Quimi Portet: "No sóc un frívol"
Quimi Portet ha tornat a l'escena musical aquesta setmana amb "Oh my love", un disc amb títol lleuger i lletres poètiques per al qual també ha comptat amb amics com Adrià Puntí, que hi canta una cançó, o Albert Pla. Ens explica que s'hi ha despullat com mai, que no pensa en cap retirada, però és conscient que fa temps que fa ofici. Al juny començarà un gira que el portarà des de Barcelona a les Borges Blanques, passant per Tarragona i Mataró, a més de diversos festivals de renom. Remena l'iPhone (on té l'aplicació del 324), però diu que no li han interessat mai les xarxes socials. Per això no té ni Twitter ni Facebook. Aquest és el resum de la conversa de 20 minuts amb l'autoanomenat "astre intercomarcal".
-"Vull cantar a l'amor, ara que encara hi sóc", dius a "Oh my love". En quina fase estàs: papallones a l'estómac o sense "soufflé" hormonal?
Aquesta frase treta de context sembla que sigui molt "llepadet" tot. L'amor el faig servir com una excusa per parlar de tot. Dins de la cançó que és, amb els acords que és, em feia il·lusió dir una cosa tan aparatosa, que jo no em podia imaginar quan era jove que un dia diria això en una cançoneta meva.
-Per romàntica que és?
I fins i tot massa evident. Normalment jugues més amb els dobles sentits o els jocs de paraules. És com el títol del disc, que gairebé passes la ratlla del "llepat". Intento dir coses molt òbvies en un moment que no s'espera.
-La meva primera impressió és que és un disc més tranquil, amb un punt intimista o melancòlic. Amb quina sensació t'has quedat tu?
Pot ser. M'he adonat que l'estudi és un lloc que costa molt fer soroll, hi ha molt silenci. Ho he acceptat amb esportivitat. A l'escenari és al revés, una subtilesa que fas, no la veu ningú. He aprofitat aquesta pau i la propensió a la reflexió.
-Has fet el pas de roquer a cantautor?
No ho crec, tot és provisional. De vegades, quan vas fent anys, el teu cicle no coincideix amb el de la moda. Intento, i em sembla que cal, deslligar-te de la moda, perquè ningú et demana que et facis el modern i, a més, a un músic granadet que intenta fer veure que és de l'última fornada, se li veu el "plumero" de seguida.
-L'última fornada és el folk i pop, et crida? O et quedes amb les versions disco, versions "per a aplecs", que en dius tu?
Ja n'hi ha. Hi ha "Girona", que és només guitarra i veu. Hi ha "Sunny day", només piano i veu. Toco bastants registres, però no és premeditat, si vull fer un disc "heavy" em surten violins. Intento aprofitar al màxim la llibertat que el meu ofici em dóna. Tampoc em tallo si he de fer soroll. A "Fem el ximple", hi ha les guitarres mes grosses que he gravat mai. Puc escoltar des de Simon & Garfunkel, "superllepadet", fins a AC/DC, que em motiva per altres aspectes. Sóc un aficionat a la música, primer de tot.
-"Sunny Day" m'ha sobtat. El piano no em lliga amb aquest títol de cançó de l'estiu. D'on surt aquesta barreja?
Modestament, m'agrada aquesta cançó. La lletra és una bestiesa com una casa de pagès, però posada en aquest context de piano solemne i màgic, i fixant-se en el que diu, hi ha una tristesa flotant entre pollastres a l'ast i tangues, que em recorda molt la vida tal com és. Sóc un entusiasta de la vida, però no sóc un frívol, no ho he sigut mai. La frivolitat està molt associada a la inconsciència i cada cop em costa més ser inconscient. Ho he sigut molt, he batut rècords.
-"Girona" transmet una certa decadència. Com és que ho personifiques en Girona?
Com vaig fer amb "Sabadell", m'agrada fixar l'atenció sobre un lloc per parlar de mi. És un excusa per retratar-me, i en aquesta cançó em retrato molt. Dic que hi havia els capellans que em pegaven, dic coses incongruents, com que un flabiolaire s'ha empassat un flabiol de l'emoció. Dic de la independència, però no insisteixo... amb quatre pinzellades faig un retrat emocional del personatge. Girona només hi és en el títol, m'encanta. Hi ha una sardana preciosa que es diu Girona.
-Girona tenia "Girona m'enamora", i ara té una cançó "crepuscular".
Però crepuscular jo! Girona, no.
-Sembla que ho tinguis molt present.
No em veig especialment vell, però sóc conscient d'on sóc. Em diuen: "Fa 30 anys que vas treure el teu primer disc en solitari." Estic content del meu ofici, però sé que fa molts anys que faig discos i que algun serà l'últim, encara que jo no em retiri ja em retiraran.
-A "Vida", dius "tot el que tinc són mentides / tot el que dic són veritats". A aquestes alçades, què pesa més?
No sé si sóc mentider, una mica ho he de ser, perquè escric cançons. El que la gent considera veritat i mentida depèn de moltes coses. Començant pel que diuen els diaris de la caverna de Madrid. Mira què diuen dels pares que volen que la llengua vehicular sigui ... mentides, i es pensen que estan dient la veritat. Suposo que no són tan cínics, saben que estan dient una mentida, però es ven a preu de veritat. Tenen els collons una mica inflats.
-"Carrer nou", la cançó que canta Puntí, ja la vas escriure pensant que la cantaria ell?
No ben bé. Regularment ens reunim perquè estem treballant en un disc. Li vaig dir que fes veus en una cançó i al final vaig dir ‘perquè no la cantes?' Em sap greu que la lletra sigui meva perquè el Puntí és molt bo com a lletrista i em sap greu veure'l limitat a aquesta obsessió meva de l'ordre, la lletra, la mètrica. La canta molt bonica i és un honor per a mi. També és totalment heterodox que en el disc d'un cantant, una cançó la canti un altre.
-Què n'has après, d'ell?
Que s'ha de ser puntual si vols ser alguna cosa a la vida (riu). És un tio inspiradíssim, té un cor gegant, és una persona genial. I a nivell musical, és una persona que va néixer amb la flor al cul. Com a compositor, cantant, músic. Va néixer ensenyada, i del tot. Això no ho havia vist mai.
-I de l'Albert Pla?
També treballem sovint. Tenim una relació que la definiria amb un catellanisme: som "amigotes", dos que quan es veuen de lluny ja riuen. Tinc un respecte molt gros per la seva obra, en directe és al·lucinant, però la relació humana que hi ha al marge de la música pesa molt.
-Hi ha un simi a la portada i una cançó, "Tinc una bèstia a dintre meu". T'agrada fer l'animal o és que hi trobes una manera de fer metàfores?
Confrontar un ésser humà amb un animal fa sortir immediatament a la superfície les paradoxes de la nostra civilització. Si algú pot mirar a la cara d'un mico sense sentir vergonya és que es un irresponsable. Et veus a tu amb les ulleres, camisa... i veus un tio que és igual que tu, però que no s'ha afaitat mai, que probablement és més bona persona que tu. No té cap frustració i, si té algun problema, és perquè li ha causat un ésser humà.
-Te'ls mires amb enveja?
No et diré enveja, sinó tristesa cap a nosaltres. Que maco que podria haver sigut tot si ens haguéssim quedat als arbres follant!
-Però no podríem cantar.
També cantaríem, en el moment d'aparellar-se. La vida hauria pogut ser fantàstica.
-Has tret el disc en CD i vinil i per a iTunes. Quina sensació has tingut recuperant el vinil?
Em fa molt riure perquè els primers discos que vam fer eren vinils. Hem treballat amb la portada amb el David Muñoz pensant en el vinil, com abans.
-Cap on creus que va el futur de la indústria musical?
Ho ignoro totalment, però jo no m'hi dedico. El meu contacte amb la indústria musical és periòdic. Ja s'espavilaran, jo continuaré fent cançons encara que les posin amb supositori o amb una injecció, m'és igual, les cançons es faran igual.
-Et mantens fidel als teus músics (Antonio Fidel, Juan Carlos García) i amics (Puntí i Pla) però amb alguna novetat, com la Mone.
I la Susana Ribalta. I els hi agraeixo molt perquè elles són cantants i aquí fan de corista, humilment baixen un graó a la jerarquia musical per fer uns "coros" preciosos.
-El toc femení de l'Antonio Fidel no era suficient ?
El té una mica abandonat, fem el que podem però es una mica "marimacho", la pobra.
-T'hem sentit dir que l'Antonio et permet veure com seràs d'aquí a 6 mesos. Com seràs?
No ho sé perquè fa molt que no el veig. Suposo que deu ser alarmant, la cosa. L'hi pregunto per telèfon però no en trec l'aigua clara. Ara al maig el veuré perquè assagem.
Aquesta frase treta de context sembla que sigui molt "llepadet" tot. L'amor el faig servir com una excusa per parlar de tot. Dins de la cançó que és, amb els acords que és, em feia il·lusió dir una cosa tan aparatosa, que jo no em podia imaginar quan era jove que un dia diria això en una cançoneta meva.
-Per romàntica que és?
I fins i tot massa evident. Normalment jugues més amb els dobles sentits o els jocs de paraules. És com el títol del disc, que gairebé passes la ratlla del "llepat". Intento dir coses molt òbvies en un moment que no s'espera.
-La meva primera impressió és que és un disc més tranquil, amb un punt intimista o melancòlic. Amb quina sensació t'has quedat tu?
Pot ser. M'he adonat que l'estudi és un lloc que costa molt fer soroll, hi ha molt silenci. Ho he acceptat amb esportivitat. A l'escenari és al revés, una subtilesa que fas, no la veu ningú. He aprofitat aquesta pau i la propensió a la reflexió.
-Has fet el pas de roquer a cantautor?
No ho crec, tot és provisional. De vegades, quan vas fent anys, el teu cicle no coincideix amb el de la moda. Intento, i em sembla que cal, deslligar-te de la moda, perquè ningú et demana que et facis el modern i, a més, a un músic granadet que intenta fer veure que és de l'última fornada, se li veu el "plumero" de seguida.
-L'última fornada és el folk i pop, et crida? O et quedes amb les versions disco, versions "per a aplecs", que en dius tu?
Ja n'hi ha. Hi ha "Girona", que és només guitarra i veu. Hi ha "Sunny day", només piano i veu. Toco bastants registres, però no és premeditat, si vull fer un disc "heavy" em surten violins. Intento aprofitar al màxim la llibertat que el meu ofici em dóna. Tampoc em tallo si he de fer soroll. A "Fem el ximple", hi ha les guitarres mes grosses que he gravat mai. Puc escoltar des de Simon & Garfunkel, "superllepadet", fins a AC/DC, que em motiva per altres aspectes. Sóc un aficionat a la música, primer de tot.
-"Sunny Day" m'ha sobtat. El piano no em lliga amb aquest títol de cançó de l'estiu. D'on surt aquesta barreja?
Modestament, m'agrada aquesta cançó. La lletra és una bestiesa com una casa de pagès, però posada en aquest context de piano solemne i màgic, i fixant-se en el que diu, hi ha una tristesa flotant entre pollastres a l'ast i tangues, que em recorda molt la vida tal com és. Sóc un entusiasta de la vida, però no sóc un frívol, no ho he sigut mai. La frivolitat està molt associada a la inconsciència i cada cop em costa més ser inconscient. Ho he sigut molt, he batut rècords.
-"Girona" transmet una certa decadència. Com és que ho personifiques en Girona?
Com vaig fer amb "Sabadell", m'agrada fixar l'atenció sobre un lloc per parlar de mi. És un excusa per retratar-me, i en aquesta cançó em retrato molt. Dic que hi havia els capellans que em pegaven, dic coses incongruents, com que un flabiolaire s'ha empassat un flabiol de l'emoció. Dic de la independència, però no insisteixo... amb quatre pinzellades faig un retrat emocional del personatge. Girona només hi és en el títol, m'encanta. Hi ha una sardana preciosa que es diu Girona.
-Girona tenia "Girona m'enamora", i ara té una cançó "crepuscular".
Però crepuscular jo! Girona, no.
-Sembla que ho tinguis molt present.
No em veig especialment vell, però sóc conscient d'on sóc. Em diuen: "Fa 30 anys que vas treure el teu primer disc en solitari." Estic content del meu ofici, però sé que fa molts anys que faig discos i que algun serà l'últim, encara que jo no em retiri ja em retiraran.
-A "Vida", dius "tot el que tinc són mentides / tot el que dic són veritats". A aquestes alçades, què pesa més?
No sé si sóc mentider, una mica ho he de ser, perquè escric cançons. El que la gent considera veritat i mentida depèn de moltes coses. Començant pel que diuen els diaris de la caverna de Madrid. Mira què diuen dels pares que volen que la llengua vehicular sigui ... mentides, i es pensen que estan dient la veritat. Suposo que no són tan cínics, saben que estan dient una mentida, però es ven a preu de veritat. Tenen els collons una mica inflats.
-"Carrer nou", la cançó que canta Puntí, ja la vas escriure pensant que la cantaria ell?
No ben bé. Regularment ens reunim perquè estem treballant en un disc. Li vaig dir que fes veus en una cançó i al final vaig dir ‘perquè no la cantes?' Em sap greu que la lletra sigui meva perquè el Puntí és molt bo com a lletrista i em sap greu veure'l limitat a aquesta obsessió meva de l'ordre, la lletra, la mètrica. La canta molt bonica i és un honor per a mi. També és totalment heterodox que en el disc d'un cantant, una cançó la canti un altre.
-Què n'has après, d'ell?
Que s'ha de ser puntual si vols ser alguna cosa a la vida (riu). És un tio inspiradíssim, té un cor gegant, és una persona genial. I a nivell musical, és una persona que va néixer amb la flor al cul. Com a compositor, cantant, músic. Va néixer ensenyada, i del tot. Això no ho havia vist mai.
-I de l'Albert Pla?
També treballem sovint. Tenim una relació que la definiria amb un catellanisme: som "amigotes", dos que quan es veuen de lluny ja riuen. Tinc un respecte molt gros per la seva obra, en directe és al·lucinant, però la relació humana que hi ha al marge de la música pesa molt.
-Hi ha un simi a la portada i una cançó, "Tinc una bèstia a dintre meu". T'agrada fer l'animal o és que hi trobes una manera de fer metàfores?
Confrontar un ésser humà amb un animal fa sortir immediatament a la superfície les paradoxes de la nostra civilització. Si algú pot mirar a la cara d'un mico sense sentir vergonya és que es un irresponsable. Et veus a tu amb les ulleres, camisa... i veus un tio que és igual que tu, però que no s'ha afaitat mai, que probablement és més bona persona que tu. No té cap frustració i, si té algun problema, és perquè li ha causat un ésser humà.
-Te'ls mires amb enveja?
No et diré enveja, sinó tristesa cap a nosaltres. Que maco que podria haver sigut tot si ens haguéssim quedat als arbres follant!
-Però no podríem cantar.
També cantaríem, en el moment d'aparellar-se. La vida hauria pogut ser fantàstica.
-Has tret el disc en CD i vinil i per a iTunes. Quina sensació has tingut recuperant el vinil?
Em fa molt riure perquè els primers discos que vam fer eren vinils. Hem treballat amb la portada amb el David Muñoz pensant en el vinil, com abans.
-Cap on creus que va el futur de la indústria musical?
Ho ignoro totalment, però jo no m'hi dedico. El meu contacte amb la indústria musical és periòdic. Ja s'espavilaran, jo continuaré fent cançons encara que les posin amb supositori o amb una injecció, m'és igual, les cançons es faran igual.
-Et mantens fidel als teus músics (Antonio Fidel, Juan Carlos García) i amics (Puntí i Pla) però amb alguna novetat, com la Mone.
I la Susana Ribalta. I els hi agraeixo molt perquè elles són cantants i aquí fan de corista, humilment baixen un graó a la jerarquia musical per fer uns "coros" preciosos.
-El toc femení de l'Antonio Fidel no era suficient ?
El té una mica abandonat, fem el que podem però es una mica "marimacho", la pobra.
-T'hem sentit dir que l'Antonio et permet veure com seràs d'aquí a 6 mesos. Com seràs?
No ho sé perquè fa molt que no el veig. Suposo que deu ser alarmant, la cosa. L'hi pregunto per telèfon però no en trec l'aigua clara. Ara al maig el veuré perquè assagem.
