Sara García Alonso explica el seu camí per ser astronauta: "Van ser 18 mesos amb uns 100 exàmens"

Aquest 11 de febrer és el Dia de la Dona i la Nena en la Ciència. I a "Catalunya nit" de Catalunya Ràdio, parlem amb una científica que ha aconseguit una fita històrica: Sara García Alonso (León, 1989) és la primera dona espanyola seleccionada per a la reserva d'astronautes de l'Agència Espacial Europea, l'ESA (per les seves sigles en anglès). Acaba de publicar el llibre "Òrbites. Apunts d'una vida en contínua exploració".

Manel Alías: Per començar el llibre, utilitzes una frase de la cançó "Brain damage", de Pink Floyd. Per què? 

Sara García: Tot el disc "The dark side of the Moon" ha significat molt per a mi. I, concretament, la frase "et veuré a la cara oculta de la lluna" té molt de misteri i de significat i forma part del llibre, on vull explorar la cara oculta de les diferents òrbites que explico. 

M. A: El llibre té sis òrbites, sis capítols, on expliques molt sobre la teva vida, tant la professional com la personal, les teves motivacions, els teus temors... Què et va impulsar a escriure'l?

S. G.: En realitat, aquest era un projecte que tenia al cap des que tenia 15 anys. Òbviament, ha anat mutant amb l'edat i amb les experiències que he viscut, però la idea d'escriure un llibre sempre hi ha estat, perquè ho tenia com a afició, tot i que no ho compartia públicament. Just després del procés de selecció, vaig decidir posar-m'hi, i hi he dedicat els dos últims anys i moltes, moltes hores per fer-lo realitat, per complir aquest objectiu que feia tant temps que tenia en ment. No estava segura si el publicaria, però al final m'he decidit a fer-ho.

M. A.: Ets astronauta en reserva de l'ESA, la primera dona espanyola que ho aconsegueix. Dit així ja impressiona, però encara més si expliquem que et van seleccionar entre 23.000 persones. Només en van escollir 17. I un altre fet que ens crida l'atenció és que ets doctora en Biologia Molecular i investigadora al Centre Nacional d'Investigacions Oncològiques. 

Això ens porta a moltes preguntes. Però abans... Si de petita t'haguessin preguntat què volies ser, hauries dit astronauta?

S. G.: Ho hauria dit, però ho hauria dit juntament amb moltes altres coses. Jo volia ser moltes coses quan fos gran. De fet, a vegades faig broma dient que encara estic pensant a què em vull dedicar quan sigui gran, i això que ja ho sóc i tinc una professió més establerta. Però va una mica en la línia de voler viure moltes vides, ficar-me en la pell de persones que mai serem. Jo volia això de petita i d'alguna manera ho intento fer realitat ara d'adulta.

M. A.: Què significa exactament estar en reserva? Mentre ets astronauta en reserva, què has de fer? Esperar i ja està, o hi ha feina darrere?

S. G.: Hi ha feina darrere. Al cap i a la fi, represento una agència espacial, la ciència espanyola i una sèrie de valors. M'he convertit en una persona coneguda, i per això considero que és un deure ser ambaixadora de l'espai, difondre la ciència i compartir amb el públic i les generacions futures per què és interessant anar a l'espai, per què és important investigar i avançar en el coneixement. D'altra banda, haig de fer una formació bàsica per estar preparada en cas que se m'assigni una missió. Cada any he de passar proves mèdiques i estar al dia del que es fa a l'ESA.

M. A.: Al llibre expliques que fer divulgació científica és una cosa que t'ha costat, perquè ets una persona més aviat introvertida.

S. G.: Sí, encara sóc molt introvertida, però la timidesa que abans m'impedia parlar en públic o que em generava ansietat social ha anat desapareixent. He treballat molt per superar aquestes barreres. Però és tan bonic comunicar la ciència, compartir experiències i parlar d'aquests temes amb la gent... Especialment quan veus la passió en els seus ulls o quan les teves paraules els inspiren a seguir carreres científiques. Això fa que totes les pors desapareguin.

M. A.: Com va ser el procés de selecció per entrar a l'ESA?

S. G.: Va ser molt llarg i difícil. Van ser 18 mesos, sis fases i uns 100 exàmens diferents. Alguns eren proves d'intel·ligència i capacitat cognitiva, però la gran majoria eren exàmens psicològics: avaluar com manteníem la calma sota pressió, com ens comunicàvem, com treballàvem en equip, com resolíem problemes a contrarellotge... També hi havia proves mèdiques per comprovar que estàvem en perfecte estat de salut. Va ser molt complex i, com et dic, es va allargar un any i mig.

M. A.: Ser astronauta en reserva vol dir que tard o d'hora sí o sí que aniràs a l'espai?

S. G.: No necessàriament. De fet, ni tan sols els astronautes de carrera de l'ESA, la NASA o Roscosmos, de Rússia, tenen garantida una missió espacial. És una cosa amb la qual ens fan reflexionar durant el procés de selecció: com ens sentiríem si fóssim escollits, però mai viatgéssim a l'espai. Dit això, les possibilitats són reals. A Europa, la diferència és que els cinc astronautes de carrera --entre els quals hi ha Pablo Álvarez, que va ser seleccionat en la meva promoció-- tenen el viatge assegurat, perquè l'ESA ha fet acords amb altres agències espacials per enviar-los a l'espai durant sis mesos.

Els astronautes de reserva, en canvi, podrien fer missions més curtes, d'entre dues setmanes i un mes, finançades pels seus països d'origen. Si Espanya impulsés una missió científica adequada al meu perfil, jo podria anar a l'espai. De fet, els primers dos astronautes de la meva promoció, del 2022, ja han volat a l'espai; són astronautes de reserva, de Suècia i de Polònia.

M. A.: Quantes ganes tens que et triïn per anar a l'espai?

S. G.: Moltíssimes! Perquè seria la manera de materialitzar les meves dues grans passions: la ciència i l'exploració espacial. Seria la primera dona espanyola astronauta a viatjar a l'espai, estaria fent ciència, probablement relacionada amb biomedicina, amb la investigació contra el càncer, però des de l'espai. Seria un pas històric per a tothom i un impuls per a les noves generacions.

M. A.: En aquest procés de selecció tan complex, s'havia de fer una carta de presentació. Què els vas explicar?

S. G.: La vaig començar amb la frase que sol fer tot el món: "Qui no ha somiat de petit ser astronauta?" I continuava dient que jo no havia somiat, amb aquest entusiasme infantil, sinó que la nena que somiava ser astronauta s'ha materialitzat d'adulta, quan he entès en què consisteix aquesta feina. Tots els passos que he fet a la vida m'han preparat per complir les expectatives que ells buscaven en la posició d'astronauta. I que per això volia ser astronauta i creia que ho podia fer bé.

M. A.: Si al final passen els anys i no t'acaben cridant per a una missió, què sentiries?

S. G.: Sentiria que he contribuït com les circumstàncies m'ho han permès. Que jo tingui o no tingui una missió, per sort o per desgràcia, no depèn de mi ni de les meves accions. Com que això escapa del meu control, el que estic fent és utilitzar aquest altaveu que m'han donat: el fet d'haver-me convertit, d'alguna manera, en una figura en la qual les següents generacions es poden arribar a inspirar. Inspirar-se per estimar la ciència i l'exploració, i sempre fomentar la inclusió, la cooperació global i la recerca de solucions des de la investigació i la tecnologia per millorar la vida de les persones que són a la Terra. Utilitzar aquest altaveu per convèncer la gent de la seva importància.

M. A.: Abans, Sara, ja deies que et toca fer divulgació, però que en realitat ja t'agrada i estàs convençuda que és necessari continuar investigant i anar a l'espai. Com justificaries als nostres oients que cal continuar anant a l'espai? Perquè molta gent pot pensar que és caríssim i que no serveix per a res.

S. G.: D'entrada, m'agrada parlar del fet que no es gasta diners a portar humans a l'espai, sinó que s'inverteix en exploració espacial. I això es fa per quatre raons principals, que són les que a mi em van convèncer:

1. Avançar en el coneixement, que és intrínsecament bo. A l'espai es poden investigar condicions impossibles de reproduir a la Terra per una raó senzilla: no hi ha gravetat. Quan no hi ha gravetat, les propietats de la matèria i els fenòmens físics que dominen els processos són diferents. Això es tradueix en materials impossibles de fabricar a la Terra, noves aleacions metàl·liques, impressió 3D de teixits, disseny específic de fàrmacs, estudis sobre la combustió i la física en general. Les possibilitats són infinites, només limitades per la imaginació humana.

2. Desenvolupament tecnològic. La tecnologia necessària per fer realitat aquestes missions científiques després es tradueix en objectes quotidians que fem servir cada dia. Gràcies a la inversió en l'espai tenim les càmeres dels mòbils, els aspiradors sense cable, el GPS, els coixins viscoelàstics o els escàners de tomografia computada amb què es diagnostiquen tumors als hospitals.

3. Impacte econòmic. El sector espacial mou entre 350 i 450 bilions d'euros. Ens afecta a tots, ja que els satèl·lits a l'espai són fonamentals per a múltiples serveis.

4. Cooperació global. L'exploració espacial no entén de països, continents ni geopolítica; es parla de l'espècie humana en la seva totalitat. Aquesta col·laboració global és essencial per afrontar els grans desafiaments de la humanitat.

M. A.: Al teu llibre hi ha molt cinema i molta música. Com que posar pel·lícules per la ràdio és complicat, faré servir una de les teves cançons. "What a feeling" em sembla una bona banda sonora perquè ens expliquis què és això del "Campament Krusty".

S. G.: What a feeling és una bona banda sonora per a qualsevol seqüència d'entrenament en una pel·lícula. El campament Krusty (que fa un petit homenatge al campament que apareix a Els Simpson) va ser un campament al qual em vaig apuntar per aprendre krav magà [el sistema de defensa personal utilitzat per les forces israelianes] i tècniques de combat cos a cos. Va ser una experiència molt extrema i interessant, on vaig posar a prova els meus límits físics i psicològics.

M. A.: De tant en tant, també algun salt en paracaigudes, oi?

S. G.: Sí, també he experimentat amb el paracaigudisme, una mica pel mateix motiu: per eliminar pors, aprendre procediments i sistemes de seguretat i, per què no, tenir alguna pujada d'adrenalina.

M. A.: I per eliminar pors... Com va ser el teu primer salt en paracaigudes sola?

S. G.: Una mica nefast, tot s'ha de dir.

M. A.: Què va passar?

S. G.: Per sort o per desgràcia —perquè al final mai saps si una lliçó és positiva o negativa—, quan vaig obrir el paracaigudes, estava mal plegat. Això va fer que, en desplegar-se, les línies que connecten la campana (la tela que permet aterrar amb seguretat) amb la motxilla estiguessin completament enredades. Així que el paracaigudes no es va obrir del tot, i vaig haver de solucionar-ho en plena caiguda. Aquest tipus de malfunció pot passar de moltes maneres. De fet, després em va tornar a passar mentre m'entrenava. Però la primera vegada no va ser culpa meva, sinó d'un mal plegat. I, és clar, si mai has saltat abans i et trobes havent de solucionar un problema en plena caiguda, és un estrès afegit a l'estrès de saltar d'un avió en marxa.

M. A.: Per estrenar-te, no està gens malament! Sara García Alonso, de moment l'única dona espanyola seleccionada per a la reserva d'astronautes de l'Agència Espacial Europea. Ha estat un plaer tenir-te aquí, a Catalunya nit.

S. G.: Moltes gràcies; ha estat un plaer.

M. A.: I si algun dia puges a l'espai, intentarem trucar-te des d'aquí!