"S'ho enduia tot per por de tornar i no trobar res": com actuar en desnonaments amb menors

"Els meus fills ja saben el que és un desnonament. El petit, des que tenia 4 anys ja ho sabia". Qui ho explica és la Suanny Moreno, veïna del barri de Ciutat Meridiana que ha rebut 9 ordres de desnonament els últims anys.

Ella i els seus fills de 12 i 6 anys han assumit "com una rutina" tenir les maletes preparades per si de cas els acaben expulsant del pis on viuen. "La meva filla em diu: un altre cop? Són 9 ordres de desallotjament, ja", afegeix.

Aquesta dona originària d'Hondures ha explicat la situació als dos menors, però no totes les famílies els preparen per una situació tan traumàtica com perdre casa seva. 

Per això l'Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa als barris de Ciutat Meridiana i el Raval, dos dels més afectats pels desnonaments, un protocol nou per acompanyar infants i adolescents en aquest procés i reduir l'impacte emocional que provoca.
 

Vídeoclip de Xiula i alumnes contra els desnonaments

La guia surt d'un projecte comunitari que va començar el 2019 en aquests barris, una iniciativa que també ha suposat la col·laboració del grup musical Xiula i sis escoles dels barris de Ciutat Meridiana, el Raval, Torre Baró i Vallbona. Han gravat el videoclip d'un tema nou en què aborden el problema des de la mirada dels infants i joves. 

En Hudai, de 12 anys, és un dels participants al videoclip i recorda que, a classe, van parlar que "hi havia famílies que ho passaven molt malament" i que amb la cançó "estem dient que això pari". 
 

"S'ho emportava tot per por de tornar i no trobar res"

Qui va haver de marxar de casa seva van ser la María Alexandra Vargas i el seu fill, que té 14 anys. És mare soltera i, quan els van apujar el lloguer de 500 a 700 euros, no va poder assumir la despesa.

Va aconseguir ajornar la sortida unes quantes vegades, però no oblida l'angoixa amb què vivien cada intent de desnonament: 

"Em preguntava on aniríem i jo no ho sabia. Ell es posava a la motxilla la roba i la Playstation i se n'anava estudiaramb això. S'ho emportava tot per por de tornar i no trobar res." 

Finalment, la María Alexandra va acceptar deixar el pis per estalviar al seu fill el tràngol que els Mossos els vinguessin a desnonar.

Ara malviuen en un local sense ventilació que té llogat una amiga seva i a la qual paguen part de la renda. "Va baixar el nivell acadèmic i l'esport, perquè juga a futbol. Jo li vaig dir que havia de seguir amb les seves coses, que això era temporal i en algun moment tindríem una cosa millor", comenta. 

Tant ella com la Suanny estan a l'espera d'obtenir un lloguer social a través de la taula d'emergència i diuen que s'han sentit acompanyades pels serveis socials, associacions de veïns, sindicats i escoles. 
 

El desnonament es viu amb vergonya 

Quan arriba l'ordre judicial, tenir suport i assessorament és important, però moltes famílies es veuen sobrepassades per parlar-ne amb els fills. "És un tema que fa vergonya i és tabú, i ho fan com bonament poden. Volem que en puguin parlar obertament, perquè li pot passar a qualsevol", afirma Núria Gil, educadora social a Ciutat Meridiana i adscrita a l'escola Elisenda de Montcada, de Torre Baró. 

L'experiència viscuda els va portar a definir el protocol: 

"Ens trobàvem sovint que les famílies, per por o manca d'eines, no explicaven als nens i nenes el que passva. A casa vivien situacions d'angoixa, veien els pares i mares molt nerviosos, no sabien ben bé què passava i això generava encara més neguit." 

Què estableix el protocol? En general, que cal identificar quines famílies són vulnerables, consensuar on seran els infants el dia previst de desallotjament, definir una persona de referència per acompanyar-lo o, si convé, apartar-lo una mica per tranquil·litzar-lo, vetllar per les repercussions que puguin tenir a l'escola tant els fets en si com l'eventual trasllat a una pensió o derivar-lo, si és necessari, per rebre atenció psicològica. 

Maria Casalà, educadora social al Raval i adscrita a l'escola Rubén Darío, explica que el procés participatiu per fer la cançó de Xiula va permetre als alumnes expressar un reguitzell d'emocions. "Era la ràbia de perdre les seves coses, sentir una buidor interna que no sabien com expressar en paraules i que tampoc podien explicar-ho als pares perquè tenien molt dolor i no els podien acompanyar", destaca. 

A finals del curs passat, els estudiants van poder veure en primícia i per sorpresa el vídeo. "Va ser una alegria per ells i pensem que és un punt d'inflexió, perquè serveix per ells, però també per tothom que es trobi en processos similars", afegeix l'educadora. 

El protocol nou, que l'Ajuntament de Barcelona vol estendre a tota la ciutat, es presenta com una manera de minimitzar el cop emocional que suposa perdre casa teva. Ho resumeix Núria Gil: "No podem canviar globalment el problema dels desnonaments, però sí fer que ho visquin de manera menys traumàtica."