Qui era Ebrahim Raisi i com queda l'Iran després de la seva mort

El difunt president de l'Iran, Ebrahim Raisi, feia 45 anys que estava vinculat al règim islàmic, sobretot en l'àmbit judicial. Encara li quedava almenys un any de mandat com a president, abans que l'accident d'helicòpter d'aquest diumenge en una zona muntanyosa del nord-est del país trunqués la seva carrera, que res feia preveure que estigués a punt d'acabar.

Fàcilment, hauria guanyat un segon mandat en les eleccions del 2025 i tenia punts d'arribar a la cúspide del poder iranià, ja que s'especulava que podria substituir l'aiatol·là suprem Ali Khamenei, de 85 anys, un cop aquest morís o es retirés.

I això que Raisi no era un líder carismàtic, ni un gran orador, ni un personatge amb una gran popularitat. De fet, part de la població l'associa a l'ordre d'execució de 5.000 presos polítics el 1988.

El 2021 va guanyar les eleccions amb la participació més baixa de la història de la revolució islàmica (48%) i després que s'hagués desqualificat qualsevol aspirant, reformista o conservador, que li pogués fer ombra real.

Sobretot, el que definia Raisi era la condició d'home de ferro del règim islàmic i l'estreta proximitat amb Ali Khamenei, fet que el va catapultar cap a una presidència turbulenta marcada per dos grans esdeveniments.

La gran repressió

El primer fet que va marcar aquesta etapa va ser la revolta popular arran de la mort de Jina Mahsa Amini, una jove de la minoria kurda que, el setembre del 2022, va morir a comissaria a causa dels cops rebuts per la policia per no haver portat ben posat el vel islàmic.

Aquell assassinat va provocar l'onada de protestes massives més important en una dècada sota el lema "dona, vida i llibertat", amb un gran protagonisme de les dones.

El règim de Raisi va optar per la repressió més descarnada i va aconseguir silenciar els carrers, política que va deixar almenys 550 morts i 60.000 detinguts. Va quedar palesa tant la mà de ferro del sistema com la seva impopularitat i les ànsies de canvi de gran part de la població, sobretot la urbana.

La confrontació amb "l'entitat sionista"

El segon gran esdeveniment del mandat de Raisi va ser l'escalada de tensió que va estar a punt de submergir l'Orient Mitjà en una guerra regional. El 13 d'abril, i després que Israel hagués destruït part de l'ambaixada iraniana a Damasc, el règim va llançar 350 míssils i drons contra Israel, això sí, de manera molt coreografiada.

Va avisar unes hores abans de l'ofensiva, de manera que hi va haver temps perquè Israel i els seus aliats es preparessin i poguessin abatre el 99% dels projectils, la majoria quan ni tan sols havien arribat a l'espai aeri israelià. Durant una setmana, el món va aguantar la respiració pendent de la represàlia del govern de Benjamin Netanyahu, immers ja en la guerra de Gaza.

Al final, les pressions dels EUA van dissuadir Israel d'una gran resposta i va llançar només un atac molt localitzat contra una base aèria prop d'Isfahan que va ser més un toc d'atenció que no pas una escalada.

L'Iran no es va donar per al·ludit, va menystenir l'acció i així es va tancar la crisi. Ara bé, Raisi havia trencat un tabú: que l'Iran no atacaria mai directament Israel --fins llavors ho feia sempre a través de milícies afins, com Hezbollah.

El 13 d'abril, el president va establir un precedent que, malgrat que ell no hi sigui, ningú pot descartar que es pugui tornar a produir algun dia.
 

Canvis ara a l'Iran?

Els analistes no pronostiquen que la mort del president iranià alteri gaire les bases del sistema polític iranià, ni preveuen canvis en l'àmbit intern o extern.

Hores després de la seva mort, els líders dels tres poders (el vicepresident de l'executiu, el cap del poder judicial i el president del Parlament) s'han reunit per garantir el compliment de la Constitució, nomenar com a president interí el vicepresident, Mohammad Mokhber, i convocar eleccions presidencials en un termini de 50 dies. Les eleccions s'han convocat per al pròxim 28 de juny.  El missatge és clar: hem perdut el president, però el sistema no trontolla i segueix el seu curs.

És cert que el règim ara haurà de buscar un substitut a Raisi. No en tenia cap de preparat en cartera i això pot provocar tensions dins les diferents famílies radicals del sistema teocràtic.

Però si el mandat del difunt president s'ha caracteritzat per l'ultraconservadorisme ideològic, la repressió interna i l'agressivitat externa hi han sigut perquè així ho volia el líder suprem i perquè les veus reformistes i mínimament crítiques dins els conservadors s'havien censurat.

Res fa pensar, per tant, que el Consell de Guardians, l'òrgan que filtra els candidats presidencials, hagi d'actuar diferent del darrer cop.

En tot cas, les eleccions anticipades de mitjan estiu serviran, probablement i si no hi ha sorpreses, per deixar paleses, un cop més, tant la deriva ultraconservadora del règim com la desafecció creixent de l'electorat en forma d'abstenció, l'única manera segura de protestar que encara tenen les iranianes i els iranians.