Ripoll, set anys després del 17A: el difícil repte de recosir les ferides emocionals

Quan falten pocs mesos per al setè aniversari dels atemptats jihadistes de l'agost del 2017, parlo amb una de les persones de l'entorn íntim dels terroristes que ha viscut amb més contradiccions aquests anys. Fins ara sempre s'hi havia negat.

Té els mateixos cognoms que dos dels germans dels autors materials dels atacs i era menor d'edat en el moment dels fets. En el sumari judicial, vaig veure fotografies d'aquest jove amb els terroristes pocs dies abans dels atacs. Arran de la mort dels seus cosins i amics, fa coses que no s'hauria imaginat mai.

Ha estat detingut per resistència a l'autoritat, per robatori amb força i, encara més preocupant, ha aixecat el to de veu per anunciar que venjaria els terroristes. Poc després dels atacs, va tenir un brot psicòtic que el va obligar a ingressar a l'Hospital Santa Caterina de Salt. La seva família està preocupada per ell.

De moment, el noi encadena contractes temporals, però tant el cognom com la seva conducta, a vegades inestable, pesen. Ell és una de la vintena llarga de persones investigades no detingudes de Ripoll els mesos posteriors dels atemptats i, passats els anys, continua sent objecte d'una vigilància discreta per part dels cossos policials.

El perfil biogràfic d'aquest jove il·lustra la dimensió de les conseqüències, també emocionals, que van suposar aquells atemptats en l'entorn més pròxim dels autors dels atacs. Alhora, evidencia el trauma entre els que van conèixer els terroristes i també les seqüeles entre els que no hi van coincidir però també vivien a Ripoll.

Una part de la població se sent traïda i enganyada pels autors dels atemptats, que van decidir morir matant. Com es gestionen els anys posteriors d'un atemptat en una població de poc més d'onze mil habitants? Com s'evita que apareguin la por, el dolor, la ràbia i el ressentiment?

La principal conseqüència política del 17A s'evidencia en un projecte polític que encapçala Sílvia Orriols i s'acabarà materialitzant amb la creació d'Aliança Catalana, un partit que irromp a l'Ajuntament de Ripoll i al Parlament de Catalunya en pocs anys.

A Ripoll no s'hi van fabricar els explosius ni s'hi van cometre els atacs, però és on es va gestar el grup que atempta i, precisament, on hi ha les principals ferides emocionals. De la incredulitat inicial pels noms que transcendien com a autors dels atemptats --la majoria veïns coneguts, respectats i estimats per una part de la població-- es va passar a la calma tensa, a la por, a la desconfiança i al ressentiment.

Un ressentiment que encara avui, set anys després, es manté. A això, s'hi afegeixen encara molts interrogants. Com pot ser que l'entorn dels terroristes no s'hagués adonat del procés de radicalització que vivien aquests joves? Com pot ser que ningú hagués detectat les idees d'un imam que havia estat a la presó per tràfic de drogues? Per què Abdelbaki es-Satty va decidir anar a Ripoll?

De l'aparador públic institucional a la desmobilització ciutadana

Tres dies després dels atemptats té lloc una reunió de coordinació interdepartamental a l'Ajuntament de Ripoll entre les institucions locals i diversos departaments de la Generalitat de Catalunya. L'objectiu és coordinar les actuacions dels diversos departaments en la gestió del postatemptat a través del Consorci de Benestar Social del Ripollès, l'organisme que ha de promoure un nou model de convivència.

Malgrat l'escenificació d'aquesta reunió i la presència de nombrosos representants polítics i tècnics, no preval una voluntat clara del govern català de donar recursos a Ripoll per afrontar-ne la gestió.

Les partides econòmiques que hi destina la Generalitat són escasses --la contractació puntual d'un professional a mitja jornada que faci treball de carrer-- i la resta de serveis públics segueixen amb la mateixa dotació pressupostària malgrat les conseqüències dels atemptats. Alguns dels recursos promesos no arriben mai.

Ni tan sols hi ha professionals a temps complet ni amb experiència prèvia assignats per formar-se bé i revertir la situació de fractura social. Se'n designen dues de l'Àrea de Ciutadania que, a la seva feina habitual, afegeixen l'encàrrec del pla de convivència.

Malgrat l'escassetat de recursos, aquestes professionals se senten interpel·lades i fan mans i mànigues per revertir la situació hostil que es viu al carrer i que està conduint més a la confrontació que a la convivència. D'entrada, elaboren un estudi de camp dels processos de radicalització dels individus que han atemptat i, paral·lelament, fan desenes d'entrevistes als veïns per saber què pensen i què senten.

Dissenyen un treball ampli amb la intenció d'implicar-hi la majoria d'agents, serveis i institucions a través de reunions periòdiques per prendre el pols social. És un treball lent, a llarg termini, que serà durament criticat pels partits d'extrema dreta, que qüestionen el paper de la institució.

De fet, es tracta d'un moment crític en què es camina sense models previs i amb les vacil·lacions sobre què ha fallat i el perquè. Els professionals socials es pregunten si ells ho haurien pogut impedir i com s'ha de fer perquè no es torni a repetir. Senten una enorme responsabilitat per com gestionar el postatemptat perquè no hi hagi fissures i no deixar ningú pel camí.

L'equip té nombrosos dubtes de quina intervenció s'ha de fer --en un moment que els professionals continuen impactats pels fets--, i es produeixen topades amb alguns departaments del govern català, especialment, amb la Secretaria d'Immigració.

A principis del 2019, en el marc de la Comissió d'Investigació dels atemptats del Parlament de Catalunya, des del Consorci de Benestar Social del Ripollès s'alerta que les polítiques socials d'integració han fet aigües i que calen recursos per lluitar contra els extremistes.

Alguns ripollesos consideren que ells no han fet res perquè els "terroristes" agafin les armes amb la intenció de matar indiscriminadament. Consideren que el diagnòstic de l'administració local és erroni, fa responsables els veïns i els criminalitza.

El desig de cicatritzar ferides es materialitza amb una nova entitat, Som Ripoll, un grup de veïns molt heterogeni, organitzat espontàniament, que agrupa persones que se senten interpel·lades i compromeses a millorar la convivència de Ripoll i a evitar actituds d'exclusió i racisme. També s'hi afegeixen musulmans. Es volen recosir ferides i tornar a una normalitat que es fa difícil pel context històric i polític.

El 2019 es crea una altra entitat, anomenada Associació de Joves Catalans Musulmans, que, tot i la reivindicació identitària, pretén desvincular-se dels temples de culte.

Abdellah El Meftah, vinculat a l'Associació Elfath del Ripollès --entitat del primer oratori musulmà de la població--, esdevé el portaveu per donar a conèixer les inquietuds de joves catalans musulmans en l'espai públic, però també neutralitzar qualsevol captació derivada de discursos radicals.

La creació de Som Ripoll i de l'Associació de Joves Catalans Musulmans il·lustra que, tot i la voluntat comuna de superar la situació de bipolarització, les dues entitats es creen enmig d'una normalitat il·lusòria. Set anys després dels atacs, aquestes entitats han quedat dissoltes.

La desmobilització i desmoralització dels promotors --cansats d'anar contra corrent--, decebuts pel discurs creixent en contra de la immigració i de rebuig als musulmans, fan la resta.

Així mateix, la majoria dels educadors socials que intervenen amb els joves durant els anys previs i posteriors als atemptats del 2017 han deixat voluntàriament aquesta feina i tenen altres ocupacions. També ho han deixat els professionals que van lluitar pel pla de convivència.

Una imatge gràfica que pot explicar aquesta desmoralització va ser la publicació del vídeo dels terroristes fabricant explosius a la casa d'Alcanar i mofant-se dels "infidels", un punt d'inflexió perquè es mostren proves contundents de la implicació dels terroristes. Per a aquells que tenen vincles preestablerts amb els autors, és un cop fort. Hi ha no només voluntarietat, sinó la consciència i el desig de fer el màxim de mal possible.

Per a aquells que només els coneixien de vista, és una prova més del seu procés de radicalització conscient; per als que fins aquell moment els havien plorat enmig de les contradiccions, és un sotrac en les fases de dol. A partir del degoteig d'aquestes informacions, la consciència social del que és políticament correcte i incorrecte es dilueix.

Els comentaris en contra de la comunitat musulmana i la immigració, que fins aleshores quedaven restringits a l'àmbit privat, s'accepten públicament i es produeix una desconfiança creixent. Una part de la població pensa que tota la comunitat musulmana sabia que es cometrien els atacs i que ningú ho denunciava per connivència.

Entre familiars i amics es generen discussions ideològiques però amb contingut emocional, alguns es deixen de parlar o surten dels grups de WhatsApp. En aquest sentit, alguns veïns admeten conscientment que són racistes i ja no fa por votar un partit d'extrema dreta.

La pervivència de les teories conspiratòries

Quan un posa el peu a Ripoll i interlocuta amb els veïns sobre els atemptats, hi ha una qüestió que aflora de manera més o menys intermitent. Les circumstàncies que acompanyen la falta de detecció d'Abdelbaki es-Satty com a agent radicalitzador i membre compromès d'Estat Islàmic alimenten les desconfiances, sobretot de la comunitat musulmana, però no només.

De fet, les informacions que revelen els contactes entre l'imam i el Centre Nacional d'Intel·ligència generen suspicàcies pel moment històric que viu Catalunya a poques setmanes d'un referèndum d'autodeterminació prohibit pel govern de l'Estat.

La lluita de Catalunya pel procés d'independència d'Espanya abans, durant i després dels atemptats, s'interposa en els processos emocionals que es viuen a Ripoll i, el pitjor, en dilueix la percepció de la gravetat i impedeix la reflexió, no només a escala local.

El partit de l'anterior alcalde de Ripoll, Junts per Catalunya, promou una comissió d'investigació política al Parlament de Catalunya perquè investigui els atemptats, de la qual Jordi Munell és el president.

A l'hora de la veritat, els principals responsables polítics i de les institucions de l'Estat declinen la seva participació. No tenen l'obligació de presentar-s'hi, només ho haurien de fer al Congrés dels Diputats. El dictamen es publica l'estiu del 2020 sense resultats comuns concloents.

Les confabulacions al voltant de l'autoria intel·lectual dels atemptats i el debat polític dificulten no tan sols destriar el gra de la palla sinó que impedeixen recuperar-se del dol.

Hi ha musulmans que també creuen en les teories de la conspiració i consideren que se'ls ha utilitzat en el conflicte Espanya-Catalunya i que, en realitat, els autors de la cèl·lula potser no en són els responsables, cosa que agreuja encara més les ferides.

Ser musulmà a Ripoll

És especialment difícil parlar amb la comunitat marroquina de Ripoll. Estan cansats de sentir-se assenyalats, i aquells que accepten donar el seu testimoni prefereixen mantenir-se en l'anonimat. Aquesta circumstància pot explicar com s'estan tensant les costures.

Tant l'associació islàmica Annour com l'Elfath --les dues entitats musulmanes de la població-- contracten Abdelbaki es-Satty, però sempre han defugit qualsevol responsabilitat i no han volgut abordar directament el tema argüint que l'imam els va enganyar. Tampoc s'han volgut fusionar en una.

L'històric president de l'Associació Elfath del Ripollès --més de vint-i-cinc anys en el càrrec-- és obligat a dimitir per la comunitat mateix i marxa de Ripoll, mentre que la junta de la Comunitat Islàmica Annour de Ripoll es manté amb algunes poques noves incorporacions, i impulsa la compra i la rehabilitació d'un edifici per construir un oratori més gran.

Es tracta d'una nau de quatre-cents metres quadrats adquirida per setanta mil euros que es rehabilita amb la intenció que s'hi puguin aixecar dos pisos. L'edifici, que té dos accessos --un, per a les dones i, l'altre, per als homes--, pot acollir nou-cents musulmans fidels.

Un dels fets més preocupants d'aquests últims set anys és que veïns immigrants que sempre s'han sentit de Ripoll i Catalunya estan patint actituds de racisme que ja no saben com gestionar.

En aquest sentit, el testimoni d'un membre de les primeres famílies que arriben a Ripoll és rellevant per entendre el sentiment d'aquests immigrants i fills d'immigrants. Probablement, aquest veí és un dels millors exemples de voluntat d'integració, interlocutor clau entre les relacions de l'administració local i la comunitat musulmana, persona animosa i conciliadora.

Ell, que ja ha complert els trenta-cinc anys i és pare de família amb negoci propi, arriba de petit i recorda la bona acollida. Els nens volen jugar amb ell. Les famílies el conviden a casa seva. Més tard, en l'adolescència festeja amb noies del poble, comparteix taula i vacances amb una colla de bons amics --entre ells, els dos últims alcaldes de la població, amb els quals els uneix una bona amistat --.

Arran dels atemptats, la seva vida personal i professional fa un gir, tot i que no tenia una relació directa amb els autors dels atemptats. Sent a la pròpia pell que els veïns se'l miren d'una altra manera i alguns deixen de saludar-lo. No es distingeix entre els que han fet mal i la resta, i aquesta circumstància l'atueix i el desmoralitza.

Ell, que quan li demanaven d'on era deia, sense pensar-s'ho, de Ripoll i de Catalunya perquè considerava que el Marroc era la terra dels pares i dels avis. Ara nota un rancor cada vegada més accentuat per part dels veïns: "No ens ha guanyat l'extrema dreta, sinó la gent del poble, i ja no té cap sentit fer res pel poble". No es tracta d'un cas aïllat.

En les múltiples arestes de com es viu i es percep la convivència o la coexistència a Ripoll --la majoria dels familiars dels autors dels atemptats hi continuen vivint--, deixeu-me acabar aquest article amb els qui potser ho han passat pitjor: els supervivents de l'atemptat de la Rambla que viuen a la comarca i treballen a Ripoll. El seu procés de recuperació és llarg per la doble vinculació amb els atemptats i amb els seus autors.

Tant la família de Sílvia Gallart com de Yolanda Ortiz, que són testimonis presencials de l'atemptat de la Rambla, senten que no han rebut prou suport. Tampoc es van identificar amb el lema de la manifestació que es va celebrar una setmana més tard, "No tinc por", perquè elles i les seves famílies tenien por, encara avui.

Per a aquestes víctimes, un monòlit amb el nom inscrit dels morts del 17A davant la portalada del monestir de Ripoll és un acte de reparació que els reconforta perquè ja han expressat reiteradament que s'han sentit abandonades per l'administració, encara que sigui promogut per un ajuntament governat per un partit d'extrema dreta independentista.