Segona volta de les legislatives a França: els tres escenaris que poden deixar les urnes

França vota aquest diumenge en la segona volta de les eleccions legislatives. Per primer cop, l'extrema dreta del Reagrupament Nacional (RN) podria aconseguir la majoria de l'Assemblea, després de la victòria en la primera volta de fa una setmana. El dubte, però, és qui podrà ser primer ministre.

Diuen els seus col·laboradors de palau de l'Elisi que Emmanuel Macron hauria posat de límit per oferir el palau de Matignon a Jordan Bardella que aconsegueixi un mínim de 240 diputats. Les enquestes a principis de setmana deien que ho superaria amb escreix i Matignon, seu del primer ministre, seria probablement ocupat pel candidat d'extrema dreta. Però els sondejos de finals de setmana ja allunyen Bardella del llistó de la majoria absoluta, marcada en 289 escons. 

Els tres escenaris que es presenten poden ser radicalment diferents doncs. 

1. L'extrema dreta aconsegueix o s'apropa a la majoria absoluta 

Amb la premissa expressada des de l'Elisi, en cas d'apropar-se a la majoria absoluta o aconseguir-la, ningú dubta que Emmanuel Macron oferirà a Jordan Bardella una cohabitació.

La possibilitat que sumi prou amb els vots de la dreta dels republicans d'Éric Ciotti era real fa 15 dies. També s'obria la possibilitat que alguns diputats de la dreta tradicional versió històrica, o sigui els que no han volgut fer pactes preelectorals amb el Reagrupament Nacional, poguessin incorporar-se a un eventual govern de dreta i extrema dreta.

Però des que dimarts dia 2 de juliol a les 18.00 es van començar a saber el nombre de renúncies de candidats a la segona volta, cap enquesta ha donat majoria absoluta al Reagrupament Nacional.

És més, el darrer dels sondejos, d'aquest divendres, d'Ipsos per Le Monde, Radio France i France Télévision, diu que l'extrema dreta es quedaria per la part alta amb 205 diputats, a 84 de la majoria absoluta.

La projecció amb els vots obtinguts la nit de diumenge després del primer torn, abans del pacte dels desistiments, li donava a l'extrema dreta com a millor resultat 295 diputats, sis per sobre la majoria absoluta.  

Hi ha una versió, alimentada pels mateixos líders de l'extrema dreta, que diu que els desistiments de candidats per barrar el pas a l'RN pot mobilitzar encara més el francès enfadat i reactivar la còlera del votant que dubta, i donar sorpreses. De moment no és el que diuen les enquestes.

2. L'extrema dreta, amb majoria relativa 

La realitat és que la setmana ha deixat un reguitzell d'imatges i declaracions dels candidats d'extrema dreta en diversos llocs més o menys remots de França que en lloc d'afavorir el partit els penalitza.

Són gent corrent que no vol fer carrera política sinó simpatitzants d'extrema dreta que han estat situats al capdavant d'una circumscripció per falta d'efectius i als quals se'ls ha descobert simpaties amb grups neonazis, declaracions extravagants o dificultats per defensar un programa coherent. 

Jordan Bardella no vol ser primer ministre sense majoria absoluta perquè no vol que la resta de forces polítiques li tombin el govern a la primera de canvi. És comprensible i sap que pot passar si accepta anar a Matignon.

Hi ha una segona raó: el partit no té prou quadres preparats per fer front al repte de governar França, malgrat que ells asseguren en les entrevistes a la televisió que dins el cos d'alts funcionaris "n'hi ha" que els donen suport.

Encara que sigui primera força a l'Assemblea Nacional, la possibilitat del Reagrupament Nacional de pactar prèviament lleis amb la resta de forces polítiques és petita. Ho va aconseguir en la passada legislatura excepcionalment amb la llei d'immigració, gràcies a la feblesa del govern d'Elisabeth Borne i una finta del cap de la dreta tradicional Éric Ciotti, que va imposar rectificacions que endurien tant el text legislatiu de la majoria presidencial que va fer possible que la mateixa Marine Le Pen la trobés acceptable i adequada.  

Fins ara la líder d'extrema dreta ha crescut molt fent d'opositora i crítica a tot el que no anava bé a França, que no era poca cosa, entre inflació, poder adquisitiu i casos d'inseguretat. S'haurà de veure si es continua comportant de la mateixa manera ara, sent el primer partit de França.  

3. El bloc republicà aconsegueix fer un govern plural

Hi ha un escenari que ha quedat una mica més desapercebut als mitjans però que revela el darrer sondeig de la setmana d'Ipsos. Tot i que l'extrema dreta dobli el nombre d'escons, l'esquerra plural també pujaria en escons: si la Nova Unió Popular ecològica i Social (NIUPES) de la passada legislatura tenia 150 diputats, el Nou Front Popular en podria treure un màxim de 175 i un mínim de 145.  

La novetat és que, a l'interior de l'aliança, qui més escons perdria és la sempre criticada La França Insubmisa; en perdria una desena en favor de diputats socialistes, que en podrien aconseguir entre 50 i 60.

També els ecologistes creixerien segons el sondeig de divendres i això alimenta els rumors que una possible primera ministra acceptable per Macron pugui ser Marine Tondelier.   

La secretaria general d'Els Ecologistes ha reforçat la seva imatge de política dura, capaç de defensar un programa d'esquerres i amb polítiques econòmiques trencadores en les entrevistes a la televisió. Però sobretot per les seves crítiques a Jordan Bardella, que no va voler fer un debat a tres amb ella i Gabriel Attal perquè no la considerava prou representativa.  

Una cohabitació, segur?  

I si la majoria presidencial perd, però no tant? Quin és el llindar acceptable pels francesos per tornar a acceptar un primer ministre macronista? Podria repetir Gabriel Attal?  

És poc probable però no del tot descartable. El primer ministre s'ha obert en canal en aquestes dues setmanes de campanya i en haver de trepitjar terreny per fer costat als candidats d'Ensemble ha descobert un país en còlera.

Dijous admetia en una entrevista televisada que ara sí que ha vist els perquès de l'augment de vots del Reagrupament Nacional i reconeixia amb humilitat que la política del seu partit dels darrers 7 anys ha generat en molts ciutadans un sentiment de desesperança i abandó. Un mea culpa inèdit del qual sap que no n'és directament responsable, ja que ell va començar a exercir com a primer ministre tot just a principis del 2024.

La bona sintonia entre Attal i Emmanuel Macron, a més, ja no és la que era mesos abans. Ratificar-lo al càrrec malgrat quedar tercers seria força incomprensible per la majoria de francesos.  

En tot cas, els mitjans ja comencen a preparar el país per a un període no només de cohabitació sinó també de coalicions. Si el Nou Front Popular es pinta desglossat en els diferents partits que el conformen, l'arc parlamentari que quedaria seria completament multicolor, un arc de Sant Martí gairebé.

França no està avesada a governs de coalició, però potser s'hi haurà de posar i en descobrirà no només avantatges sinó també la possibilitat de crear un govern fort, com passa a Alemanya o als Països Baixos.   

El que segur que s'acaba aquest diumenge és l'experiència de "la macronie", d'un govern ni de dretes ni d'esquerres que presumptament vol agafar el millor de tots dos bàndols. L'experiment ha funcionat durant set anys i els francesos li han dit prou.