Quines fronteres hi ha en disputa: l'onada reaccionària global soscava la sobirania dels estats
Els dirigents més poderosos i armats qüestionen el mapamundi actual i un sistema que s'ha basat en la diplomàcia i la no-ingerència externa
L'onada reaccionària que envaeix el planeta, aquest cop amb el suport dels nous senyors feudals de la indústria tecnològica i dels supremacistes de totes les categories, ha posat al descobert les febleses del sistema d'estats basat en la diplomàcia, la no-ingerència externa i el respecte a la sobirania dels estats i les fronteres.
Feia dècades que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides no feia tantes hores extres. Ens hauríem de remuntar a les grans gelades de la Guerra Freda i els seus conflictes adjacents com el Vietnam o Corea.
Els dolents de la classe s'han acabat rebel·lant contra uns principis ètics que, segons diuen, limiten les seves aspiracions. I ho fan amb una fatxenderia mai vista.
Fins ara, els grans actors internacionals feien i desfeien amb una bona dosi d'hipocresia i bones formes: en públic tots citaven a Kant i el seu humanisme cosmopolita, segons el qual, en el sistema d'Estats no hi ha vassalls ni amos sinó llaços de cooperació.
Però per darrere, tots apel·laven Hobbes, segons el qual la moralitat i la legalitat són alienes a les relacions internacionals. Només compten els objectius dels estats.
Ara ja no cal ensenyar el rostre humà. Trump, òbviament no sap qui és Hobbes (acaba de saber que Espanya és part de la UE i on és Groenlàndia, a poquet a poquet), però la seva visió de les coses són absolutament hobbesianes, especialment aquell principi, segons el qual, els interessos dels estats són excloents als de la resta.
Ja ho va avançar la cancellera Angela Merkel en les seves memòries. Del seu tracte amb el president nord-americà va extreure que Trump té una visió del món segons la qual els èxits dels altres són derrotes.
Per això la seva fascinació pel poder absolut dels líders de Rússia i Corea del Nord. Ells no negocien i no segueixen les normes.
El respecte a la propietat aliena és, segons aquesta visió, una feblesa. Els fatxendes no se senten apel·lats pel respecte a la sobirania dels altres ni per les seves fronteres.
És aquest context furibund que explica aquesta mena de revisionisme de l'actual mapamundi per part dels més forts, dels millor armats i dels que tenen més poder i més diners.
Al món, hi ha 90 estats més joves que jo, tots ells són el fruit de la lluita anticolonial i de la resistència contra les invasions i a favor de les nacions oprimides.
Ara és el contrari, si algú pensa que aquest context beneficiarà les aspiracions de Catalunya, el Kurdistan, Nova Caledònia o el Sàhara Occidental, ja pot esperar. La violació de les fronteres van en sentit contrari.
Trump: si no m'ho doneu a les bones, serà a les males
El president vol que Dinamarca li cedeixi Groenlàndia i diu que li pagarà un preu raonable per la venda.
No ha descartat mesures coercitives, com imposar aranzels contra Dinamarca i, eventualment, usar la força.
L'illa està plena de terres rares i, gràcies al canvi climàtic, serà pas obligat en les noves rutes àrtiques.
Diuen que va ser Putin, en alguna de les darreres trucades, el que li va suggerir l'annexió i així controlar conjuntament el Pol Nord com a bons amics.
Diu que vol tornar a recuperar el canal de Panamà, que el govern panameny ha cedit el control a la Xina i que per allà s'estan colant tots els seus productes.
Aquí sí que Trump ha parlat més vehementment de la força. Panamà ja ha dit que no pensa cedir el seu territori i que, en efecte, si el vol, haurà d'enviar-hi els seus soldats.
El milionari desconeix -segur que ho desconeix- que bona part dels Estats Units van ser territoris adquirits mitjançant la compravenda, l'extorsió o l'ocupació. Imaginem els polinesis reclamant Hawaii, Mèxic la meitat de la costa est nord-americana i Rússia exigint el retorn d'Alaska.
Putin i Rússia, el darrer estat colonial
Les guerres de Rússia s'emmarquen en un moment de la història obsolet. L'Imperi va ser gairebé exclòs de la Conferència de Berlín (1884), on les potències es van repartir el món més enllà d'Europa, i, posteriorment, es va deslliurar de les lluites anticolonials que van posar fi als grans imperis a finals del segle XX.
Per això, la visió russa de la humanitat continua basada en l'existència d'estats sobirans i estats vassalls. És la retòrica que subjau en la voluntat de controlar els destins d'Ucraïna, un poble que només té una raó de ser: ser súbdit de Moscou.
Aquesta visió feudal es manifesta sense filtres. Putin exigeix per posar fi a la guerra que Ucraïna li cedeixi territori, que redueixi el nombre de tropes i que renunciï a ingressar en l'OTAN. És a dir, Ucraïna no té dret a tenir un territori, no té dret a defensar-se i no té dret a escollir aliats.
En la nota al marge, cal esmentar els territoris ocupats o titelles d'Ossètia del Sud, Abkhàzia o Transnístria.
Israel: l'objectiu és Cisjordània, no Gaza
Tot el focus està posat en Gaza, i amb bons motius, amb una guerra de demolició de dimensions poques vegades vista.
Mentrestant, però, Israel ha engegat una operació més o menys discreta per obtenir el somni humit dels ultranacionalistes que aspiren al gran Israel: la conquesta de Cisjordània.
Unitats de l'exèrcit actuen amb total impunitat en territori palestí en operacions obertes o encobertes per fer la vida impossible als seus ciutadans.
Alhora, permet l'establiment de colònies jueves per tot arreu amb ocupacions il·legals de terres, demolició de cases, destrucció de conreus i assassinats.
Aquesta mena d'accions, que constitueixen un crim contra la humanitat, són executades per grups integristes jueus, molt sovint vinguts de l'estranger, especialment dels Estats Units.
Aquest "jihadisme jueu" ha arribat a cotes de violència extremes en els darrers anys, animats pel context i, molt especialment, per la presència del partit supremacista de Ben Gvir, ministre de Seguretat Interior. I animat per Trump, que ha proposat obertament la neteja ètnica dels palestins i el seu trasllat a països de l'estranger.
I aprofitant que el govern de Síria s'enfonsava, al desembre Israel va decidir envair la regió de Quneitra i ampliar els Alts del Golan annexionat il·legalment.
Ruanda, petit però poderós
És un dels països més petits d'Àfrica i del món, de la mida de la província de Barcelona. Però és qui realment mana als Grans Llacs i no pensa cedir aquesta hegemonia.
Ara ha envaït per enèsima vegada la zona de Goma, a la República Democràtica del Congo, rica en minerals i zona d'actuació de les guerrilles rivals hutus, vinculades al genocidi del 94.
Dins del Congo, hi caben 100 Ruandes. Però no és aquesta la manera de mesurar la força: el govern de Kigali, aliat de Washington, té un exèrcit molt més potent que el congolès. També es beneficia de l'aïllament de Goma respecte a la resta del país.
El govern legítim té molt difícil imposar la seva sobirania en un territori situat a 3.000 km de la capital. Ruanda porta molts anys envaint el Kivu Nord, porta molts anys entrant i sortint. Un dia decidirà no tornar.
Taiwan, més a prop de la Xina popular
Pequín està a poques dècades, potser a pocs anys, de posar fi a la realitat de les dues Xines. Només una dotzena de països reconeixen Taiwan com l'única Xina, una mena de compte enrere que Pequín observa atentament, sense pressa.
Potser abans necessita resoldre la seva guerra comercial amb els Estats Units, i més particularment, amb Trump.
De moment, l'illa sempre ha comptat amb un cert suport de Washington, un suport que amb la nova administració podria ser moneda de canvi.
Com moneda de canvi podria ser les reclamacions del Mar de la Xina Meridional, en detriment de les Filipines, el Vietnam, Malàisia i Brunei.
Menys Turquia i més Imperi Otomà
Aquest és el context que tant de temps esperava Turquia per passar als fets i annexionar l'estat titella de la República del Nord de Xipre, establert per Ankara el 1974.
Amb l'excusa de crear una "zona de seguretat", Turquia fa anys que controla bona part del nord de Síria de manera directa o indirecta.
Ara ha aconseguit col·locar a Damasc un règim sunnita afí.
La fi de la dictadura d'Al-Assad no ha suposat la fi de la guerra. Turquia continua atacant el territori de majoria kurda amb la clara intenció 1) d'evitar la formació d'un estat independent kurd i 2) establir un control territorial permanent.
El Sàhara Occidental, la guerra perduda?
Sembla que sí. La rebel·lió dels fatxendes no són bones notícies per als sahrauis. La invasió de Gaza va suspendre el acords Abraham: la reconciliació d'Israel amb les dictadures sunnites a través del reconeixement de les reivindicacions de cadascú.
L'acord, però, s'està reactivant: Trump el va citar en la presa de possessió.
El Marroc, de moment, ja ha aconseguit que més de mig món reconegui la seva sobirania sobre l'antiga colònia espanyola gràcies a l'alineament de molts països en l'òrbita de Trump i el suport d'Israel.
Als sahrauis els queda només el suport d'Algèria, alineat amb Moscou. Putin, però, ja no és soci de confiança en aquesta revisió de fronteres.
No és cap secret que el regne alauita espera de Trump un suport a les seves reivindicacions sobre Ceuta i Melilla.
Les Malvines, la prova del cotó de Milei
La propietat d'aquest arxipèlag, en mans del Regne Unit, provoca passions entre els argentins sigui quina sigui la seva ideologia.
Argentina les va ocupar momentàniament el 1982, però les van perdre després d'una derrota humiliant. Serà capaç Milei, un dels més vehements d'aquests fatxendes, de recuperar l'arxipèlag?
Les altres aspiracions i afanys
Sèrbia espera molt d'aquest nou context: l'annexió de la República Sèrbia de Bòsnia i, com a mínim, el nord de Kosovo.
Bolívia espera recuperar la seva sortida al mar que Xile accepta, però que el Perú nega.
Veneçuela reclama més del 60% del territori de la Guyana conegut com l'Essequibo. Té a favor tots els arbitris internacionals sobre la qüestió, però té en contra el seu estatus de país pària.
L'Hongria d'Orbán, la principal "cheerleader" de Trump a Europa, ja ha demanat la revisió del Tractat del Trianon (1920), per culpa del qual el seu país va perdre la Transsilvània, el Burgenland, la Rutènia, la Voivodina i la sortida al mar. És una extravagància? No gaire. Àustria, Romania, Eslovàquia i Sèrbia no riuen tant.
