Quina edat té el teu cervell? Descobreixen com mesurar-la i com frenar-ne l'envelliment

L'edat biològica, la real del nostre cos, i la cronològica, marcada per la data de naixement, no sempre coincideixen, com tampoc és la mateixa l'edat del nostre cervell.

La cronològica la comptem dia a dia i d'any en any, segons el calendari, però què passa amb les altres dues?

Ara, un estudi del grup de recerca neurovascular de l'Hospital del Mar de Barcelona publicat a la revista Biology ha trobat la relació entre l'edat biològica i l'envelliment del cervell, que ve marcat pels nostres hàbits de vida, i l'identificador clau per mesurar-les.

"Veiem que l'envelliment cerebral depèn de l'edat biològica, independentment de l'edat cronològica", explica el neuròleg Jordi Jiménez Conde, coordinador de l'estudi, que afegeix que això determina el risc de tenir certes malalties:

"Per exemple, una persona amb una edat cronològica de 50 anys però una de biològica de 80 tindrà els riscos de patir les malalties d'una persona d'edat avançada, com patologies cerebrovasculars, infart, ictus, deteriorament cognitiu o càncer."

La notícia positiva, afegeix el doctor Jiménez Conde, és que això és "modificable" i que, tot i que no és reversible --i no podem rejovenir el cervell--, un canvi d'hàbits pot evitar un envelliment cerebral accelerat.

Una anàlisi de sang i una ressonància magnètica

Com es mesuren l'edat biològica i la cerebral?

En el primer cas, es fa amb una anàlisi d'ADN. L'edat biològica es determina amb mostres de sang, "mitjançant l'anàlisi del grau de metilació del seu ADN, el qual es modifica en funció de factors externs, com ara, els hàbits de vida", expliquen els autors de l'estudi.

"Els hàbits de vida influeixen en la configuració de l'ADN i determinaran l'edat biològica."

Pel que fa a l'edat cerebral, es pot mesurar amb una ressonància magnètica, ja que el grup d'investigadors ha trobat l'indicador i la zona del cervell que es lesionen o modifiquen amb l'envelliment d'aquest òrgan: les hiperintensitats de la substància blanca, un teixit on la sang arriba amb més dificultat.

En el cas d'aquest estudi, es va treballar amb dades de 247 pacients que havien tingut un ictus i als quals es va fer una ressonància magnètica, que va permetre establir el volum d'hiperintensitats de la substància blanca als seus cervells. També se'ls va fer un estudi d'ADN per determinar l'edat biològica.

Hàbits de vida vs. genètica

Segons l'estudi, l'edat biològica explicaria el 42,7% de l'envelliment cerebral mesurat per la presència d'hiperintensitats de substància blanca.

Modificar els hàbits de vida (com l'exposició a tòxics com el tabac, l'alimentació, l'exercici, la contaminació o el control dels factors de risc) pot alentir l'envelliment de l'ADN i això comportarà, de retruc, frenar l'increment d'hiperintensitats de substància blanca en el teixit cerebral.

Encara falta estudiar, però, els efectes que té la genètica sobre aquestes lesions del cervell i classificar les hiperintensitats en funció d'aspectes com, per exemple, la localització al cervell, per veure si tenen causes diferents en funció de l'espai que ocupen.

La presència elevada d'aquests teixits s'associa a diverses patologies, com ara deteriorament cognitiu inespecífic, alteracions de la marxa i un pitjor pronòstic en la capacitat de recuperació del cervell davant qualsevol malaltia que l'afecti.

El volum d'hiperintensistats de substància blanca s'incrementa amb l'edat i no és reversible, però el seu increment es podria alentir amb millors hàbits de vida.

L'estudi obre la porta a disposar de noves eines per millorar el pronòstic i el seguiment dels pacients, i ha de permetre identificar amb una anàlisi de sang quins individus tindran més tendència a presentar un envelliment cerebral accelerat, com conclou el doctor Jiménez Conde:

"L'envelliment cerebral és modulable. Segons els nostres hàbits, és a dir, a què exposem l'organisme, tindrem un envelliment cerebral o un altre."