Què cal per ser reconegut com a Estat? Els mapes de 10 punts calents, de Palestina a Kosovo

El conflicte entre Israel i Palestina ha canviat d'estatus al llarg dels darrers 75 anys. Va començar sent una guerra regional entre Israel i els països àrabs per la legitimitat, precisament, de l'estat jueu, nascut del pla de partició establert per les Nacions Unides el 1947. L'any 1967 va passar a ser un conflicte d'ocupació quan l'exèrcit israelià va prendre el control de Cisjordània i Gaza. I ha acabat sent un conflicte colonial clàssic, amb un Estat (Israel) usurpant un territori aliè per la força i enviant-hi colons civils. I molts temen que el següent pas sigui l'annexió de Palestina i la imposició d'un estatus d'apartheid.

I és, precisament, aquest context de conflicte constant el que ha impedit establir un estatus per a Palestina dins de la comunitat internacional. La qüestió suscita moltes preguntes. És Palestina, realment, un Estat? Quins són els requisits perquè un país sigui considerat un estat?

La definició del que és un estat independent o legítim continua sent un tema controvertit en ple segle XXI malgrat que les Nacions Unides i les convencions contemporànies incorporen en el seu ideari el dret a l'autodeterminació. El primer intent de definir un Estat es remunta a la convenció de Montevideo (1933). Allà es van establir una sèrie de criteris i requisits perquè un territori sigui considerat estat independent.

1. Tenir una població permanent.

2. Tenir un territori definit.

3. Tenir un govern.

4. Tenir una diplomàcia que li permeti relacionar-se amb altres estats.

A aquesta suma de requisits se l'anomena "teoria declarativa" i és realment molt laxa perquè no considera imprescindible que els governs exerceixin cap mena de control --total o parcial-- sobre el seu territori.

Palestina, òbviament, compleix els 4 requisits, però també el Sàhara Occidental, Taiwan, Kosovo i, fins i tot, Catalunya. En canvi, l'Orde de Malta, que no té un territori associat, és membre observador a l'ONU i té ambaixades per tot arreu.

Segons això, és irrellevant el reconeixement exterior, però en la pràctica és fonamental, gairebé imprescindible. De què li serveix a Ossètia del Nord, Somalilàndia, Abkhàzia o Sealand haver-se declarats independents si no poden participar en els clubs exclusius anomenats ONU, FMI, OMS o, fins i tot, FIFA o UEFA.

En contraposició a la teoria declarativa, hi ha la teoria constitutiva, que, bàsicament, incorpora el cinquè criteri: tenir el reconeixement d'allò que s'anomena comunitat internacional. En principi, Palestina també compleix aquest 5è criteri, perquè està reconeguda com a Estat per 147 països independents. Aleshores, per què encara estem discutint sobre el seu estatus? Perquè el gran problema de la teoria declarativa és que no especifica quants països cal que et donin suport. Potser és una qüestió de qualitat i no de quantitat.

Se'ls anomena "països amb reconeixement limitat". Palestina n'és un. Però n'hi ha més: des de països pàries fins a potències nuclears.

Palestina: 147 reconeixements

147 és una xifra notable per als palestins. Però com dèiem, és una qüestió de qualitat i no de quantitat. L'estat palestí no té el reconeixement dels Estats Units, ni de la majoria de la Unió Europea, ni del Canadà, Mèxic, Austràlia i el Japó. Es pot anar pel món sense el vistiplau d'aquests països? Segurament no. A l'ONU, Palestina té estatus de no membre observador des del 2012. A pesar de la limitació, se li ha atorgat la prerrogativa de participar en els debats on estan involucrats els interessos dels palestins, un dret que ha exercit molt en els darrers mesos. És membre de ple dret de la Lliga Àrab i de la Unesco.

Si tens problemes per veure el mapa, clica aquí

L'estat de Palestina reclama com a territori sobirà totes les zones ocupades per Israel a Cisjordània, Gaza i Jerusalem el 1967. Ara mateix, l'Administració Nacional Palestina només té un control administratiu parcial, una mena d'autonomia, sobre 167 "bosses" de territori a Cisjordània.

Gaza s'escapa del seu control perquè està governada per l'organització islamista Hamas. Israel considera l'àrea reivindicada per Palestina com a territori en disputa (és a dir, territori que no pertany legalment a cap estat). A pesar de tot, mai ha fet el pas de l'annexió excepte Jerusalem Est i alguns suburbis.

Israel: 165 reconeixements

Només té 18 reconeixements més que Palestina. I aquí tornem a allò de la quantitat i la qualitat. Israel té just els reconeixements que els manquen als palestins: les potències occidentals.

Curiosament, Palestina sí que reconeix l'existència de l'estat jueu. La majoria dels 28 països que no reconeixen Israel són àrabs. Abans era un tabú que un país d'Àfrica del Nord o del Pròxim Orient reconegués l'estat jueu, però aquesta línia vermella ha anat saltant gradualment.

El primer va ser Egipte l'any 1975 i el darrer el Marroc, el 2021. Entremig, s'han incorporat la Unió dels Emirats Àrabs, Jordània, Bahrain i el Sudan del Sud.

Si tens problemes per veure el mapa, clica aquí

Xina: 182 reconeixements

En el club dels estats independents, hi ha dues Xines. La República Popular de la Xina i la República de la Xina (coneguda a escala internacional com a Taiwan). L'origen de la dualitat es remunta al final de la guerra civil, el 1949.

Els comunistes de Mao Tse Tung van proclamar la seva república després de controlar el territori continental. Els nacionalistes de Kuomintang es van refugiar a l'illa de Taiwan. La seva república va ser considerada l'única Xina legítima fins al 1971, quan el president dels Estats Units, Richard Nixon, va fer un gir estratègic radical i va reconèixer el règim de Pequín, arrossegant la resta d'Occident i la mateixa ONU, que va acabar donant el seient de Taiwan a la Xina Popular.
 

Taiwan: 12 reconeixements

Tot i així, hi ha 12 països que es mantenen fidels a la Xina primigènia, però són països que freguen la irrellevància, bàsicament petites illes del pacífic. El país més important de la seva llista és Guatemala.

El més significatiu continua sent que hi hagi 12 països que no vulguin negociar amb el gegant asiàtic, senyal que es pot sobreviure d'esquena a Pequín.

Si tens problemes per veure el mapa, clica aquí

Kosovo: 104 reconeixements

Són aquests 104 reconeixements de qualitat que permeten que el país més pobre d'Europa no sigui un país pària. Té una taxa d'atur catastròfica, una part del país (el nord de majoria sèrbia) s'escapa al control del seu govern central i té una economia 20 cops inferior a la de Catalunya. Tot i així, Kosovo pot participar als Jocs Olímpics i la seva selecció de futbol va al Mundial sense demanar permís a ningú, només al rivals sobre la gespa.

Aquesta regió de majoria albanesa té el reconeixement de gairebé tot Occident, amb els Estats Units i la Unió Europea al capdavant, però té una absència significativa, Espanya, que tem que la declaració unilateral de Kosovo pugui ser un argument per als independentistes de Catalunya. 

Si tens problemes per veure el mapa, clica aquí

Sàhara Occidental: 68 reconeixements i 12 abandonaments

I és precisament amb el Sàhara Occidental quan el govern espanyol demostra les seves incongruències o contradiccions a l'hora de reconèixer el dret a l'autodeterminació: sí a Palestina, no al Sàhara Occidental.

De fet, segons les Nacions Unides, l'antiga colònia continua sent territori espanyol "de iure". I és que l'ONU, que a la dècada dels anys 60 va declarar que es tractava d'un territori pendent de descolonització, no reconeix la seva cessió arbitrària al Marroc i Mauritània efectuada el 1974 amb Franco moribund.

L'excolònia continua pendent d'un referèndum d'autodeterminació, ara mateix bloquejat pel Marroc. El regne alauita ocupa el 85% del territori i practica una política d'enviament de colons.

Espanya nega les seves obligacions històriques, culturals i jurídiques i ara dona suport al pla marroquí d'autonomia. Aquest pla va sumant més adeptes gràcies al pes que està adquirint el Marroc a escala internacional --cada cop més gran-- gràcies a una visió molt estesa que el regne magrebí és fonamental per aturar l'integrisme armat i el contraban.

Per aquest motiu, la república sahrauí cada dia perd més reconeixements. En els darrers anys n'ha perdut 12. Ha passat de 80 a 68.

Si tens problemes per veure el mapa, clica aquí

Orde de Malta: 113 reconeixements 

L'Orde Sobirà Militar de Malta està reconegut com a estat independent per 113 països i per Palestina, a pesar de la peculiaritat que el seu govern no reclama cap territori.

El Vaticà va ser el primer país que va reconèixer la seva sobirania, l'any 1113, quan ni Espanya ni la majoria d'estats europeus existien. També té el reconeixement de la UE i és membre observador a les Nacions Unides.

Va néixer durant les croades a Terra Santa. L'orde es va establir al nord de Palestina i durant segles va anar canviant de seu a causa de les pressions dels estats musulmans.

Va passar per Xipre, Rodes, Malta i va acabar, finalment, a Roma. Als anys 50 només tenia 3 habitants: el Gran Mestre, el Gran Comandament i el Gran Canceller. Ara hi ha unes 500 persones que viatgen amb el seu passaport.

El 1974, el govern d'Itàlia va reconèixer l'extraterritorialitat de la seu de l'orde a Roma, per tant sí que té un territori associat. 

Si tens problemes per veure el mapa, clica aquí

Les dues Corees: no es reconeixen mútuament

Corea del Nord i Corea del Sud es consideren l'únic govern legítim de tota la península. El 1945, després de la rendició japonesa al final de la II Guerra Mundial, Corea es va dividir en dues zones al llarg del paral·lel 38, amb el nord ocupat per la Unió Soviètica i el sud ocupat pels Estats Units.

El 1948 s'hi van formar dos governs antagònics: un de comunista alineat amb Moscou i un de capitalista prooccidental. El 1950, l'exèrcit nord-coreà va envair el sud.

Després de 3 anys de guerra, s'hi va firmar un armistici i es va establir una zona tampó desmilitaritzada. Els dos països continuen formalment en guerra, ja que no s'ha firmat cap tractat de pau. Tots dos tenen el ple reconeixement de la resta de la comunitat internacional a pesar que Corea del Nord no manté relacions diplomàtiques amb 28 països, tots occidentals.

Si tens problemes per veure el mapa, clica aquí

Somalilàndia: 1 reconeixement

Somalilàndia va declarar la seva independència el 1991. Afirma ser el successor legal de l'estat sobirà del mateix nom que va existir uns quants mesos el 1960. Es va unir voluntàriament a Somàlia quan els britànics van abandonar el protectorat. Però va decidir trencar el matrimoni 30 anys més tard quan la resta de Somàlia es va convertir en un estat fallit sense administració (una mena terra de Mad Max) arran de la guerra civil entre clans i l'arribada de la insurgència islamista.

Compta amb moneda pròpia i una administració estable. Només té el reconeixement de Taiwan. Tots dos han intercanviat ambaixades.

A principis del 2024, Etiòpia i Somalilàndia van signar un memoràndum d'entesa que permetrà a l'estat etíop accedir als ports del mar Roig. S'espera que, molt aviat, Somalilàndia sigui reconeguda pel govern d'Addis Abeba. Ja seran dos reconeixements.

Si tens problemes per veure el mapa, clica aquí

República Turca del Nord de Xipre: 1 reconeixement

Aquesta república que ocupa la meitat nord de Xipre només està reconeguda per Turquia, país que la patrocina, defensa i sosté. Va néixer com a resposta al cop d'estat promogut per Grècia als anys 70. La junta militar de l'illa va canviar el nom del país i va proclamar la República Hel·lènica de Xipre.

Segons Turquia, aquesta proclamació era motiu per aplicar la clàusula d'intervenció del Tractat de Garantia firmat el 1960. Turquia va decidir envair l'illa perquè veia en perill els interessos de la comunitat turca. La guerra va finalitzar amb un alto el foc patrocinat per les Nacions Unides.

Des d'aleshores l'illa està dividida en dues parts. També la seva capital, Nicòsia, on les dues comunitats estan separades per murs. Hi ha una llarga zona desmilitaritzada ocupada per cascos blaus.

El nord es va declarar independent el 1983. La llengua oficial és el turc. El 2004, Xipre va ingressar a la Unió Europea, així que tècnicament hi ha una porció de la UE ocupada i declarada en rebel·lió.

Si tens problemes per veure el mapa, clica aquí

Transnístria: 0 reconeixements

Coneguda oficialment com la República de Moldàvia Pridnestroviana, va néixer de les runes de la Unió Soviètica. Ocupa la major part del territori a la part oriental del riu Dnièster de Moldàvia.

Es va declarar autònoma el 1990 amb l'esperança de romandre dins de l'URSS si Moldàvia buscava la unificació amb Romania o la seva independència, que va acabar passant l'agost de 1991.

Totes dues parts es van enfrontar en una guerra que va concloure amb un alto el foc. Té govern propi, moneda pròpia i els seus equips estan inscrits a la UEFA.17.000 soldats russos custodien la república.

Cap membre de l'ONU la reconeix. Només manté relacions diplomàtiques amb Ossètia del Sud i Abkhàzia. Vladímir Putin va revocar el seu reconeixement l'any passat. S'està guardant la carta de la seva annexió? 

Ossètia del Sud: 5 reconeixements

Un cas similar a l'anterior. Té una població declarada de poc més de 56.500 persones que viuen en una àrea de 3.900 quilòmetres quadrats enclavats entre Geòrgia i Rússia.

La seva declaració és el resultat de les disputes ètniques entre els georgians i els ossets, també anomenats alans (sí, els que van envair Hispània al segle VI). El conflicte va impulsar el govern de Tbilisi a suspendre l'autonomia de la regió, pas previ a l'esclat d'una guerra (1991-1992). Moscou s'hi va implicar al costat dels ossets.

La independència de facto no va portar la pau. Encara hi va haver dues guerres més: el 2004 i el 2008. Aquest darrer conflicte va provocar la guerra russogeorgiana a gran escala l'agost de 2008, durant la qual, les forces ossetes i russes van obtenir el control total del territori.

Només cinc membres de les Nacions Unides (ONU) reconeixen Ossètia del Sud com a estat sobirà: Rússia, Veneçuela, Nicaragua, Nauru i Síria. 

Abkhàzia. 5 reconeixements. 

Una altra regió separada de Geòrgia amb el suport de Moscou. La regió tenia autonomia dins la Geòrgia soviètica. L'enfonsament de l'URSS va derivar en una revolta de la minoria abkhaza. La majoria georgiana i altres minories van patir persecucions.

La intervenció militar del govern de Tbilisi va desembocar en una guerra (1992-1993), que Geòrgia va acabar perdent. Hi ha una missió de l'ONU a la regió. La marxa de la majoria georgiana va buidar el territori.

És un país buit, subdesenvolupat, amb ciutats abandonades. La meitat del seu pressupost prové de l'ajuda de Moscou i bona part de la seva estructura estatal està integrada a Rússia. Fa servir el ruble i la majoria dels seus ciutadans tenen passaports russos.

Armènia: 193 reconeixements

El d'Armènia és un cas peculiar. Tècnicament, es troba en estat de guerra amb l'Azerbaidjan des de 1991 a causa de la sobirania de la regió de l'Alt Karabakh (habitada per armenis però part de la república àzeri). Armènia ha tingut el control de la zona durant més de trena anys gràcies al suport de Rússia. Però el 2023, Vladímir Putin va decidir canviar de bàndol i va permetre a l'Azerbaidjan recuperar la regió en una operació militar llampec.

A pesar de la guerra i les grans diferències que hi ha entre tots dos països, l'Azerbaidjan i Armènia sí que es reconeixen mútuament com a estats sobirans.

Però resulta que hi ha un país que encara nega l'existència d'Armènia, ni més ni menys que el Pakistan, un país allunyat sense cap mena de vincle ni rivalitat. Per què? Oficialment, la República Islàmica no reconeix Armènia per una qüestió de solidaritat amb la causa de l'Azerbaidjan, un país musulmà i... farcit de gas i petroli.

Si tens problemes per veure el mapa, clica aquí

Exclusions

Hem exclòs de la llista les organitzacions o administracions subnacionals que, de facto, funcionen com a estats independents amb la tolerància o la impotència del govern central, però que no pretenen ser independents de manera explícita.

És el cas de Puntlàndia (Somàlia), el Kurdistan iraquià, Rojava (Síria), l'estat de Wa (Birmània) i l'Estat Islàmic (Síria). 

També els grups rebels que han declarat la independència i exerceixen cert control sobre el territori, però que no disposen d'una administració. Alguns exemples inclouen Ambazonia (Camerun), Boko Haram (Nigèria), Kachin (Birmània), Karen (Birmània), Azawad (Mali) i la Casamance (Senegal). 

També els moviments irredemptistes a l'exili, com el Tibet.

També s'exclouen els pobles no contactats, comunitats més grans o més petites que viuen al marge de la resta del món o que simplement desconeixen que hi ha una "resta del món".

I finalment les anomenades "micronacions". Es tracta de declaracions d'independència més o menys serioses repartides per tot el món. N'hi ha algunes de molt estables i amb cert reconeixement, com a Sealand o Cristiània, i d'altres absolutament supèrflues: adolescents que han declarat el seu dormitori com a estat sobirà o pagesos que han convertit l'hort en un regne. Les micronacions, en general, no es consideren de rellevància geopolítica. Explicar-les una a una serà tema d'un altre informe en el futur.