Quin destí té ara Alemanya i com el retrata la "ronda dels elefants", el debat postelectoral

La "ronda dels elefants" és un debat que els candidats fan en la televisió pública alemanya només dues hores després de tancar els col·legis electorals.

Ja forma part dels hàbits i costums democràtics del país i potser és el moment més interessant de la jornada electoral, perquè s'hi concentren els líders, els pesos pesants --i d'aquí, els "elefants"-- quan encara estan paint el veredicte de les urnes.

Per tant, quan ja no hi tenen res a guanyar ni perdre.
 

L'extrema dreta confia en les pròximes eleccions

Això fa que els "elefants" semblin més sincers que durant la campanya electoral; que siguin més transparents respecte a les seves intencions.

La ronda d'aquestes eleccions ha permès veure el més que possible futur canceller, el democristià Friedrich Merz, dir-li a la cara a la candidata d'Alternativa per Alemanya, Alice Weidel, que no hi ha cap possibilitat de governar junts.

Cap sorpresa per a ella, que assumeix que el seu moment arribarà en les pròximes eleccions.

Està convençuda que el cordó sanitari contra l'extrema dreta s'anirà afluixant, com ja ha passat en altres països.

És significatiu que l'AfD ha estat la força més votada entre els electors joves que acudien a les urnes per primera vegada.

Molts analistes creuen que, com ja s'està intuint en l'àmbit local en alguns lands de l'est, la dreta i l'extrema dreta s'acabaran entenent.
 

Scholz, el breu, desapareix de l'escenari

Els líders perdedors apareixen abatuts i autocrítics.

Olaf Scholz, que arrossegarà per sempre l'estigma d'haver portat l'SPD als pitjors resultats de la seva història, sembla voler fer-se fonedís, afirmant que si s'acaba formant un govern de gran coalició, ell no hi serà.

A Scholz li ha faltat el lideratge, la força política i la visió estratègica per superar un període marcat per l'impacte de la guerra d'Ucraïna a Alemanya.

El seu tripartit ha estat sovint bloquejat per les divisions. Merz n'és conscient, i per això farà tots els esforços per articular un govern amb només dos socis que es puguin posar d'acord.

El gran espai central de la política alemanya intentarà posar-se d'acord en les grans reformes que necessita un país molt endarrerit en digitalització i infraestructures i que veu com el seu potencial industrial recula a mesura que l'energia s'encareix --arran de la desaparició del gas rus-- i la Xina ha deixat de ser el mercat privilegiat per als seus productes.

A l'SPD li tocarà el paper d'acompanyar els conservadors, mentre es refunda interiorment, després d'uns resultats que el ministre de Defensa i possible successor de Scholz, Boris Pistorius, ha qualificat, sense matisos, de "desastrosos".

Els Verds resisteixen però poden ser irrellevants

En la "ronda" s'ha pogut veure també la renúncia en directe del líder liberal, Christian Lindner.

El trencament del tripartit "semàfor" pesa sobre les seves espatlles i els electors li han passat comptes, fins al punt que una formació històrica com l'FDP no estarà present al Bundestag.

Els Verds han estat la força del govern que ha pagat un preu més baix en nombre de vots.

Han resistit gràcies, potser, a un discurs obert a pactar tant amb els socialdemòcrates com amb els democristians.

Havien situat el més pragmàtic dels seus dirigents, Robert Habeck, com a cap de llista.

Un històric de l'ala esquerra del partit, Daniel Cohn Bendit, havia dit que si els votants votaven per un pacte amb altres partits democràtics, calia fer-lo, fossin d'esquerres o de dretes.

Però la dreta ha elevat molt el to contra els ecologistes: "Estan sonats", ha arribat a dir Merz, mentre que els seus socis bavaresos de la CSU es neguen en rodó a incloure'ls en un hipotètic tripartit.

Per això, Els Verds poden acabar sent una força insignificant en la legislatura entrant.
 

Queden tres governs d'esquerres a la UE

Alemanya ha girat a la dreta, com ho està fent bona part del món.

L'onada és més conservadora en alguns països, més reaccionària en d'altres.

A la Unió Europea, només Espanya, Malta i Dinamarca tenen governs d'esquerres.

Les institucions europees participaran d'aquesta tendència.

Les polítiques migratòries, per exemple, s'enduriran. Els objectius de transició energètica s'alentiran. Els pressupostos de defensa augmentaran en un moment que el discurs pacifista és bandejat de la discussió pública, i no només per la dreta.

S'assumeix que la retirada de la protecció militar dels Estats Units anunciada per Trump obliga a un rearmament europeu, nacional i col·lectiu davant una Rússia que presentarà qualsevol acord per acabar la guerra d'Ucraïna com una victòria.

Es buscaran fórmules financeres imaginatives per pagar el festival d'armament, però en definitiva, com la manta que cobreix el llit, si la tibem per un costat, l'altre queda destapat.

I l'altre és el que fins ara ha estat el principal signe d'identitat d'Europa: l'estat del benestar: educació, sanitat, protecció social...

L'orientació futura de la UE es veurà determinada pel que es decideixi a Berlín, i per això les negociacions que just comencen són tan decisives, més enllà d'Alemanya.