Quines meduses podem trobar a la platja, quines són perilloses i com es tracten les picades

A la costa catalana hi ha cada cop més meduses. No és només una sensació dels banyistes, sinó que les dades científiques ho demostren. L'explicació és una combinació d'altes temperatures a l'aigua i un cicle vital mil·lenari que s'adapta a la perfecció a les noves circumstàncies.

Quan veiem una medusa a l'aigua, la reacció sol ser de prevenció, fins i tot d'un punt de por. Però no totes són iguals ni igual de perilloses.

A la costa catalana podem trobar una desena d'espècies diferents. Algunes de molts freqüents i altres de més rares. Alhora, algunes són molt perilloses i d'altres no tant.

Les meduses són invertebrats marins més antics fins i tot que els dinosaures. Es poden classificar en tres fils diferents: Chordata, Ctenophora i Cnidaria.

Quines són les espècies més habituals?

Si topem amb una medusa el més probable és que sigui una medusa luminescent o Pelagia noctiluca. És la més freqüent que tenim. La mala notícia és que és molt urticant.

Es pot reconèixer pel seu color vermellós, tot i que quan són joves són més marronoses. No és gaire grossa --fa entre 5 i 10 centímetres-- però sí llarga: té quatre tentacles robustos --anomenats braços orals-- i uns altres més llargs i prims, que semblen filaments.

Com a curiositat, és una espècie bioluminescent, és a dir que pot produir llum.

Una altra medusa freqüent és el borm blau, Rhizostoma pulmo. És la més perillosa que tenim a la costa catalana.

És fàcil de reconèixer: blanquinosa amb tocs de blau fosc o violeta, gran --uns 40 centímetres-- i tentacles curts.

La tercera medusa que ens podem trobar sovint és ben curiosa. Es diu medusa ou ferrat, Rhizostoma pulmo, i és l'única apta per al consum humà de tot el Mediterrani.

Fans 35 centímetres i és molt compacta. El seu color grogós és molt característic i té uns botonets blaus al voltant dels tentacles. Sovint la podem veure acompanyada de petits peixos. És poc perillosa.

Una altra medusa freqüent és el born, Aurelia aurita, de mida mitjana, transparent amb taques blavoses i quatre tentacles. És de perillositat baixa.

També ens podem trobar la barqueta de Sant Pere, Velella velella, una de les meduses més petites que hi ha a la costa catalana (fa menys de 8 centímetres). No s'assembla gens a la imatge típica d'una medusa, és com un disc de color blau amb una vela transparent. A la primavera se'n poden trobar restes a la platja. És de perillositat baixa.

A la costa catalana hi ha tres tipus de medusa més que es poden trobar. El born radiat, Chrysaora hysoscella, és ben perillosa. Pot fer fins a 30 centímetres i es pot reconèixer pel patró en forma de V a l'ombrel·la (la part superior) de color marronós.

L'Aequorea forskalea és poc perillosa i de mida mitjana. Fa uns 10 centímetres i és transparent amb una part interior blau fosc. Es pot trobar a la primavera i de vegades se la veu en grans grups. De vegades apareix arrossegada per les onades a la platja.

La tercera espècie que es pot trobar habitualment és l'Olindias phosphorica. És transparent, amb l'ombrel·la rodejada d'un color blau o granat i molts tentacles fins i llargs. És de perillositat molt alta.

Al Mediterrani també podem trobar altres meduses, tot i que són molt rares. La Porpita porpita és habitual de les aigües càlides de les regions tropicals. És petita, té un color blau molt intens i és poc urticant.

Dues meduses molt perilloses també es poden veure al Mediterrani, tot i que són molt poc freqüents a la costa catalana. La cutimanya, Carybdea marsupialis, és l'única cubomedusa en aquest mar. Té forma de cub i sol estar en aigües profundes, al voltant dels 20 metres.

La segona és la coneguda com a caravel·la portuguesa, Physalia physalis, que té un característic color rosat i una part que sura a la superfície.

Hi ha aplicacions com Medusapp que permeten conèixer on hi ha meduses, de quin tipus són i quin risc comporten.

Quines són les més perilloses

Per la part que interessa als banyistes, podem dividir les meduses en molt urticants, urticants, poc urticants i no urticants.

Les dues primeres s'han d'evitar de totes totes. Les urticants són poc perilloses, però poden generar alguna mena de reacció a la pell.

Com hem vist, a la costa catalana n'hi ha quatre de molt urticants: la Pelagia noctiluca, el borm blau, el born radiat i l'Olindias phosphorica.

Si ens fixem en les poc habituals, hauríem de sumar la carabel·la portuguesa i la cutimanya, tot i que fa patir poc perquè és molt poc habitual trobar-les a la costa.

Quina part pica de les meduses?

Se sol dir que la part que pica de les meduses són els tentacles. El cert és que les cèl·lules urticants estan repartides per tot el cos de l'animal.

Sí que és veritat, però, que hi ha una concentració més alta als tentacles.

Per això, si es troba una medusa la recomanació és no tocar-ne cap part. I si no hi ha més remei, fer-ho per l'ombrel·la (la part superior), on hi ha menys concentració de cèl·lules urticants.

Què es pot fer si et piquen?

Els efectes de les picades de les meduses no són tots iguals. Hi ha, però, unes recomanacions generals per calmar els símptomes.

Primer hem d'intentar reconèixer què ens ha picat. Si ho sabem podrem aplicar un tractament més específic. Si no se sap, cal seguir quatre passos, segons la guia de meduses del CSIC:

1. Mirar d'eliminar les restes de tentacles o fragments de medusa (sense fregar i sense tocar-los directament)

2. Rentar amb aigua de mar

3. Aplicar gel sec durant 15 minuts (en fases de tres minuts i dos de descans)

4. Si el dolor es manté, consultar el metge

Les recomanacions poden canviar segons l'espècie. En el cas de la caravel·la portuguesa, per exemple, és millor aplicar calor que no pas fred.

Què no s'ha de fer?

Tan important com saber què es pot fer, és conèixer què és millor evitar. En especial, perquè hi ha alguns mites al voltant del tractament de les picades de medusa.

Per exemple, és millor no aplicar aigua dolça. Així com l'aigua salada ajuda, la dolça fa esclatar les cèl·lules urticants i escampa encara més el verí.

Tampoc es recomana com a norma general posar-hi alcohol, vinagre o amoníac, tot i que en alguns casos concrets podria funcionar. El vinagre, per exemple, serveix per les picades de cutimanya.

El pipí és un altre mite, per molt que porti una quantitat d'amoníac que en alguns casos funciona. L'orina només comporta un risc d'infectar la ferida.

Sembla lògic, però tampoc és bo gratar-se o fregar la zona. I millor no aplicar embenatge de pressió.