Revoltes àrabs
Enllaç a altres textos de l'autor
Joan Roura
Periodista de la secció d'Internacional dels serveis informatius de TV3.
Teheran. Juny del 2009. Va ser el tret de sortida. La primera revolta de joves en un país musulmà, convocada a través de les xarxes socials a la regió més immobilista del món. No eren àrabs. Eren iranians. Es revoltaven a Teheran la mateixa nit que el règim teocràtic els robava la victòria en les presidencials del juny de fa dos anys.
La càmera atenta de Jordi Regàs va ser el primer testimoni occidental d'aquell moment. TV3 va cobrir en directe l'assalt a la seu dels dissidents. Els aiatol·làs van tapar la boca a l'oposició amb centenars de cadàvers durant els mesos següents. La comunitat internacional callava.
Tota una mostra d'esgotament després d'una dècada de guerres post 11-S a l'Afganistan i a l'Iraq. El nou president nord-americà, Obama, optava per l'apaivagament, començant per una retirada de l'Iraq. Els Estats Units, senzillament, no es podien permetre dos fronts que els han costat més d'un bilió de dòlars. La retirada de l'Afganistan ha començat aquest estiu.
Retirada militar i canvi d'estratègia. No és en va que el nou missatge de Washington ha coincidit amb la primavera àrab. L'espurna va ser un jove venedor ambulant tunisià que va preferir llevar-se la vida abans que sucumbir a la corrupció policial. Mohammed Bouazizi es va immolar i es va emportar amb l'home de la fotografia oportunista.
El cleptòcrata Zine al-Abidine Ben Ali hauria de fugir de Tunísia. En setmanes, els joves havien acabat amb 23 anys de dictadura. El primer èxit d'una revolta popular en un país àrab en tota la història contemporània.
Però el pes pesant era 1.500 quilòmetres a l'est. Al Caire. País central del món àrab, aliat indispensable d'Occident, fronterer amb Israel. Egipte va entendre el missatge tunisià: els dictadors havien perdut el seu blindatge. Els joves estaven preparats per encendre una societat cansada de tortura i corrupció.
"Vull dir a totes les famílies que han perdut els seus fills... que no és culpa nostra... Realment no en tenim culpa... És culpa dels que es mantenen en el poder... Me'n vull anar...", sentenciava un internauta egipci, Wael Ghonim, responsable de crear el mitjà: una pàgina de Facebook en memòria d'un company assassinat per la policia. Va convocar la primera manifestació. I, una altra vegada, en 18 dies es va fer caure el que anomenaven "faraó". Un president només ben vist per Occident i pels seus homòlegs àrabs. Hosni Mubarak deia adéu a 30 anys de governar Egipte com una finca privada.
Després van venir el Iemen, Líbia, Bahrain i Síria, amb autòcrates que controlaven els seus exèrcits i que han ordenat matar per salvar-se ells. El procés, però, difícilment tindrà marxa enrere. De fet, el coronel libi ja és cosa del passat. Quan la gent, com la d'aquestes manifestacions multitudinàries a Síria, perd la por, són els dictadors els que comencen a tremolar.
La càmera atenta de Jordi Regàs va ser el primer testimoni occidental d'aquell moment. TV3 va cobrir en directe l'assalt a la seu dels dissidents. Els aiatol·làs van tapar la boca a l'oposició amb centenars de cadàvers durant els mesos següents. La comunitat internacional callava.
Tota una mostra d'esgotament després d'una dècada de guerres post 11-S a l'Afganistan i a l'Iraq. El nou president nord-americà, Obama, optava per l'apaivagament, començant per una retirada de l'Iraq. Els Estats Units, senzillament, no es podien permetre dos fronts que els han costat més d'un bilió de dòlars. La retirada de l'Afganistan ha començat aquest estiu.
Retirada militar i canvi d'estratègia. No és en va que el nou missatge de Washington ha coincidit amb la primavera àrab. L'espurna va ser un jove venedor ambulant tunisià que va preferir llevar-se la vida abans que sucumbir a la corrupció policial. Mohammed Bouazizi es va immolar i es va emportar amb l'home de la fotografia oportunista.
El cleptòcrata Zine al-Abidine Ben Ali hauria de fugir de Tunísia. En setmanes, els joves havien acabat amb 23 anys de dictadura. El primer èxit d'una revolta popular en un país àrab en tota la història contemporània.
Però el pes pesant era 1.500 quilòmetres a l'est. Al Caire. País central del món àrab, aliat indispensable d'Occident, fronterer amb Israel. Egipte va entendre el missatge tunisià: els dictadors havien perdut el seu blindatge. Els joves estaven preparats per encendre una societat cansada de tortura i corrupció.
"Vull dir a totes les famílies que han perdut els seus fills... que no és culpa nostra... Realment no en tenim culpa... És culpa dels que es mantenen en el poder... Me'n vull anar...", sentenciava un internauta egipci, Wael Ghonim, responsable de crear el mitjà: una pàgina de Facebook en memòria d'un company assassinat per la policia. Va convocar la primera manifestació. I, una altra vegada, en 18 dies es va fer caure el que anomenaven "faraó". Un president només ben vist per Occident i pels seus homòlegs àrabs. Hosni Mubarak deia adéu a 30 anys de governar Egipte com una finca privada.
Després van venir el Iemen, Líbia, Bahrain i Síria, amb autòcrates que controlaven els seus exèrcits i que han ordenat matar per salvar-se ells. El procés, però, difícilment tindrà marxa enrere. De fet, el coronel libi ja és cosa del passat. Quan la gent, com la d'aquestes manifestacions multitudinàries a Síria, perd la por, són els dictadors els que comencen a tremolar.
