"Seria el primer cop a la història": per què la dana posa en risc l'arròs en camps de l'Albufera

De vegades, n'hi ha prou de donar un cop d'ull a una imatge. Bé, en aquest cas en són dues:

Els satèl·lits de Copernicus, l'organisme d'observació des de l'espai de la Unió Europea, van detectar, en cinc dies de diferència, l'impacte devastador de la dana a l'Horta Sud. Al nord, s'aprecia com el Túria encara desemboca aigua enfangada al mar. Més al sud, una gran taca de color marró omple hectàrees senceres a banda i banda de l'Albufera.

Quan l'aigua va baixar de manera torrencial pel riu Magre i barrancs com els de Poio, va arrasar tot el que trobava. En pobles i ciutats, va provocar més de 220 víctimes mortals --oficialment, són 224 i hi ha tres persones encara desaparegudes-- . Va destrossar cases i infraestructures de tota mena, amb una crescuda com no es recorda a la zona. I tot el que trobava pel camí era arrossegat quilòmetres i quilòmetres riu avall.

Les muntanyes de cotxes han estat la imatge més viva de tot això, però no l'única. Als afores de les poblacions afectades, els polígons industrials també van rebre de valent. L'aigua va travessar naus senceres i va endur-se tot el que hi havia. Són quilos i quilos de residus que van anar a parar, en bona part, al tram final del barranc de Poio. Avui dia, l'anomenat port de Catarroja, porta d'entrada a l'Albufera, és encara ple de fang i residus.

Amenaça a un espai protegit

"En circumstàncies normals, l'entrada d'aigua hauria estat una notícia molt bona, però aquesta vegada ha introduït una quantitat ingent de residus sòlids i líquids a l'Albufera". Carles Sanchis és president de la junta rectora del Parc Natural. Tota la seva carrera professional, des que era estudiant, ha estat vinculada a aquest espai.

Sanchis ens dona una dada que reflecteix la magnitud de l'embat que va rebre aquest entorn: en poques hores, hi van arribar 100 hectòmetres cúbics d'aigua, tanta com en un any sencer. L'aigua arribava per tot arreu: al nord, pel barranc de Poio; al sud, pel riu Magre, també desbordat; i per desenes de séquies que hi fan cap.

L'avinguda d'aigua va passar de ser una bona a una mala notícia per dos motius: d'una banda, perquè va ser molt sobtada. Això va fer créixer el nivell de l'Albufera, una làmina d'aigua de 23 km quadrats i poc més d'un metre de profunditat, fins al punt que va inundar camps de conreu adjacents. En segon lloc, perquè no només hi arribava aigua neta.

Sanchis parla, en primer lloc, de "bacteris vinculats a residus fecals". Els danys que la barrancada va provocar en clavegueram i depuradores va provocar que les aigües residuals s'aboquessin, durant molts dies, directament al medi natural. I, a banda d'això, hi ha un altre factor: tots els materials contaminants que va arrossegar l'aigua i van acabar també impactant al medi.

Des de la setmana passada, un equip del Centre d'Investigacions sobre Desertificació de la Universitat de València analitza les aigües subterrànies de diversos punts, des de fonts i canals a pous i basses, per constatar si hi ha arribat algun tipus de contaminants. Hi busquen alguns dels productes que va arrossegar l'aigua, com ara metalls pesants, plaguicides o fàrmacs.

La campanya de l'arròs, amenaçada

Les ha vist de tots colors, o això pensava. "No, això no ho havia viscut mai. M'ha superat". Amb el dolor a la mirada, Vicent Moncholí, fill d'una família d'arrossaires de Massanassa, ens guia per alguns dels camps del seu poble.

És el que aquí s'anomena la Marjal, els camps d'arròs enganxats a l'Albufera. Els que veiem acompanyats pel Vicent, però, semblen de tot menys això. Hi trobem restes arrossegades per l'aigua des dels polígons situats a tan sols uns centenars de metres: plàstics, joguines, roba i fins i tot medicaments de tot tipus que, quan han passat més de tres mesos, encara continuen aquí, intactes.

I això és molt mala notícia. Ara, al febrer, comencen els preparatius per a la pròxima campanya de l'arròs: lentament, es fa baixar el nivell de l'aigua dels camps per poder-lo començar a treballar. És el primer pas per a la sembra, que aquest any és més incerta que mai. Per poder-hi arribar, abans cal retirar els residus i la gran quantitat de fang acumulada sobre la terra fèrtil, i sembla difícil fer-ho en tan poc temps.

"Seria la primera vegada en la història del meu poble que no es fa arròs."

És cert que hi ha camps que van rebre un impacte més lleu i on es podrà cultivar, però moltes hectàrees han quedat tan tocades que la collita difícilment arribarà a la mitjana de 110.000 tones anuals.

En aquest cas, a més, seria el segon any consecutiu amb pèrdues. L'aigua i el fang van fer malbé moltes tones d'arròs que, l'octubre passat, estava emmagatzemat a l'espera de vendre's. A la cooperativa de Massanassa, veiem una muntanya de color terrós.

El Vicent ens hi fa acostar: encara que sembli mentida, és arròs, absolutament inservible. "No es pot utilitzar ni per fer-ne pinso; fixa't que no ve cap ocell a menjar-ne", ens diu. Pel cap baix, aquí s'haurà perdut més d'un milió de quilos d'arròs. "Hi haurà gent gran que això no ho resistirà", ens diu el Vicent, "i abandonarà".

Aigua roja i menys peix

Som a quilòmetres del centre de la ciutat, però encara en territori del municipi de València. El Palmar és un dels barris més pintorescos de la capital. Els caps de setmana, s'omple de persones que venen a passejar-hi --a peu, en bicicleta o en barca-- i a tastar-ne els sabors: l'arròs, esclar, i el peix.

A la Confraria de Pescadors, el dia és idíl·lic: sota el sol d'hivern, els pescadors descarreguen la captura del dia, sobretot llisa, anguila i cranc blau. Alguns veïns hi van a comprar-ne per fer el dinar, mentre que un altre treballador comença a repartir el gènere entre els restaurants més propers.

No tot, però, és tan bonic com sembla: la dana també ha colpejat aquests treballadors. Arran de la dana, se'ls va impedir sortir a pescar durant un mes i, quan ho van fer, el panorama era preocupant.

"Els primers dies que vam sortir no vam veure res. Em vaig espantar, vaig pensar que no hi havia quedat res". Vicent Alexandre, veterà pescador del Palmar, arriba amb les xarxes carregades, però no ho veu clar. L'aigua de l'Albufera, diu, no ha recuperat la qualitat que tenia fa uns mesos.

"S'hi ha acumulat molts sediments i, quan bufa el vent, es torna vermella i el peix s'amaga."

Aquí, ens diuen, es continua pescant, però costa més. "El peix ha canviat els hàbits: abans era a les vores, entre les canyes, però ara, allà, no en trobes ni boig", assegura el Vicent. Una evidència més que aquest no ha estat un temporal com els altres.

Un entrebanc gran, però no el primer

L'impacte de la dana ha malmès un espai ja molt afectat per la urbanització descontrolada del seu entorn.

Carles Sanchis ho coneix bé: "Els anys 60 i 70, el desenvolupament industrial de l'Horta Sud es va fer sense infraestructures de depuració i sanejament. D'aquesta manera, tots els residus d'aquesta àrea es van introduir a l'Albufera, i la van convertir en un espai d'aigües sense transparència".

Fa anys que aquí es treballava per revertir aquesta situació, per tornar-hi la vida de fa mig segle, però ara s'ha fet unes passes enrere "en un camí que no havíem completat encara".