull dir la Unió Europea- elegirà pels interessos que consideri més importants. I Putin té encara molt de camí per recórrer. En tot cas, els pobres ucraïnesos -els uns i els altres- seran només els peons a sacrificar.
