Restaurar una mina del segle XIX, l'aposta de Vilanova i la Geltrú per doblar el cabal d'aigua

"La inauguració de les nostres aigües potables va ser solemnitzada amb músiques que van sortir a recórrer els carrers des de la 1 fins a les 3 de la matinada." 

Amb aquestes paraules --en castellà-- la premsa local de Vilanova i la Geltrú celebrava l'arribada de l'aigua canalitzada a la ciutat. Era el 13 de gener de 1861. Fins llavors, per cuinar o rentar-se calia anar a un pou, sovint allunyat dels nuclis habitats, i transportar l'aigua com es podia fins a casa. El canvi va ser una autèntica revolució, perquè suposava tenir diverses fonts a dins de Vilanova i, per tant, l'aigua, a més d'essencial, va passar a ser molt més accessible.

Tot plegat va ser gràcies a l'última voluntat d'un indià, Josep Antoni Vidal i Pascual, que va deixar 35.000 duros en el seu testament per finançar l'ambiciós projecte de fer arribar l'aigua a la seva estimada Vilanova i la Geltrú. 

Es van fer prospeccions i es va acabar trobant una veta d'aigua molt gran a l'Arboç, al Baix Penedès. Era el punt de partida per materialitzar el projecte. En uns anys es van construir més de 15 quilòmetres de canalitzacions subterrànies i un aqüeducte, a més de les instal·lacions necessàries per aconseguir fer realitat el desig de Josep Antoni Vidal i Pascual.

Des de llavors --finals del segle XIX--, aquesta mina encara subministra aigua a Vilanova, tot i que avui en dia la major part prové d'Aigües Ter-Llobregat. Els episodis de sequera dels últims anys, però, han fet replantejar el model i que l'Ajuntament faci una aposta ferma per posar al dia aquesta mina d'aigua. 

Gerard Llobet, regidor de Serveis Urbans, explica que "s'han invertit uns 200.000 euros per optimitzar el cabal i aconseguir millorar l'eficiència d'aquesta vella instal·lació". Uns obres que no són fàcils per la dificultat d'accedir a les instal·lacions, formades majoritàriament per unes galeries d'un metre seixanta d'alt per menys d'un metre d'ample. 

Són conduccions soterrades on només està impermeabilitzada la part més baixa. Qualsevol obstacle, com arrels o sediments, fa que l'aigua pugi de nivell i s'acabi filtrant per les parets cap a terra. S'han de retirar totes aquestes restes manualment i amb eines senzilles com destrals. No hi ha marge per utilitzar eines mecanitzades a causa de les complicades condicions de treball. 

Es tracta d'una feina que s'ha de fer amb molta paciència i de manera molt precisa, i que es podria allargar 6 mesos. En aquest sentit, Marc de Arias, gerent de la Companyia d'Aigües de Vilanova i la Geltrú, explica que des d'abans de l'última sequera ja s'estaven invertint esforços des de l'empresa municipal per millorar l'abastiment d'aigua.

"La voluntat de Vilanova és intentar dependre el mínim dels cabals d'Aigües Ter-Llobregat. En situacions de risc, com l'últim episodi de sequera, intentem minimitzar-les i que ATL tingui un problema menys amb Vilanova."

Actualment, aquesta antiga mina proporciona un 5% de l'aigua que consumeixen els 75.000 habitants de la capital del Garraf: són uns 10 m3/hora d'aigua. La previsió apunta que amb aquestes intervencions que s'estan fent es podrà multiplicar per dos el cabal.