Quines dificultats té avui la criança: anhel de perfecció, autoritat i sobreinformació

És més difícil criar els fills ara que abans? Anna Ramis, que es defineix com a mare, mestra i pedagoga, respon que no es pot contestar amb un sí o un no i que, de fet, no ens hem de comparar. "L'important és que la gent sent avui que és difícil educar i, per tant, hem d'estar al costat d'aquesta inquietud. Comparar-se no té sentit i tampoc et consola de res", remarca.

"És una dificultat diferent que en generacions anteriors, perquè hi ha factors que han canviat", afirma Laia Pinilla, pedagoga i membre de la Xarxa d'Expertes del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya.

L'excés d'informació, l'anhel de perfecció, amb expectatives poc realistes poden influir en aquesta percepció que ara la criança s'ha complicat.

"Les generacions anteriors no tenien la pressió, fins i tot social, d'haver de fer les coses perfecte. Si no, és com que no estàs fent prou", assegura. "Tothom es veu amb el poder d'opinar sobre la criança del del costat. I una mare, faci el que faci, sempre serà criticada", puntualitza.

Ramis hi afegeix que no hem d'actuar per inèrcia. Hem de pensar què necessitem o volem. "Ara si una dona diu que vol epidural per parir hi ha qui se la mira de forma sospitosa", opina.

Allau d'informació, de vegades contradictòria, per a les famílies

Pinilla observa ara dues tendències en la criança: voler "trencar amb el que havíem viscut com a fills i filles i que, quan mirem enrere, no ens satisfà", o reproduir el patró sense qüestionar-nos-ho més. "Dir allò d''amb mi ho van fer així i no he sortit tan malament'", apunta.

Òbviament, és una reflexió que fan les famílies que ja tenen les necessitats bàsiques cobertes, i no pas les que han de lluitar per poder posar un plat a taula.

Aquestes tendències conviuen amb una allau d'informació, dins i fora de la xarxa, que es fa difícil de gestionar. "Acabem perduts en aquesta sobreinformació, i podem trobar-nos amb contradiccions, més enllà de les que contínuament ens planteja la vida mateixa", explica Pinilla.

Per això ens cal pensament crític "per decidir què vols aplicar i què no, segons el teu propi criteri". Amb una premissa:

"Qualsevol estil de criança és vàlid si respecta els drets de l'infant".

Anna Ramis considera cert que hi ha sobreinformació i també "ansietat per confusió". Abans la gent feia el que havia vist fer a casa, o al poble. Ara trobes criteris dispars i contradictoris, en temes com l'alimentació o el dormir.

Què necessita, un infant? Les expectatives de "maternar"

I no només això. "De vegades l'accent es posa en l'experiència de maternar. Abans, senzillament, teníem fills. Ara la gent 'materna'", destaca, un objectiu que, si no l'enfoquem des del realisme, ens pot abocar a la frustració:

"Emotivitzem totalment aquesta responsabilitat i això ens manté encara amb més ansietat cap a la perfecció. Busquem un sentiment pletòric i de felicitat total. Ho estàs vivint i és 'top'. Això és una fal·làcia, un engany."

Les xarxes socials i la imatge que s'hi transmet juguen a favor d'aquest engany. Podem caure en la trampa de "posar el focus en si les joguines són Montessori o no" i, en canvi, "no preguntar-nos què necessita el meu fill quan estic amb ell".

Mai hauríem de perdre de vista que hem de procurar un bon desenvolupament de l'infant, seguint els criteris que va fixar el Consell d'Europa com a irrenunciables, els drets de l'infant esmentats anteriorment. Entre altres: ser estimat, ser reconegut, tenir uns límits, oportunitats per aprendre, no ser tractat mai amb violència. En resum, atendre les seves necessitats, que no s'han de confondre amb capricis.

Hauríem de saber què necessita un infant segons l'edat que té. "S'ha perdut aquesta referència. Pots tenir un nen de 2 anys que no digui res i, d'acord amb la diversitat, tu defensaràs que el teu fill no parli. No diràs res si tu no li has parlat. Ens hem de responsabilitzar que aquest desenvolupament infantil sigui l'òptim", sosté Ramis.

Tampoc hem de perdre la tribu. "La xarxa és fonamental, i no només per la conciliació. Ja siguin avis, familiars, veïnat, amistats, un grup de mares que es troba", diu Pinilla. Dona suport logístic, però també emocional. Ens podem desfogar i veure que una conducta que ens preocupa és generalitzada en aquella edat i entendre que és una qüestió madurativa.

La importància dels límits: "Si no en poso, estic faltant a la meva responsabilitat"

Un principi que cal tenir clar és que nens i nenes necessiten límits. "Un infant ho pot decidir tot? No, perquè hi ha una responsabilitat parental i hi ha coses que no li pertoquen. Si no poso límits, estic faltant a la meva responsabilitat", recalca Laia Pinilla, que també té un màster en Psicopedagogia i és assessora de lactància.

Igual que no deixaríem que caigués per un precipici, també hem d'assumir el nostre rol en qüestions com la roba o l'alimentació. "A l'hora de vestir-se, està bé que tinguin criteri i decisió, però puc donar dues opcions. No li deixaré posar tirants al febrer, perquè seria una irresponsabilitat", exemplifica Pinilla.

"Els pares han de tenir autoritat, que està relacionada amb la responsabilitat. Un infant petit necessita que un adult es faci responsable d'ell", destaca Anna Ramis.

A l'hora de les postres, per exemple, "si ha de menjar fruita, podem donar a escollir entre tres coses, però no deixar-li triar entre tot, perquè, si no, podríem anar a sempre a opcions com el làctic ensucrat", avisa.

S'ha de prestigiar l'autoritat, un concepte que de vegades s'associa a autoritarisme, però que Pinilla reivindica:

"L'autoritat es guanya segons com l'exerceixes. Si jo hi soc present, són un port segur, l'infant sap que pot comptar amb mi i li dono una resposta conscient, quan li digui 'has de menjar verdura' tindré autoritat perquè em faci cas."

Per Ramis, no cal argumentar gaire. L'autoritat ve perquè ens estimem els fills i volem el seu bé. "Si el nen ha de portar ulleres i diu que no vol, tu has de veure com l'ajudes a superar la molèstia inicial, però s'ha de posar les ulleres", remarca.

"No sempre és còmode, però si no ho fa un adult, aquestes funcions les exerceixen els infants i queda completament trencat el seu esquema de criança, és una criatura desemparada", indica.

No es tracta de posar límits per posar-ne, sinó perquè donen seguretat a les criatures i perquè volem protegir uns valors. "No menjar fins que siguem tots a taula, per exemple, no és ni bo ni dolent. L'adult ha de reflexionar sobre què vol i posar el límit. A casa volem conversar i per això establim que no hi ha ni mòbil ni tele mentre sopem", posa per exemple.

No fustigar-nos si ens equivoquem

Els fills ens faran cares, i més si tenen referents més grans, com germans, cosins o amics. "Busquen el límit i proven a veure què passa", explica Pinilla.

No ens ho hem de prendre com una cosa personal. Ens pot ajudar prendre distància, sortir a fora si som a casa. I no fustigar-nos si acabem cridant. "De vegades ens passa per coses que no tenen a veure amb la criança, pel cansament, per un mal dia que he tingut", diu.

El sol fet que ens ho qüestionem i ens generi un malestar "és un senyal que no ens és igual, que ho estem fent bé" i potser hem de deixar "refredar" el tema per abordar-lo més tranquil·lament. O demanar temps al menor a càrrec. "Hi ha decisions que no podem prendre en segons", afirma.

A l'hora de posar límits, podem entrar en un bucle, per la negativa del fill d'acceptar-lo. Aquí ens podem plantejar "un marge d'experimentació". Si no es vol posar la jaqueta, sortir al carrer duent-la a la mà i que se la posi quan noti el fred. "Això, només si la situació ho permet. Si estem a sota zero, no podrà ser, esclar", reconeix.

L'estil de criança pot ser autoritari, permissiu o democràtic. Laia Pinilla pensa que coexisteixen en la nostra societat, mentre que Ramis creu que hem passat d'un extrem a l'altre i ara s'està replantejant "què vol dir posar l'infant al centre".

A parer seu, significa conèixer les necessitats bàsiques d'una criatura i les pautes de desenvolupament saludable."No vol dir anar darrere els nens. Vol dir anar al davant, preveure i estar a disposició d'atendre les seves necessitats", diu la mestra i pedagoga, que també fa acompanyament de famílies.

Pantalles a tothora: "Fins als 6 anys, no es negocia res"

Abans, els dibuixos s'emetien a determinades hores i per un sola pantalla, el televisor. Ara les pantalles són a tot arreu i hi ha una oferta audiovisual inacabable i a tothora. Això ha complicat la vida als pares? Pinilla hi fa matisos: "Té pros i contres. Ara podem seleccionar els continguts, cosa que no podíem fer als anys 80 i 90. Ens hem d'educar i ser crítics amb allò que ens ofereixen des dels mitjans."

Ramis coincideix a alertar que és important supervisar què veuen.

"Potser a tota la classe miren 'La patrulla canina', però si la mires amb ulls feministes... Sempre ho hauríem de mirar nosaltres primer, igual que els jocs de la Play. Mira i decideix si vols això a casa teva o no. A internet, als jocs, a les xarxes o als productes audiovisuals hi ha coses precioses però també autèntiques merdes, i perquè digui 'infantil' o 'kids' no vol dir que sigui bo", assenyala.

Hem de negociar amb ells l'ús de les pantalles? Anna Ramis ho té clar:

"Mentre són petits, fins als 6 anys, no es negocia res. Els pares tenen criteri i els fills el segueixen. L'autoritat dels pares no ens l'hem de boicotejar, i de vegades som els primers que ens la sabotegem."

A partir de primària es pot negociar, "que no vol dir cedeixo perquè estigui content, sinó que li poso opcions. Deixar escollir entre dues o tres coses, o si la vol mirar, si serà tornant de l'escola o abans de sopar".

Una frase que es pot sentir molt a les converses entre famílies és que "ara tot va més aviat". Sí, la infància s'escurça però això "ha passat sempre. Abans, quan els joves sortien, havien de ser a les 9 a casa. És un clàssic pensar que les generacions que venen seran apocalíptiques, totes ho han dit", assegura Laia Pinilla.

La qüestió és adaptar-s'hi i buscar un equilibri, donant més o menys corda segons la maduresa de la criatura.

I quan es tornen adolescents?

A mesura que els fills creixen, sorgeixen altres inquietuds en els progenitors. No hi ha tanta sobreinformació, i també juga a favor nostre que tinguem més records de l'adolescència que no pas de la petita infància. "Davant els canvis d'humor, som més capaços de posar-nos en el seu lloc i això ens rebaixa l'angoixa", manté Pinilla.

Hem de fer els fills corresponsables de la bona convivència familiar. "No només perquè jo estigui més tranquil·la, sinó perquè els nens i nenes ho necessiten", remarca Anna Ramis.

Cadascú en la seva mesura. Un infant de 2 anys pot llençar el bolquer a la brossa. A un de gran, si alguna vegada li toca recollir la taula després d'esmorzar, veurà que no és agradable deixar les engrunes de pa a la taula.

Igualment, hem de saber que la criança i l'educació necessiten temps. Hi ha molts llibres al mercat, "però la gent va al consum de 4 'tips', volen millorar i que en dos dies funcioni", lamenta Ramis. "No es pot educar a base de 'tips'. No podem canviar les coses d'avui per demà, i menys les nostres criatures", destaca.

Hem de ser conscients que arribarà un punt que el menor es rebel·larà. "És normal que, a certes edats, les coses es capgirin. La identitat personal es va buscant per topada", diu Ramis, que alhora llança el missatge optimista que el pòsit que haguem treballat en la infància s'acabarà consolidant:

"Si el valor que hi havia de fons era el respecte entre nosaltres, la conversa a l'hora de menjar junts, aquests valors hi són. Estan tapats durant l'adolescència, però emergiran quan el noi o noia l'hagi travessat."

Al cap i a la fi, la manera com s'han establert les relacions de petit són les que ens marcaran en el futur quan les expandim socialment. "El bon viure a casa és una cosa que ens configura. Si tu t'has sentit respectat, que no vol dir ser el centre de l'univers, t'emportes això com a identitat", conclou.