Com és la vida dels menors estrangers que arriben sols a Catalunya

L'arribada de menors no acompanyats a Catalunya ha posat, darrerament, el sistema de protecció contra les cordes. Per comprendre com hem arribat fins aquí, és necessari saber la visió dels agents relacionats amb aquest fenomen i ser conscient de les històries que hi ha darrere d'aquests menors.

Quan tenia 15 anys, el Modou va sortir un matí de casa carregant només una petita maleta. No li va dir res a la seva mare, però començava un viatge de 4.500 km, passant pel Mediterrani amb una llanxa neumàtica i remant sense salvavides fins a arribar a Espanya.

Milers de joves i adolescents d'11 a 17 anys travessen cada any la frontera sud espanyola, i alguns no ho aconsegueixen. Aquest 2018, gairebé 600 persones hi han deixat la vida, ningú sap quants d'aquests eren menors. Un cop arriben a Espanya continuen la seva ruta migratòria fins a Barcelona.

Aquest any han arribat gairebé 3.000 menors a Catalunya, a vegades, en només una setmana, n'arriben prop de cent. Una situació que ha desbordat el sistema de protecció dels anomenats Mena; els menors, estrangers no acompanyats.

La directora de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), Georgina Oliva, considera que ens trobem davant d'una situació d'emergència.

"Ens trobem en una situació d'emergència social important. Això es fa evident quan en una setmana t'arriben 95 nois a qui has de donar no només allotjament, no només has de posar un llit, no només has de posar el menjar, has de posar un educador, un psicòleg i un treballador social al seu costat per poder fer aquest acompanyament emocional i educatiu."

El desbordament o l'estat d'emergència que viu el sistema és visibilitza quan els centres estan obligats acollir menors que arriben de matinada i dormen en matalassos a terra perquè no hi ha places. No hi hagut temps per a una primera revisió mèdica i molts arriben amb malalties com sarna o tuberculosis.

Aquest estiu, al centre educatiu Els Castanyers a Palau-solità i Plegamans, alguns educadors i menors es van encomanar de tuberculosi per l'entrada d'un menor malalt. La delegada d'UGT i educadora amb 30 anys d'experiència Carmen Redondo reconeix que el sistema està desbordat.

"Al meu centre de treball hi ha hagut una temporada que han coincidit menors estrangers que, com que no teníem lloc, dormien a terra, amb infants i menors d'edats molt diverses, amb la qual cosa has de diversificar molt més l'atenció i, per tant, perd en qualitat."

Per què estem davant d'una emergència?

Per què el sistema fa aigües i després de mesos la situació no s'acaba de resoldre? Les xifres són clares. L'any 2015, van arribar 377 menors, el 2016, van augmentar lleugerament fins a 684, i el 2017 ja van ser 1.489. Aquest 2018, la previsió diu que es tancarà amb gairebé 3.000 menors.

L'arribada de joves i adolescents és una constant des de 1996, quan es van detectar els primers menors a Catalunya. De fet, l'any 2002 ja van venir 1.139 menors. Violeta Quiroga, directora de treball social de la UB, reconeix que han arribat per quedar-se.

"És un fenomen que no es visualitza a casa nostra fins al 1996-97. Llavors sí que era un fenomen nou. Llavors ja va suposar una desestructuració del sistema de protecció."

Gairebé la totalitat dels joves que arriben són nois, però també s'ha de tenir en compte l'arribada de noies. Així ho explica Violeta Quiroga:

"El fenomen de les nenes és important destacar-lo. A partir del 2006 comencem a visibilitzar aquestes nenes. Normalment, a les estadístiques no hi apareixen perquè estan en un circuit absolutament invisibilitzat, com la prostitució o el treball domèstic en certes llars de les famílies d'origen."

L'últim any, la DGAIA ha creat 2.400 places en 125 centres repartits per una seixantena de municipis de Catalunya. Això implica obrir centres en 24 hores com el centre d'emergències Nur, al carrer Consell de Cent de Barcelona. El centre es va obrir per resoldre l'estada dels nens a les comissàries. La coordinadora de l'entitat que ha obert el centre, Marta Montoya, assegura que els nois arriben amb ferides greus a la pell i carreguen una trajectòria emocional complicada.

"Són nanos que s'esforcen moltíssim per intentar fer-ho bé, que busquen aprendre moltíssim. Ells voldrien anar a un altre centre o a una família on se'ls pogués estimar i cuidar, on poguessin anar a l'escola, on poguessin els més grans tenir una feina i formar-se a nivell professional."

Un viatge que no acaba quan arriben a Catalunya

El primer contacte dels joves amb el sistema de protecció és a la Ciutat de la Justícia, on se'ls sotmet a un escorcoll policial. Fins al 2017 els nois dormien en garjoles a l'espai per a detinguts de la Ciutat de la Justícia a l'espera d'anar a un centre d'acollida. El Modou, un d'aquests joves, no podia entendre per què el van tancar a una presó si no havia fet res.

"Em sentia estrany, perquè era la primera vegada que entrava a una cel·la i no sabia per què hi entrava perquè no havia fet res dolent."

L'increment en l'arribada de menors desborda les cel·les i es trasllada els nois a la sala d'espera de la Fiscalia de Menors. El Jordi de Miras, educador durant sis anys de la Ciutat de la Justícia, denuncia que alguns d'aquests joves havien passat fins a sis dies sense poder dormir perquè es va prohibir que es donessin matalassos. Els últims mesos hem vist com els menors també han dormit a la ludoteca de la Direcció General de la Infància i a les comissaries dels Mossos d'Esquadra.

Un cop són identificats se'ls obliga a passar unes proves per determinar-ne l'edat. En alguns casos les han de passar encara que tinguin un passaport que els acredita com a menors. Unes proves que des del Síndic, les entitats i l'ONU s'han criticat perquè consideren que tenen un marge d'error de fins a dos anys. L'advocat i president de Noves Vies, Albert Parés, denuncia que la DGAIA i la fiscalia vulneren els drets dels infants.

"El Tribunal Suprem ha emès el que se'n diu doctrina jurisprudencial. És a dir, ha emès ja una sentència en què diu que els processos de determinació de l'edat no es poden fer si aquests menors ja disposen d'un passaport, si no és que es fa algun estudi sobre aquest passaport i alguna valoració dient si és vàlid o no. Això ja ho diu el Suprem l'any 2014. Estem a l'any 2018 i ni la DGAIA ni la fiscalia estan aplicant les sentències del Tribunal Suprem, la qual cosa, per a mi, és un delicte de prevaricació molt greu."