René, Antonio i Fabián: el testimoni de tres supervivents de la dana que s'han salvat de miracle
Els damnificats per les inundacions que es refugien als pavellons habilitats a València denuncien falta d'efectius d'emergències i lentitud i poca eficiència en els avisos als mòbils
Els damnificats per les inundacions del País Valencià estan arribant a la ciutat de València, on s'han habilitat dos espais per atendre'ls.
Un d'ells és el pavelló de l'Alqueria del València Basket Club, on s'han habilitat infraestructura per rebre les persones que s'han quedat sense casa o que aquest dimarts van quedar atrapats amb el cotxe a les carreteres dels voltants de la capital.
Actualment acull unes 150 persones, a qui s'ofereix menjar, roba, dutxes calentes o matalassos per dormir.
Després de veure la tragèdia amb els seus propis ulls i haver-se salvat gairebé de miracle, conversem amb tres d'aquests supervivents, en René, l'Antonio i el Fabián, perquè ens expliquin com ho van viure.
René: "L'aigua ens arribava al coll"
El René va quedar atrapat amb el cotxe a la pista de Silla, a pocs quilòmetres de la ciutat, quan intentava arribar a casa seva. Havia sortit de València per anar a Algemesí, on viu. A la carretera es va trobar que, de sobte, hi havia una pila de cotxes aturats.
"Ens vam quedar aturats durant aproximadament una hora. I l'aigua va començar a pujar-nos fins al coll, al cotxe."
D'aquell moment en recorda poca cosa, només que una dona el va treure d'allà. Assegura que es va retrobar amb ella al pavelló on han trobat refugi: "Una dona se'm va acostar i em va fer dos petons. Em va dir que havia estat ella qui m'havia rescatat del cotxe".
Amb la veu trencada, assegura que el que ha passat és una catàstrofe: "No ha de tornar a passar. Vostès no han pogut veure el que hi havia allà. No s'ho poden imaginar".
Quan era a la carretera, un home va suggerir de creuar corrents cap a l'altra banda de la carretera, on en aquell moment hi havia menys aigua. En el moment de creuar, explica que va venir una gran onada, que els va arrossegar a tots.
Mentre estava a la deriva, va tenir la sort que un agent de la Guàrdia Civil el va veure i el va poder rescatar.
"Estic trist perquè no vam poder atendre a tothom. Hi havia gent que plorava i que cridava demanant ajuda. Era tot fosc. I de cop senties que deixaven de cridar. I sabies que ja no hi eren."
El René explica enfadat que no van rebre cap avís previ i que només els va començar a sonar el mòbil quan ja eren ben xops i amb l'aigua pujant-los al coll.
Antonio: "No hi havia cap mena de planificació"
L'Antonio estava de pas, a València, per la V-30. Venia de treballar de Sagunt, en direcció a Alfafar, on tenia l'hotel. Quan es va trobar l'embús, va pensar que es tractava d'una situació habitual a l'autovia. Però li va estranyar que els cotxes es mobilitzessin tan a poc a poc, i en veure l'aigua tan fosca del riu va sospitar que passava "alguna cosa estranya".
En aquest moment va decidir fer mitja volta i escapar en sentit contrari pel voral d'emergència de l'autovia. "La intenció era allunyar-me al màxim del riu", explica.
Va aconseguir sortir d'aquella situació arriscant-se i "prement fort l'accelerador", però va quedar estancat més endavant.
"Era com una trampa mortal. Per una banda, el riu venia desbordat, i per l'altra banda, tampoc podies passar i s'anava omplint d'aigua."
El panorama era desolador. Explica que una de les primeres imatges que el va sobtar va ser trobar-se amb un noi que tremolava dins del cotxe perquè ja hi havia moltíssima aigua acumulada.
Assegura que hi havia efectius de protecció civil mobilitzats, però eren escassos i estaven poc organitzats.
"La sensació que tenia és que no hi havia cap mena de planificació. Entenc que els agents estaven desbordats, però els deies: 'Què fem?'. I un et deia que anessis amunt, l'altre que anessis avall... Vaig pensar que no hi havia cap mena de coordinació i al final jo em vaig deixar anar per la intuïció."
Explica que les persones atrapades a la carretera es van autoorganitzar i van demanar als camioners que no portessin càrrega i que obrissin les lones perquè la gent atrapada als vehicles s'hi pogués refugiar.
"Hi havia de tot: pares amb fills, alguns nadons. La gent demanava ajuda", assegura impotent.
L'Antonio va ser un dels últims que va ser rescatat a la carretera, vora les sis de la matinada. Els bombers el van treure "en l'últim sospir", amb unes cordes.
Fabian: "Era com una pel·lícula, just abans de morir"
El Fabian és valencià i va estar més de quatre hores atrapat al cotxe, de quarts de nou del vespre fins a quarts de tres de la matinada. Explica que al seu vehicle no hi entrava gaire aigua, però que el nivell anava pujant.
"Tenies l'aigua que venia fort per una banda de la carretera i començava a saltar la mitjana, com una trompada", explica.
Diverses de les persones atrapades van decidir intentar abandonar el lloc a peu, ajudant-se entre si.
"Hi va haver molta cooperació entre la gent i vam procurar no deixar ningú enrere. Ens vam agafar pels colzes i anàvem avançant a poc a poc."
Tot aquest procés, explica, ho van fer acompanyats només per "un jove agent" de la Guàrdia Civil. "Ens animàvem els uns als altres, i anàvem fent", recorda. El grup, en què assegura que hi havia "infants, dones i també gent gran", va acabar arribant a un lloc segur on els van rescatar.
"Em va venir al cap: 'Jo aquesta imatge ja l'he vista a les pel·lícules, just abans que el personatge la palmi."
Assegura que la situació era de campi qui pugui i ho descriu com un atzucac.