Qui s'enriqueix amb el cacau i com afecta el preu de l'or el de la xocolata

A principis d'abril, la seu del Ministeri d'Agricultura de Costa d'Ivori, un dels grans productors de cacau del món, va viure una trobada històrica.  Enmig de la pujada de preus estratosfèrica en els mercats financers internacionals, el govern del país va decidir pujar a gairebé el doble el preu garantit als agricultors.

A la reunió hi havia representants de la patronal i dels sindicats de pagesos del sector: "estem encantats, perquè hem aconseguit un preu històric. A Costa d'Ivori mai havíem arribat a aquest preu, sota cap dels governs de les darreres dècades", deia Thibault Yoro, el secretari general del Sindicat d'Agricultors de Costa d'Ivori.
 

Els productors, la baula més feble de la cadena

Vol dir això que el preu de cada rajola de xocolata acabarà pujant un 100%? Impossible perquè, per desgràcia dels productors, el seu pes en el preu final és mínim.

De fet, els qui fan créixer i recullen el cacau només reben un 7%. Són la baula més feble de la cadena, perquè el cacau el produeixen centenars de milers de petits productors, majoritàriament en països pobres i de poca tradició democràtica i sindical.

Per tant, tenen poca capacitat de negociar preus amb tota la resta d'actors en el negoci. Actors d'un procés de transformació que és llarg i més sofisticat del que pot semblar a primera vista.

Al "Valor afegit", fem un repàs a la resta de baules que formen la cadena de producció d'una rajola.

Els qui transporten i posen al mercat internacional el cacau, els anomenats "traders" (que dominen el mercat amb només tres o quatre grans noms) es queden el 6% del pastís.

La següent fase és en la que es torren, pelen i trituren els grans, fins a deixar-los en pols de cacau. Sovint en mans de multinacionals, representa un 8% de la cadena.

Els grans de la xocolata s'enduen el 35%

Molt més, un 35%, s'emporten les grans marques quan converteixen aquesta pols en rajoles de xocolata. Com tothom sap, són marques occidentals, en bona part amb dècades d'història.

I finalment, amb un 44%, es paga el màrqueting, la publicitat i tota la distribució fins a la botiga o el súper. 

En tot aquest procés, els productors no han parat de perdre influència, perquè als anys setanta, per exemple, el seu marge era el doble que ara. I els culpables, a banda de les desgràcies naturals de les collites, no són només els marges de les multinacionals. També ho és, cada cop més, l'especulació financera.
 

Un altre casino financer

Avui dia, qualsevol pot obrir un compte per internet i posar diners en fons d'inversió de cacau o qualsevol altra matèria primera. I ho pot fer sense ser un professional del sector ni tenir la més petita idea del que és una fava de cacau.

Alguns s'ho poden prendre com una inversió seriosa, però molts altres poden apostar-hi diners com qui va a un casino. No és estrany que els que produeixen el cacau continuïn desconfiant dels seus governs i dels occidentals.

"Aquest cacau el fem per a vosaltres. Però no esteu pagant el preu que diu la llei", diu davant de les càmeres d'una agència occidental Venance Krou, productor al poble de Bringkaro, Costa d'Ivori.

"Les primes que ens heu de pagar no les rebem, i això és com un robatori. Els grans grups del cacau ens roben. No respecten els contractes amb els petits productors".

A l'Equador comencen a canviar les regles del joc

Si a Àfrica els productors no tenen prou força perquè estan atomitzats, a l'Equador --que es reivindica com el bressol on va néixer fa segles la xocolata--, passa una mica el mateix.

Però ja van més avançats, i s'estan creant cooperatives de productors que poden forçar preus més alts en origen. I fins i tot s'ha anat consolidant una marca pròpia, independent de les multinacionals, que potencia la qualitat i la innovació. I s'exporta a tot el món.

La marca, que es pot robar també al nostre país, es diu Paccari.

"M'agrada que es pagui el preu just pel cacau."

Ho diu Alexandra de la Torre, directora de relacions institucionals de la firma:  "De fet, això és el que Paccari està fent des de fa molt temps, no és res de nou per a nosaltres. És la justícia per a la persona que està cuidant els nostres conreus."

Or i cacau, guerra sense quarter a l'Àfrica

Tornant a l'Àfrica, els darrers temps sembla que plogui sobre mullat.  A Ghana i Costa d'Ivori --el primer exportador mundial de cacau-- els problemes que han disparat els preus a l'alça no són només de males collites o especulació financera, sinó d'una raó pràctica de la qual es parla molt poc.

"Patim una manca alarmant de mà d'obra en el cacau, per culpa de la moda de l'or"

"Tota la gent jove se'n va a les mines d'or, i els nostres camps s'estan omplint de matolls", diu Kuaku Jacques, un dels caps de la patronal del sector del cacau.

Justament l'augment dels preus garantits en origen que ha aprovat recentment el govern d'aquell país "pot ajudar a fer que no perdem tants treballadors i almenys puguem fer el manteniment de les plantacions".

L'atractiu de l'or, sobretot en països pobres com són la majoria dels africans, ve de les imparables pujades del preu internacional d'aquest metall, que està en màxims històrics. Molt més alts que els del cacau.
 

Les mines il·legals d'or enfonsen les plantacions de cacau

Això fa que a Costa d'Ivori, i encara amb més intensitat a Ghana, es busqui sota la terra i les pedres qualsevol microgram del preuat metall. Encara que sigui a costa de destrossar plantacions de cacau, perquè les faves no són tan lucratives com les partícules d'or.

"La meva feina, amb la que em guanyava la vida, me l'han destruït, i estem patint molt", diu Janet Gyamfi, que tenia arrendades plantacions de cacau a Samreboi, a Ghana.

Ara no té res, perquè, en qüestió de dies, el propietari va arrendar les terres als qui busquen or. "Tinc tres fills joves, i no tenim res per poder sobreviure", afegeix.

Un altre productor en la mateixa zona, Thams Gaska, explica: "Mentre removien terra buscant or, em van destrossar uns quants arbres. I quan em vaig queixar, ens vam discutir".

"Alguns m'han amenaçat, i fins i tot han vingut a casa meva a la nit. Gràcies a Déu que encara estem vius "

Sense diners per frenar les mines il·legals

Són guerres de la misèria, tot i que Ghana és un dels països menys pobres de l'Àfrica. La mineria il·legal d'or a petita escala, coneguda amb el terme "galamsey", es calcula que ha destruït el 2% dels cultius de cacau des del 2013.

Poc ho pot frenar el govern, cada cop amb menys pressupost dedicat al cacau i la preservació de les plantacions: "Certament, si perdem totes aquestes granges, i perdem tanta producció de cacau per culpa de les mines il·legals, tenim un gran problema". Ho diu des del seu despatx a la Cocoa House d'Acra el portaveu de l'associació Cocobod, Fiifi Boafo.

El suport de la Conferència Mundial

Problemes com els que té Ghana i tota l'Àfrica s'han tractat aquests dies a la cinquena Conferència Mundial del Cacau (ICCO). Una gran cita a Brussel·les, en què s'han trobat governs occidentals i del sud global, associacions de productors i ONG.

Però hi faltaven bona part de les grans multinacionals que participen en la cadena, tant de la transformació i comercialització global del cacau, com de la fabricació de les xocolates.

En tot cas, la ICCO sembla que té clar per on passen les solucions als grans problemes del sector. El seu president és un espanyol, Rafael Soriano, que és, a més, ambaixador espanyol a Costa d'Ivori explica que el gran desafiament dels països productors "no és només que es pagui més en origen la seva matèria primera, sinó que tinguin més participació en afegir valor a la cadena de producció del cacau i la xocolata".

Per Soriano part de la solució  passa perquè no es tracti només d'exportar el gra de cacau, sinó que puguin començar a exportar "productes semielaborats, o productes finals que permetin participar encara més en els beneficis del negoci".