Radiografia del racisme institucional a Catalunya: discriminació, traves i arbitrarietat

La mort de George Floyd per agents de la policia de Minneapolis quan el volien detenir ha desfermat tot tipus de mobilitzacions per denunciar el racisme. La crítica principal és el racisme latent dels treballadors públics, com ara policies, però la reclamació és general per la discriminació per motius racials que pateixen milers de persones.

Si bé som societats amb composicions ben diferents, són diverses les entitats que denuncien el racisme existent també al nostre entorn. Fa pocs dies explicàvem les dificultats amb què s'havia trobat el jugador del Mònaco Keita Baldé per trobar hotels i llogaters que acceptessin allotjar temporers, encara que els paguessin a l'avançada.

La majoria de les situacions es donen entre ciutadans particulars, però també n'hi ha, al voltant d'un terç segons alguns informes, lligades a l'actuació de l'administració pública: identificacions policials en funció del color de la pell, traves per inscriure's a registres públics vinculades a l'origen del demandant o drets socials vulnerats per prejudicis d'un treballador públic en són alguns exemples.

 

SOS Racisme: un 28% dels casos protagonitzats per l'administració pública

Del total de casos que va analitzar Sos Racisme el 2019, l'ONG va concloure que 188 tenien alguna connotació racista al darrere. El grup més nombrós és aquell que es produeix entre particulars, però prop d'un 30% tenen a veure amb les administracions, sigui per casos vinculats a cossos de seguretat pública o bé per vulneracions de drets socials.

En la primera de les tipologies vinculades a l'administració pública, la majoria de casos tenen a veure amb el que es consideren identificacions arbitràries motivades pel perfil ètnic de la persona (39%).

A més, segons l'oenagé, sovint són l'inici d'altres situacions d'abús i/o discriminació per part de la policia.

Darrere d'aquesta tipologia apareixen els tractes abusius per part dels cossos de seguretat (28%), elements vinculats a la confecció de l'atestat (17%) i casos dels CIE (10%).

En últim terme, apareixen les agressions policials per motius racistes, que suposen un 6%.

En els últims 20 anys, ha recollit 571 casos que qualifiquen de racisme policial. D'aquests, només 4 han acabat amb condemna judicial.

Segons el Centre Irídia, una entitat que defensa els drets humans, de tots els casos que porten per violència institucional, el 43% són contra persones migrants o racialitzades. I això, quan el percentatge de persones migrants a Catalunya és del 15%.

 

En aquest àmbit, SOS Racisme destaca les dificultats per posar una denúncia contra cossos de seguretat pública que han comès un abús i/o agressió racista.

En moltes ocasions, a més, si la denúncia prospera, preval la versió policial davant del jutge. I encara més... la falta de reconeixement per part de les institucions de l'existència d'abusos policials perpetua aquestes vulneracions.

A tall d'exemple, l'ONG destaca el cas d'una condemna judicial per agressió a uns agents de seguretat privada i també a un mosso d'esquadra que ha trigat més de 10 anys en produir-se i, a més, ha quedat reduïda a un delicte lleu i sense agreujant de racisme.

Pel que fa a les vulneracions de drets socials, a partir dels casos estudiats, SOS Racisme situa la majoria d'ells en l'àmbit educatiu (42%), mentre que els casos vinculats a l'habitatge i la salut suposen cadascun un 21% del total i la prestació de serveis ocupa un 16%.

En aquest punt, l'entitat destaca una actuació en l'àmbit de la salut: una professional del CatSalut va diagnosticar erròniament que dues menors havien patit una mutilació genital femenina en grau tres.

Acte seguit, la Direcció General d'Atenció a la Infància i Adolescència va assumir la tutela de les nenes durant més de vint dies. Un cop es va demostrar que les nenes no havien patit cap mutilació -a partir d'un nou informe mèdic demanat pels pares- les menors van poder tornar a casa.

Sovint les discriminacions es produeixen en un àmbit més administratiu. El passat mes d'abril diverses entitats socials denunciaven que desenes d'ajuntaments a Catalunya posen traves o allarguen en excés el tràmit del padró sense domicili fix, pensat justament per aquelles persones itinerants.

Sense el padró no poden accedir a la targeta sanitària, al sistema educatiu dels fills o a altres ajudes i, per tant, aconseguir empadronar-se resulta indispensable.

 

Això ha originat tot un negoci fraudulent per inscriure's al padró, amb anuncis a la xarxa on particulars ofereixen empadronar qui ho necessiti al seu domicili a canvi de 100, 500 o, fins i tot, 1.000 euros.

Vistes aquestes aportacions, sobta la poca transcendència que aquestes situacions acaben tenint en la fiscalització de l'actuació de les administracions que realitza el Síndic de Greuges de Catalunya.

En el seu informe anual corresponent a 2019, identificava l'existència d'algunes pràctiques, en concret de polítiques socials, que podrien considerar-se discriminacions per qüestions racials.

Ara bé, segons les seves pròpies dades, durant aquell any va estudiar 8 casos, 4 per denúncies, 1 per iniciativa pròpia i 3 més a partir de consultes.

Cal destacar, però, que molt per sobre d'aquest tipus de discriminacions el Síndic en denunciava d'altres vinculades a la igualtat de gènere, a la discriminació per orientació sexual o per motivacions socials o ideològiques.

 

Racisme i xenofòbia, primera causa de discriminació a Barcelona

A principis d'aquest 2020, l'Observatori de les Discriminacions de l'Ajuntament de Barcelona expressava la seva preocupació per l'augment del nombre de situacions i la falta d'eines per combatre el racisme i la xenofòbia.

Al seu informe anual, les discriminacions per motius vinculats al racisme suposaven un terç de totes les detectades el 2019, per sobre de les enfocades sobre el col·lectiu LGTBI o el de les persones discapacitades, segona i tercera casuística en importància segons casos detectats. A més, dels 105 casos detectats el 2018 es van passar a 148 el 2019.

La majoria dels casos identificats com a racisme es van produir entre particulars (37%) o lligats a empreses o entitats privades (33%) i la resta tenien a veure amb l'actuació de cossos de seguretat (22%) i de l'administració pública (8%).

Aquests últims s'han reduït notablement des del 18% que suposaven l'any anterior.

Com vèiem abans en l'informe de SOS Racisme, l'Observatori de les Discriminacions també identifica com una de les principals pràctiques de discriminació racial les detencions o parades policials per perfil ètnic, en què no només es vulneren els drets de les persones afectades pel racisme i la xenofòbia lligades al fet en si, sinó que sovint són la porta a altres agressions físiques o psicològiques, una situació que han viscut les persones joves migrades, segons l'entitat.

SOS Racisme, a la memòria de 2019, ho considera directament una "pràctica sistematitzada que normalitza el control policial d'uns grups, recreant sensació d'inseguretat que vincula l'aparença física no occidental amb el delicte i/o l'incompliment de la norma".

I rebla el clau amb una dada ben eloqüent: a Catalunya el 54,1% de les identificacions policials es duen a terme a persones amb nacionalitat estrangera, quan aquestes només representen el 13,7% de la població total.

Sota la crida "Pareu de parar-me" el 2017 es va presentar un manifest i una plataforma d'entitats que demanava acabar amb aquest tipus de discriminació.

Una altra de les situacions de racisme habituals detectades per l'Observatori de les Discriminacions té a veure amb una casuística viscuda per les persones que sol·liciten asil i que reben una resposta que no es dona a altre llocs d'Espanya: aquí tot sovint l'administració els denega la concessió del número de la Seguretat Social si no disposen d'un precontracte o un contracte de l'empresa, una condició que massa vegades les empreses no accepten.

En tercer lloc, l'Observatori de les Discriminacions posa de relleu que la majoria de situacions discriminatòries lligades a un motiu religiós tenen com a rerefons el racisme i la xenofòbia, tot i que en aquest cas són sobretot situacions entre particulars.

En són víctimes, majoritàriament, els practicants de l'islam i, en menor mesura, els jueus, tot i que l'entitat assegura que aquest àmbit és un dels més afectats pel fenomen de la infradenúncia.

 

El paper dels mitjans

La tardor de 2019, el Grup de Periodistes Ramon Barnils, a través de l'Observatori d'Actualitat del Discurs Discriminatori als Mitjans, organitzava un acte per analitzar com s'estava informant sobre el fenomen dels joves migrants no acompanyats, que molts mitjans havien reduït al terme MENA (Menor Estranger No Acompanyat).

Un terme que tot sovint s'oferia en un context que havia generat "la construcció d'imaginaris col·lectius discriminatoris cap a aquest grup de nois i noies".

En aquell moment, de fet, es posava l'accent, per exemple, en una notícia reproduïda per molts mitjans a partir d'una nota de premsa dels Mossos d'Esquadra que assegurava que un 18% d'aquests joves havien delinquit d'ençà de la seva arribada, sense parar atenció -denunciava aquest grup de periodistes- al fet que un 82% del mateix col·lectiu no ho havia fet.

Al marge de demanar un major qüestionament de les dades oficials, el principal diagnòstic que feien els assistents a la jornada era que la falta de temps, de recursos i de diversitat a les redaccions era al darrere de bona part dels relats que amagaven una estigmatització d'aquests col·lectius.

En aquest sentit, aquest grup de periodistes demana posar el focus en els drets que tenen els protagonistes d'aquestes notícies i, sobretot, de les vulneracions d'aquests que pateixen tot sovint.

La directora de SOS Racisme, Alba Cuevas, demanava a l'última memòria de l'entitat més complicitat als mitjans per combatre la creació de discursos incriminatoris: "No es poden abordar temes com la seguretat-inseguretat, que són complexos i multifactorials, amb explicacions senzilles, calen anàlisis rigoroses, objectivitat i sobretot molta pedagogia. Hi ha un periodisme, malauradament majoritari i poderós, que està mantenint i reproduint el racisme, per exemple quan potencia prejudicis i alimenta un imaginari de discriminació."

Moltes de les entitats que es dediquen a denunciar el racisme existent a casa nostra subratllen també que no és prou visible pel fenomen de la infradenúncia, és a dir, les dificultats que tenen les persones que el pateixen per denunciar-lo i que se'ls tingui en compte, tant per les autoritats com per part dels mitjans de comunicació i, en definitiva, de la societat en general.