Qui és "La mestra" de la cançó de Zoo: filla de guàrdia civil i pionera de l'escola en valencià

La seva entrada a l'escola va ser apoteòsica; es va treure el "doña", i es feia dir Marifé i prou. Més sorprenent, però, va ser la decisió que Marifé Arroyo va prendre sobre la llengua: les classes es farien en valencià.

"Em va sobtar que arribara a l'escola i ens diguera: "a mi m'heu de parlar en valencià, encara que jo no sé parlar en valencià, m'heu d'ensenyar." recorda una de les seves primeres alumnes, Pili Donet. "Una mestra que et diga m'heu d'ensenyar? És un poc estrany."
 

Arriba una mestra rebel, decidida i valenta

Filla d'una Guàrdia Civil de Salamanca, Marifé Arroyo no sabia parlar valencià. Abans de decidir-se pel magisteri havia volgut ser monja, però la vocació de mestra va poder més que la fe. Aquella decisió va marcar la seva vida, com també la tria de la seva primera destinació, Barx. Marifé va arribar al 1975 a l'escola d'un poble de la Safor d'uns mil quatre-cents habitants.

La llengua del poble, a casa i al carrer, era el valencià; mentre que la llengua a l'escola era el castellà. Per al primer dia d'escola, s'havia après unes poques paraules: "bon dia, vull que em parleu en valencià".

"Jo em vaig ensenyar el valencià a poc a poc i va passar un temps fins que em vaig sentir capacitada", explica Marifé. "I llavors compaginava la classe en castellà amb algunes matèries en valencià, com van ser el cas de Coneixement del Medi, que és l'assignatura que se'ns donava millor. I ací va començar tot", recorde Arroyo.

"Al pati nosaltres parlàvem en valencià i els mestres en castellà. Però va entrar ella i ho va rebolicar tot", explica Pili. "La seva arribada, jo ho recorde, va ser una explosió de fer de tot", afegeix.

A aquella escola, recorda Marifé, no hi havia res de res. El cos docent el conformaven dos mestres més i una docent de parvulari, que estava en un edifici separat. L'escola necessitava reformes, i la seva primera reivindicació al senyor batlle "va ser que fera digne aquell lloc" i que ampliara el centre perquè tots els mestres pogueren estar junts. "Venia a quedar-me molt de temps", i ho volia tot en condicions.

L'antiga escola, ara reconvertida en gimnàs, estava ubicada a la part alta del municipi, en plena muntanya. Calia fer banys, arreglar les aules, donar vida a les parets. De les dues plantes, la superior estava tapiada i inservible. Es va rehabilitar. No hi havia biblioteca, ella la va crear.

A poc a poc les parets d'on penjava únicament el crucifix i la foto de Franco es van omplir dels murals que els alumnes realitzaven a la classe d'art. Les assignatures es feien jugant, visitaven les muntanyes que els envoltaven de les quals, amb Marifé, en va aprendre els noms.

Van tenir una granja amb dues gallines i un ànec. Ella era, diuen, la revolució. Una revolució tan gran que no es sabia quan era dilluns o diumenge, l'escola estava oberta tots els dies. També a l'estiu.

Als alumnes els va donar responsabilitats, tantes com tenir la clau de l'escola. Tot allò ho va canviar una mestra que va introduir la renovació pedagògica a les aules, que va trencar amb el paradigma del franquisme i que va fer, del valencià, l'eina que impulsaria un nou model d'escola.

"Ara, també hi havia gent que protestava" replica Pili Donet, "perquè amb Marifé no hi havia llibres ni deures; amb ella ens vam oblidar dels llibres! Ara, vam aprendre de tot".
 

La llengua i Marifé, al punt de mira

"Que s'utilitzara el valencià va ser molt nou" continua Marifé. "Però jo ho vaig explicar als pares, i els vaig dir el castellà continuaria impartint-se. Els pares van donar la conformitat, però a poc a poc van aparèixer les persones contràries" recorda.

Al curs 1981-1982 Marifé ja feia sis anys que era a Barx i era la directora de l'escola. En aquell moment encara no s'havia aprovat l'Estatut d'Autonomia valencià, ni la Llei d'Ús i Ensenyament, però sí que hi havia una norma que autoritzava a impartir unes hores de valencià.

A principis dels 80 el País Valencià estava immers, també, en l'anomenada Batalla de València. Un conflicte violent, amb epicentre a la ciutat de València, que va provocar una fractura política i social.

La batalla era contra els símbols identitaris: la llengua, el nom del país o la bandera. I la dreta valenciana va fer bandera de l'anticatalanisme. Va ser l'època de les bombes a Joan Fuster o els atemptats contra Sanchis Guarner. I aquella virulència es va traslladar localment: Barx es va convertir en camp de batalla i Marifé, en blanc. Es van recollir firmes al poble, a favor i en contra de la mestra, i hi havia articles de diari on es podia llegir: "es más catalana que los catalanes".

"Hi va haver una guerra. Molts veïns no es parlaven", relata Pili Donet. "Hi havia qui no volia portar els fills a l'escola de Barx i els baixava a Gandia".

A l'escola de Marifé ja havien arribat els primers llibres en valencià, d'editorials catalanes. Pili Donet encara el conserva, i el mostra orgullosa: "és el primer llibre que vam tenir en valencià!". S'organitzaven setmanes literàries en les quals van participar Joan Fuster, Manel Sanchis Guarner o Vicent Andrés Estellés.
 

Es prohibeix el valencià, fins i tot al pati

"I arriba una inspectora que prohibeix parlar valencià, incloent-hi el pati" s'indigna Marifé. "Només ens permetia impartir 3 hores de valencià a la setmana" afegeix.

"Tu ixes al carrer i tu parles en valencià. I quan estàs amb els teus amics, tu parles en valencià" comenta Pili Donet. "A nosaltres no ens eixien les paraules en castellà!" diu.

Els alumnes van prendre part i es van manifestar pel poble; estaven favor dels mestres. Acció Cultural del País Valencià organitzaria una manifestació en defensa de la llengua i els mitjans recollirien el malestar amb titulars com "la obligación de hablar castellano indigna la Safor".

Segons recorda Marifé Arroyo, la inspectora va visitar l'aula i s'entrevistà amb el mossèn del poble i alguns pares. Aquests li demanaren que no la volien de mestra, volien un canvi. Ella preguntava al delegat d'Educació, una vegada i una altra: diga'm vostè, què estic fent malament?

Però no se la podia expedientar, estava complint la legalitat vigent. I li va deixar ben clar: "era incompatible amb el poble, havia de marxar". El claustre estava amb ella, si Marifé se'n anava, ells també.

Aquell curs Marifé no el va acabar. A Pasqua la donaren de baixa i, a canvi, li donarien a triar la destinació que volguera. Tot el que volguera, menys Barx. A la resta de mestres els deixarien acabar el curs i, després, els van destinar a un altre lloc. Al barranc del poble -recorda Marifé al documental "La Mestra", de Sergi Pitarch- es van cremar molts llibres de la biblioteca.
 

L'última classe, a Barx

Aquella va ser la pitjor època de Marifé Arroyo com a mestra. Un company seu, Víctor Labrado, va decidir anys després que la seva lluita per dignificar la llengua no podia quedar en l'oblit. Va escriure "La mestra".

El llibre s'ha reeditat diverses vegades, s'ha llegit a escoles i instituts. Un d'aquests instituts, explica Marifé, va ser el de "Panxo", líder i cantant del grup Zoo. Per això, a Marifé Arroyo també Zoo li ha dedicat una cançó, "La mestra". 

"Una sola família en contra pot acabar amb tot", exposa Marifé al documental.

Però la renovació pedagògica i social i la introducció del valencià a les aules, ja havien començat. Milers d'alumnes han passat per les aules on Marifé ha impartit classes; molts són mestres o professors i fan les classes en valencià.

"Ara sembla que tornem a enrere. Però tornar a enrere va ser molt difícil, ja no estem als anys 70 –afirma Marifé–. Persones que van firmar contra el valencià, els seus fills estan de professors de valencià-català-mallorquí".

Avui en dia, al col·legi públic de Barx totes les xiquetes i xiquets coneixen Marifé Arroyo. A l'entrada de l'escola hi ha una petita biblioteca i un quadre gran, de molts colors, amb els retrats que els alumnes han fet d'ella.

La seva última decisió professional, com a mestra, va ser la mateixa que la primera: l'última classe seria a Barx. Aquell dia els alumnes la van rebre cantant allò de "contrabandista de vers clandestins". L'ajuntament li ha proposat posar el seu nom a l'escola. "Per a què?" diu ella: "Escola Migdia ja és un nom prou bonic".