Quins van ser els efectes reals del Decret de Nova Planta

Amb la fi de la guerra de Successió (1701-1715) i sota el tòpic "la pèrdua de les llibertats de Catalunya" se simplifica la complexa realitat del que va significar l'històric canvi de règim imposat amb el Decret de Nova Planta per al Principat de Catalunya i la resta de territoris de la Corona d'Aragó, que es van enfrontar a Felip d'Anjou.

Com el mateix titular del decret declara, Catalunya -- ja en el segle XII -- era un Principat. És a dir, un territori amb sobirania, la qual requeia en el príncep, que alhora era comte de Barcelona i rei de la Corona d'Aragó. Un estat d'origen medieval independent dels seus socis de la Reial Corona: Aragó, València, Mallorca i els territoris conquerits a la Mediterrània. Cadascun dels quals es regia per les seves pròpies lleis i institucions que limiten notablement la potestat legislativa al monarca.

Pere Ripoll, doctor en Història del Dret i professor de la Universitat Pompeu Fabra i de la Universitat Rovira i Virgili, ens recorda que "les grans limitacions al poder absolutista del rei s'havien iniciat segles enrere, a les Corts de 1283, on s'estableix que el rei no pot promulgar lleis sense tenir en compte els estaments".

Amb el pas dels segles, l'evolució social i política al Principat va anar distanciant la seva realitat de la dels antics regnes "federats". Segons el catedràtic d'Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra, Joaquim Albareda, el 1700, l'única cosa que uneix els regnes de l'antiga Corona d'Aragó (nom amb què es coneix la Reial Corona a partir del segle XVI) "és el règim i la cultura política basada en constitucions i els furs".

"En aquell moment, el català és el model de monarquia limitada més desenvolupat i la Corona és una simple façana que no és capaç ni de crear un exèrcit per fer front a l'absolutisme."

I Ripoll apunta que l'única revolució que faltava per ser un estat modern "era passar d'un representació estamental a una de democràtica".

Al Principat de Catalunya les lleis les elaboraven les Corts d'acord amb el rei. La Diputació del General -- o Generalitat -- feia complir aquelles lleis pactades i recaptava els impostos. Unes lleis, ja aleshores, anomenades constitucions.

Tot plegat suposava un sistema de representació, limitada als estaments, als gremis, però fins i tot a sectors socials emergents al tombant del 1700. Als municipis, per exemple, s'escollien regidors a través del sorteig conegut com a "insaculació" (extraient boles d'un sac) i anualment passaven comptes de la seva gestió.

Els reis de la monarquia hispànica composta de la casa d'Àustria van jurar les constitucions catalanes i van preservar la llengua, els costums i les institucions. Les últimes Corts, el 1704, encara atorgaven noves garanties judicials.

Per Albareda, "el Decret de Nova Planta significa la supressió de l'Estat català, que tenia la seva base jurídica en les Constitucions de Catalunya i en les Corts, el màxim òrgan representatiu, en què hi havia representats els tres braços, reial, eclesiàstic i militar, així com del sistema de representació municipal".

"S'imposa una estructura de poder per garantir el control polític i militar de Catalunya"

La guerra de Successió, a més de ser un conflicte d'interessos europeus on Catalunya no és més que un alfil a sacrificar per les grans cases reials, a la península Ibèrica significa l'enfrontament entre dos conceptes polítics. És evident que els catalans defensaven un rei per a la monarquia hispànica, però un rei que assegurés la institucionalitat del Principat.

Per Pere Ripoll no és que el regne de Castella no entengués el pactisme català, sinó que "no acceptaven la jerarquia de normes, la prelació de fonts que supeditava el rei a l'ordenament jurídic. Que el sistema jurídic català sigui hostil a l'absolutisme, diferent al castellà, on el rei sap silenciar, revertir aquesta situació i qüestionar les normes aprovades per les Corts".

Què desapareix i què s'instaura amb el Decret de Nova Planta?

La Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya és un decret legislatiu dictat per Felip V promulgat la tardor de 1715 i publicat el 16 de gener del 1716. Només ocupa 10 planes, i se'n van fer desenes d'edicions.

El decret conté 59 articles, disposats l'un darrere l'altre consecutivament. Els primers 30 articles estan dedicats a explicar el nou sistema judicial al Principat, però ja s'hi estableix la militarització del país, amb un capità general com a màxima autoritat que haurà de governar la nova província amb el suport dels jutges.

Per exemple, en l'article 3 especifica --sense haver parlat encara de la seva supressió -- que l'Audiència es reunirà on abans ho feia la Diputació del General, i en el 5 introdueix el castellà com la llengua de l'administració de justícia per primera vegada a la història.

A partir de l'article 31 ordena la creació dels corregiments, que suprimeixen les vegueries explícitament. El rei es reserva la nominació dels corregidors (article 43) i també dels regidors dels ajuntaments (article 45). En el 48 prohibeix que els regidors, gremis o altres organitzacions es reuneixen sense la presència del corregidor o algun delegat.

Però el més devastador per si sol és l'article 51, on s'especifica que tots els càrrecs oficials queden suprimits i extingits i que totes les seves competències governatives i judicials passen a mans de l'Audiència. I si són recaptatòries, a l'intendent, el militar subordinat del capità general. És a dir, la supressió total de la Generalitat i dels oficis relacionats amb les Corts, que -- òbviament -- també queden abolides.

El 53 suprimeix els sometents. El 54 també és essencial per al futur desenvolupament de l'administració del Principat. Felip V hi suprimeix la figura jurídica coneguda com a "prohibicions d'estrangeria", que obligava que tots els alts càrrecs de l'administració fossin catalans, és a dir, que no hi hagués cap estranger en l'alta administració, Corts, Generalitat o vegueries.

El decret també suprimeix les universitats catalanes i crea la de Cervera.

Un nou sistema

Per Albareda, la Nova Planta no aplica el model governatiu castellà, com se sol dir, sinó que es tracta d'un nou sistema. El fa diferent la militarització, inèdita a Castella, i la imposició d'una contribució nova, el cadastre (implantat ja a finals del 1715), que pretenia gravar la riquesa, i que no es va aplicar mai a Castella.

"El repartiment del cadastre per part del corregidors, que va ser pèssimament gestionat, va ser una font de corrupció i de conflictes durant tot el segle XVIII", conclou.

A més, els xocs constants entre el poder militar present en tota la nova administració i el poder judicial (pacte de repartiment anomenat Real Acuerdo) van agreujar la sensació que la Nova Planta havia empitjorat notablement el funcionament de la "res publica".

La introducció, per primera vegada, del castellà a l'administració tampoc genera simpaties. Les noves autoritats castellanes reconeixen el problema perquè ningú, fora dels pocs que han après a llegir i escriure, o que regenten un negoci, coneixen el castellà. El país manté el monolingüisme català, i ho seguirà fent pràcticament durant dos segles més, tal com es comprova en els registres civils.

Així que en la instrucció del 20 de febrer del 1717, l'intendent José Patiño --abans de marxar a dirigir la marina reial-- ordenarà als corregidors que posin "el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

El 90% dels corregidors van ser militars castellans, de manera que les instruccions de Patiño eren ordres d'estricte compliment.

L'absolutisme a Espanya va durar poc més d'un segle. La corrupció i la permanent desconfiança de les autoritats borbòniques generen protestes contra projectes econòmics, contra el cadastre i manifestacions organitzades pels gremis.

Ja el 1723 un alt funcionari borbònic reclama el retorn al sistema d'insaculació, el restabliment de la Diputació i l'antiga fiscalitat, assegurant que "aquí arriba gent miserable i se'n van rics". O com el Memorial de Greuges del 1760, una severa crítica al règim de Nova Planta.

El 1773 es crea una Diputació durant la revolta contra el servei de quintes, fet que porta al Consell de Castella a denunciar que els catalans volen democràcia, i que no renuncien a la seva identitat.

Albareda, que aviat publicarà un volum amb totes les protestes catalanes del segle XVIII, manté que aquest sentiment "no constituïa un record enyoradís sinó la reivindicació d'un sistema millor als municipis, de la fiscalitat i de la cosa pública en general… el record de les llibertats perdudes el 1714 davant l'absolutisme borbònic i que es negava a oblidar una cultura política vigent durant segles".

- - - - 

Per saber-ne més:

Albareda, Joaquim; "Els catalans i Felip V. De la conspiració a la revolta (1700-1705)". Editorial Vicens Vives, 1993.

Albareda, Joaquim; "La Corona di Aragona durante la guerra di Successione alla corona spagnola (1705-1714)". Annali di Storia Moderna e Contemporanea, 13 (2007, pp. 9-24).

Albareda, Joaquim; "El declive de la monarquía y del imperio español. Los tratados de Utrecht (1713-1714)". Editorial Crítica, 2015.

Sobrequés, Jaume; "Repressió borbònica i resistència identitària a la Catalunya del segle XVIII". Generalitat de Catalunya, 2021.