Qui dia passa, frontera empeny: per què Putin no té pressa amb un alto el foc a Ucraïna
El president rus ha demostrat que coneix bé el punt feble del seu homòleg nord-americà: la vanitat
"M'agradaria començar expressant el meu agraïment al president dels Estats Units, el senyor Trump, per prestar tanta atenció a la solució del problema d'Ucraïna".
En compareixença pública aquest dijous i acompanyat del seu aliat bielorús incondicional, Aleksander Lukashenko, ha llançat l'ham de l'adulació a través d'aquestes paraules. Ha reblat el clau acceptant, aparentment, "les propostes (nord-americanes) que tenen com a objectiu acabar amb les hostilitats" a Ucraïna, segons la proposta d'alto el foc aprovada dimarts entre Washington i Kíiv a l'Aràbia Saudita. El dimoni pot estar en els detalls.
Les condicions de Putin
Tot seguit, Putin ha afegit: "Però partim del principi que aquesta treva ha de portar a una pau duradora i fer front a les causes profundes d'aquesta crisi". I aquí s'hi poden llegir les reivindicacions de Moscou a llarg termini: garanties que Ucraïna no serà mai membre de l'OTAN i acceptació de les fronteres modificades unilateralment per Rússia. Tant a Crimea com al Donbass. La primera ja annexionada el 2014, el segon gairebé conquerit en tres anys de guerra. Total, un 20% del territori ucraïnès.
A curt termini, Putin encara ha afegit que serien benvingudes les empreses occidentals que vulguin tornar a Rússia i que Moscou està preparada per reprendre el subministrament de gas a Europa. Una manera gens sibil·lina de suggerir recompenses ja des del moment que se sumés a l'alto el foc d'un mes desitjat pels nord-americans.
La pilota i la teulada
Després del gir de 180 graus en el conflicte d'Ucraïna a favor de Rússia escenificat amb la humiliació pública a Zelenski a la Casa Blanca el 28 de febrer, Washington ha pactat amb Kíiv una proposta d'alto el foc. A partir d'aquí consideraven que la pilota era a la teulada de Rússia, i que si no acceptava aturar la guerra, patiria "conseqüències devastadores".
Al cap de dos dies, Putin ha xutat aquesta mateixa pilota cap endavant. Desactiva les suposades amenaces, rep a Moscou l'enviat de Trump, Steve Witkoff, i demana parlar personalment amb Trump.
En definitiva, s'atorga temps en un moment que el canvi de política nord-americana ha afeblit Ucraïna en el camp de batalla i les tropes russes avancen en tots els fronts.
Qui dia passa, guany empeny
Rússia ja ha reconquerit pràcticament tota la regió de Kursk que les tropes ucraïneses havien ocupat l'agost passat amb l'esperança de fer-la servir com a moneda d'intercanvi territorial. Les tropes de Moscou també avancen en el front del Donbass.
En termes militars, el Kremlin no té cap pressa a implementar un alto el foc. Menys que Ucraïna, per descomptat, però també que Washington, amb un Trump ansiós per deixar de gastar un sol dòlar en aquesta guerra i, sobretot, d'homenatjar-se com el president que la va acabar. Conflicte del qual repetidament ha culpat més el seu antecessor nord-americà, Joe Biden, que l'invasor rus.
Tot el temps que va de l'acceptació --en principi-- de l'alto el foc a una eventual implementació de la treva es traduirà en més guanys territorials que Putin voldrà que se li reconeguin com a irreversibles. Això, si és que no demana compensacions econòmiques per la simple aturada dels combats.
Una estranya parella
Trump no va trigar ni mitja hora a respondre a la petició prèvia de Putin de parlar tots dos directament. El rus es referia al telèfon. El nord-americà, amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, al costat, perplex, ha dit als periodistes que estaria encantat de reunir-se amb el seu homòleg rus.
La sintonia que Trump sent amb Putin --hi ha qui parla d'admiració-- es va fer prou evident en la gesticulació durant les trobades que van mantenir en el primer mandat.
Malgrat la diferència d'alçària, massa corporal i potencial dels països que representen, la posada en escena donava una imatge contrària. En la mirada, en la manera d'encaixar les mans, en la parla.
El component personal influeix, i molt, en les relacions que mantenen els mandataris i traspassa l'àmbit polític. Biden i Obama estaven als antípodes de l'estil Putin, personal i polític. No és el cas de Trump, que ja va demostrar en perdre les eleccions del 2020 un cert dèficit de conviccions democràtiques.
Tots els fronts oberts
El menysteniment de Trump per les formes li causen igualment desenfocaments en el fons de les relacions internacionals. Confondre l'administració de la primera potència militar i econòmica del món amb la gestió d'una empresa pot portar a cometre errors greus.
Potser el més vistós i de poc gust va ser l'OPA hostil que va llançar sobre una Gaza devastada per Israel, prometent crear-hi una riviera nord-americana a costa de la neteja ètnica dels habitants palestins.
De moment sembla que ha aparcat la idea, però manté la fixació del seu primer mandat de portar Israel i l'Aràbia Saudita a normalitzar relacions i crear una aliança sota el paraigua nord-americà a costa dels drets dels palestins.
Trump busca revifar els Acords d'Abraham del 2020 que van estar en la gènesi de la crisi de Gaza. I ara, potser, creu que podria trobar suport de Rússia en aquest "front oriental".
La frontissa saudita
No és aliè a aquest somni del primer mandat el fet que Trump hagi portat les converses d'aquesta setmana amb Ucraïna a Jidda, la capital diplomàtica de l'Aràbia Saudita. De fet, ha atorgat més protagonisme al príncep hereu dels Saud, Mohammed Ben Salman, que al mateix president Zelenski.
La proposta d'alto el foc es va pactar en un país que manté excel·lents relacions també amb Rússia en matèria de política petroliera. Alhora, els saudites són conscients que el programa nuclear del seu principal rival, l'Iran, depèn en bona part de la tecnologia de Moscou, com ho saben també els Estats Units.
Trump ha fet un segon moviment en aquest front. Posar-se en contacte epistolar amb el líder espiritual de l'Iran, Ali Khamenei, per oferir-li tornar a negociar un acord sobre el programa nuclear com el que havia firmat Obama el 2015 i que el mateix Trump va revocar el 2018.
Gaza per Ucraïna
Washington és conscient que l'esclat de la crisi de Gaza, l'atac sense precedents de Hamas a Israel el 7 d'octubre del 2023, va ser la manera amb què els palestins i l'Iran van frenar en sec qualsevol acostament de l'Aràbia Saudita a Israel. Van noquejar els Acords d'Abraham. No per l'atac en si, sinó per la resposta previsiblement devastadora que tindria Netanyahu.
Els saudites --custodis de les ciutats santes de la Meca i Medina-- no podrien reconèixer de cap manera Israel sobre desenes de milers de cadàvers palestins. Les acusacions de complicitat de l'Iran i del món àrab i musulmà en general haurien estat massa desestabilitzadores.
Un segon intent d'acostar els dos puntals més apreciats per Trump a l'Orient Mitjà requeriria, aquesta vegada, una tolerància iraniana. I Rússia hi pot fer molt.
Al cap i a la fi, els drets dels palestins per a Putin no semblen més importants que els dels ucraïnesos per a Trump. En això, cap dels dos mantenen dobles estàndards.
