Resolem 10 grans dubtes sobre reciclatge i residus: on van i per què

Quantes vegades fem el gest de llençar alguna cosa a les escombraries? I quants d'aquests cops tenim dubtes d'on llençar-ho? Passar-se uns segons davant dels contenidors amb el residu a la mà pensant "on va això?" és bastant usual per a qui té consciència de generar la menor petjada possible en el medi.

Hi ha tanta diversitat de materials i productes que és realment complex i comportaria cursos de formació que, de forma general, als ciutadans no ens han impartit. Per acabar-ho d'adobar, el mercat contínuament ven nous materials, amb llacunes de legislació i que, per tant, és bastant difícil saber què n'ha de fer el consumidor.

Si observem els nostres cubells d'escombraries, segurament comprovarem que el volum de residus que generem al llarg d'un dia pot ser aclaparador. Cada català, de mitjana, genera 1,29 quilos d'escombraries en un sol dia, segons dades de l'Agència de Residus de Catalunya. I per afegir-hi més pressió encara, el que fem amb aquell objecte a l'hora de llençar-lo en pot determinar el futur. 

Molts d'aquests dilemes que tenim a l'hora de separar residus són motiu de diferència d'opinions fins i tot entre diversos experts, així que és totalment lògic que els consumidors ens sentim sovint perduts. Hem triat alguns d'aquests dubtes més comuns, però la llista podria ser inacabable.
 

1. Els taps s'han de llençar tapant l'ampolla o per separat?

Ampolla i tap s'han de llençar sempre junts. Així que, abans de llençar una ampolla d'aigua és millor tapar-la. A primer cop d'ull ja es veu que el tap i l'ampolla són de materials diferents, per exemple, l'ampolla pot ser de PET i, en canvi, el tap, de polietilè d'alta densitat, molt més gruixut i dur. Però, tot i això, el fet d'anar junts facilita que es puguin reciclar.

El motiu, ens l'explica la directora del Gremi de Recuperació de Catalunya, Victòria Ferrer, que coneix molt bé com funcionen les plantes de reciclatge i el procés de separació. "Els taps són molt petits i, si es llencen separats, en el procés de classificació de la planta cauen pels forats de cribratge i van al rebuig. Si es llencen junts, ens arribaran per anar a reciclar". 

De fet, a partir del mes de juliol entra en vigor l'obligació per als productors de vendre les ampolles de begudes amb el tap ja enganxat, en compliment de la llei europea de residus. "Això fa que sigui més incòmode de beure, però la llei europea ho ha implantat per evitar que aquests taps acabin al medi ambient", diu Ferrer. De fet, els taps, són un dels residus plàstics més trobats en mars, rius, boscos, platges...

2. Els mocadors de paper, tovallons i paper de cuina, van al contenidor blau?

No, no poden anar al contenidor de paper, perquè en realitat, tot i que els anomenem "de paper", estan fets de cel·lulosa, un component que està present en totes les plantes. La majoria dels productes de cel·lulosa que utilitzem provenen de la fusta o del cotó; és per això que tots aquests productes s'han de llençar al contenidor orgànic, el marró, i es podran compostar. 

3. I el paper amb què s'embolica la carn i els embotits de la xarcuteria?

Si per fora és de paper, es llença al paper? Darrerament, alguns fabricants fan un tipus de paper que té una capa de plàstic fàcilment separable. Si és així, podem separar els dos elements i tirar el paper al blau i el full de plàstic al groc.

Però, per desgràcia, en la majoria d'embolcalls d'aquest tipus, la pel·lícula de plàstic que impermeabilitza el paper és impossible de separar. Fins i tot si només és l'anomenat "encerat" o "parafinat", no es pot llençar al paper. Així que, en aquest cas, el paper ha de llençar-se al rebuig o contenidor gris i no podrà seguir un procés de reciclatge.

4. Les tapes d'alumini que porten els pots de vidre, on es llencen?

Les tapes d'alumini són altament reciclables i, com tot l'alumini, es llencen al contenidor groc, el dels envasos. Així que haurem de separar la tapa del pot de vidre i tirar-la al contenidor groc. Tant el vidre (que va al verd) com la tapa seran reutilitzables per fer altres objectes de vidre i d'alumini. 

En canvi, no és així amb les tapes dels iogurts. També són d'alumini, però molt més fi. Això fa que siguin molt difícils de reciclar i que, per tant, alguns experts recomanin llençar-les al rebuig. Però aquí és on trobem un dels punts que crea diversitat d'opinions: n'hi ha que pensen que s'ha de llençar al plàstic. 

Victòria Ferrer recomana que, davant del dubte, donem l'oportunitat al material de ser reciclat i el llencem al contenidor groc. "Sempre que tinguem dubtes, llencem-ho al plàstic. En el cas de les tapes de iogurt, acabarà amb el grup d'envasos lleugers que alguns gestors reutilitzen, per exemple, per a aplicacions poc exigents, com per fer mobiliari urbà." Per tant, si ho llencem al rebuig, ja no li donem aquesta oportunitat. 

5. L'orgànica, les restes de menjar, es poden llençar en una bossa de plàstic?

Aquest és un dels principals maldecaps dels ecoparcs, o plantes de tractament, que els arribi la fracció orgànica dins d'una bossa de plàstic, perquè això encareix el procés i fa que el compost resultant no sigui de tan bona qualitat. La bossa, per tant, també hauria de ser orgànica, com insisteix Teresa Guerrero Bertran, cap de foment de recollida selectiva de l'Agència de Residus de Catalunya. "Si llencem l'orgànica dins d'una bossa compostable, ho podrem processar tot junt".

Les bosses compostables acostumen a estar fetes de fècula de patata, pellofa d'arròs o pell de ceba i cada cop, a mesura que es van perfeccionant, tenen un aspecte i qualitats més semblants al plàstic. Actualment, multitud de supermercats i botigues les donen per vendre els seus productes, així que estan a l'abast de tothom.

Però un dels motius pels quals la gent no utilitza aquesta bossa en les escombraries domèstiques és que amb la humitat i la calor sovint es degraden i es trenquen. És un problema, segons Guerrero, molt fàcil de resoldre. "N'hi ha prou amb posar-les en un cubell airejat, dels que tenen foradets, perquè aleshores la humitat s'evapora." A més, les escombraries no pesen tant, perquè ja no contenen la humitat, i no fan tan mala olor.

Què passa quan la bossa que conté les escombraries orgàniques és de plàstic? Quan arriba a la planta s'ha de separar. "Ho fem amb mètodes mecànics, així que és difícil i costós i a sobre la màquina arrossega part de la part orgànica", explica Guerrero. Si no se separés la bossa, l'orgànica no faria bé el procés de compostatge, ja que el plàstic fa de barrera a l'aire i l'aigua, dos elements essencials per aconseguir que les restes de menjar es converteixin en compost.  
 

6. Les safates de porexpan, on es llencen?

Són un envàs, així que han d'anar al groc. Un cop a la planta, les tractaran com un envàs lleuger, com qualsevol safata d'alimentació de plàstic. 
 

7. És millor per al medi ambient un tetrabrik que una llauna o una ampolla de plàstic?

Aquest és un dels mites més estesos: que les llaunes i el plàstic són dolents i el tetrabrik és més bo. És fals. La bona fama d'alguns materials ha fet que en tinguem una idea totalment equivocada. És molt més difícil i car reciclar un bric que el plàstic de les ampolles o les llaunes.

Per exemple, les llaunes de refrescos són d'alumini, un material reciclable infinites vegades i, a més, amb molt bona reciclabilitat, és a dir, que se n'aprofita tot i el resultat és molt bo. Les ampolles anomenades "pet" --el plàstic més abundant als envasos de begudes-- també es poden reciclar de manera molt fàcil, tot i que, a diferència de l'alumini, no es pot reciclar totes les vegades que es vulgui perquè cada cop va perdent qualitats.

En canvi, el tetrabrik, com que el componen tres materials --cartró, alumini i plàstic-- és més car i dificultós reciclar-lo. Tots tres van al contenidor groc dels envasos però, després, el seu procés és totalment diferent. "Els objectes amb un sol material sempre són els més fàcils de reciclar", diu Victòria Ferrer.

I què en pensa Victòria Ferrer de la nova "moda" d'envasar l'aigua en bric?

"Envasar aigua en tetrabrik és una aberració absoluta."

Davant de la mala fama de les ampolles de plàstic, diverses marques han llençat al mercat aigua en "tetrabrik", que sovint publiciten com a més sostenible. De fet, aquesta publicitat enganyosa és una de les que analitzen i denuncien els experts que han participat en l'informe "Anàlisi de la reciclabilitat real dels envasos de la cistella estàndard de compra", de l'Agència Catalana de Consum. 

Què passa quan el bric va a la planta de reciclatge? "S'ha de separar el paper cartró, que és el material que més bé es recicla del bric. Acostuma a ser el 60% de l'envàs". Però després queda l'alumini i el plàstic. "El plàstic queda enganxat a l'alumini, fent una amalgama de materials que no es pot reciclar." Actualment s'està estudiant la manera de reutilitzar aquest material resultant per a la construcció o el disseny, però encara no s'aplica a nivell generalitzat. 
 

8. Tot el vidre va al vidre?

Ras i curt, no. Només es poden llençar al contenidor verd els envasos i ampolles, o sigui, tot el que està dissenyat per "envasar", contenir el producte.

Però l'explicació del perquè no és tan senzilla. L'Agència de Residus de Catalunya, en la seva pàgina web, ho argumenta dient que "els fabricants que posen productes envasats amb vidre al mercat paguen una part a l'entitat ECOVIDRIO per fer-se càrrec de la recollida i tractament del residu d'envàs". I que, per tant, "la gestió dels productes que no són envasos es financen per una altra via de l'administració". Una resposta que fa partícip el consumidor de qui s'enduu els diners de la gestió, i que no és gaire motivadora perquè el ciutadà faci l'esforç de separar. 

L'explicació més tècnica seria que, mentre que el vidre de les ampolles i pots no conté plom, en canvi, el vidre utilitzat per fer copes, gots, bombetes o finestres sí que conté òxid de plom. Per això, en realitat no és "vidre" sinó "cristall" i no es pot tractar amb el mateix procés que el vidre i s'hauria de portar als punts verds o deixalleries. Normalment sí que poden anar a:

• El contenidor verd: ampolles, pots de conserves, flascons de cristall de desodorants i altres cosmètics. Sempre sense el tap. 
• El punt verd: gots i copes, finestres, miralls, bombetes de baix consum i fluorescents
• El contenidor gris (rebuig): bombetes de filaments 
   

9. M'he pres un cafè en un got de cartró però hi diu que conté plàstic. On el llenço?

Els nous materials emboliquen encara més la troca del reciclatge. De fet, aquesta pregunta l'hem fet a professionals del gremi dels residus diferents i tots ens han donat respostes dispars.

Aquests productes han arribat de manera massiva al mercat, en molt poc temps, arran de la nova llei europea sobre plàstics d'un sol ús. També perquè a mesura que el plàstic guanya "mala fama", els productors s'empesquen nous materials aparentment més verds.

Josep Simó, director d'Infraestructures de l'Agència Catalana de Residus, mostra moltíssims dubtes davant d'un got per contenir cafè on apareixen simultàniament dues etiquetes contradictòries: "100% compostable" i "conté plàstic".

"Per molt que el got sigui de fibra de paper compostable, està clar que porta una capa interior de plàstic, per tant, és inviable el seu reciclatge real". Ara bé, preguntem a Simó, on ho hem de llançar, aleshores? I ens respon: "Si diu que ho llencem al compost, doncs al compost. Si hi diu al cartró, doncs al cartró." 

Per això Simó creu que és de vital importància "que s'hagi d'obligar el productor a indicar clarament a quin contenidor ha d'anar cada envàs".

I, evidentment, a dir la veritat. Anna Peña, directora de comunicació de Rezero denuncia que la legislació no sigui més ferma i contundent amb els fabricants "Hi ha una manca de rigor amb què les empreses utilitzen l'etiqueta compostable o bio".

I és que aquest s'ha convertit en un reclam publicitari. "És una pràctica poc regulada i poc vigilada per augmentar vendes, sense que compleixin els requisits necessaris per a la compostació", alerta Peña.

Si la pregunta la fem a Rosa Garcia, directora de l'entitat Rezero i doctora en sostenibilitat, ens respon que "ho llençaria al rebuig". "Això no es pot reciclar de cap manera". 

Per a Victòria Ferrer el problema va més enllà, i respon a la cultura consumista d'un sol ús.

"Tenim un problema de matèries primeres, que escassegen i fins i tot depenem de tercers països per aconseguir-ne moltes. I tot i així ens permetem el luxe d'anar llençant materials que tenen un altíssim valor." 

És un dels motius pels quals l'Agència Catalana de Consum demana prohibir la falsa ecopublicitat i que els envasadors de productes assumeixin el cost del tractament. 
 

10. Cal netejar els envasos abans de llençar-los?

Cal buidar-los. De fet, un dels problemes a les plantes de reciclatge més abundants és l'arribada de llaunes o envasos de plàstic amb menjar a dins. "Això ens complica molt el procés, perquè tenim un element a la vegada que és envàs i aniria al groc, i un altre que és orgànic i aniria al compostatge. S'ha de separar a l'hora de llençar-lo."

Els experts en residus anomenen aquests residus com a "impropis", aquells que arriben on no els toca i que fan que el procés de reciclatge es dificulti, s'encareixi i el resultat no sigui tan bo. 

Segurament ja haureu sentit la frase "el millor residu és aquell que no es genera" i, de fet, la nostra societat hauria de caminar cap a la reutilització i la disminució del residu. Però encara en generem moltíssims i "tot i que reciclar-los té un cost, els que no podem evitar generar, és millor donar-los una altra vida", recorda Victòria Ferrer. 

Les notícies falses sobre el reciclatge

Què passa amb el residu un cop el llencem i ens n'oblidem? El procés és complex i això, sovint, genera desconeixement. Victòria Ferrer ens destapa una de les notícies falses, més escampades que sosté que els residus es barregen quan es recullen en els camions i que no serveix de res llençar-los separats als contenidors. Fins i tot en proliferen les fotos.

"No és cert! Molts camions tenen l'interior compartimentat per recollir diversos tipus de residus en un sol camió i estalviar recursos. Acostuma a ser una afirmació que es fa per justificar-se quan no es fa bé la separació. És molt més còmode llençar-ho tot junt, però és una inconsciència molt gran."

La cultura d'un sol ús 

"Els residus es creen en el moment que es dissenya i fabrica un producte, no quan es llença", diu Anna Peña. "En canvi, la ciutadania no té competències per decidir com es fabriquen, distribueixen, promocionen o, fins i tot, es consumeixen", ho afegeix.

I mentre la complexitat dels residus augmenta, "els consumidors hem de fer malabars per adaptar-nos a la indústria". Una indústria que, com demostren estudis com el de l'Agència Catalana de Consum, en alguns casos, llença missatges enganyosos lligats a la sostenibilitat per tal de vendre més, davant d'una legislació que no és prou ràpida per adaptar-se als canvis del mercat.