Siguem forts: l'altra banda dels aplaudiments de les 8 del vespre

De les escenes que ha generat l' evolució i el tractament del coronavirus i el confinament m'han impactat les que es produeixen quan un pacient surt d'un hospital ja recuperat i havent superat el tràngol del contagi.

Sovint són gent gran, que han estat força dies plantant cara i lluitant contra una malaltia nova per a tothom. Són l'altra cara dels aplaudiments de les vuit del vespre que s'escampen pels balcons en actitud d'agraïment cap a tots els professionals sanitaris i dels diferents sectors que han seguit treballant durant aquest llarg període d'estat d'alarma. Són els que integren el que n'hem dit primera línia i que moltes vegades són, de fet, l'única línia que tenen els pacients, l'única mà, l'única persona per explicar-li les pors i angoixes que estan vivint.

Hi ha una tipologia molt diversa de pacients, des dels més joves que no havien estat mai ingressats en un hospital, fins a gent gran que ja hi ha hagut de passar altres vegades, avis que reben postals de nets, o parelles que han celebrat a l'hospital les noces d'or. I aquests professionals també han de superar les seves pors, les que comparteixen amb els seus pacients, amb els quals acaben establint un vincle diferent dels que havien experimentat fins ara.

Per això, pensant en tot l'esforç i la feina que porten a terme tota la gent de la sanitat, que a més han hagut de treballar amb una manca de mesures de protecció que esborrona, encara m'impacten més aquests aplaudiments que fan ells quan celebren que algú se'n surt.

Un dels que se n'ha sortit, i del qual em van arribar les imatges a través de les xarxes socials, és Xavier Fort. És un vell conegut dels pacients o familiars dels que alguna vegada hagin estat ingressats a l'Hospital Joan XXIII de Tarragona. És tota una institució. Mossèn Xavier Fort és des del 92 el capellà de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.

Un home menut, de rialla acollidora, d'una tendresa infinita, que es mou com un esmolet per totes les plantes d'aquest enorme centre sanitari. Duu un pin del Nàstic i una petita creu als traus de les solapes de la bata blanca, i té una fesomia que barreja trets dels actors Robin Williams i Dustin Hoffman. Potser m'hi fa pensar veure'l amb jersei de coll alt fins a tocar l'estiu. Té diversos màsters en resiliència, empatia i ecumenisme no invasiu. No sé si els lefebvristes acabarien d'entendre la seva manera de fer, però segur que el papa Francesc sí, que per alguna cosa diuen que té semblances amb Joan XXIII.

Xavier Fort té un do que reconforta i complementa la feina dels excel·lents professionals de l'UCI i resta de plantes, on reparteix oxigen i llança petons amb la mà, com un rei en plena cavalcada. Té això tan difícil de definir que és la qualitat humana, combinada amb la mirada que projecta sobre l'altre, com la de les reflexions filosòfiques de Lévinas, i fruit d'una intensa vida que l'ha dut als camps de cotó de Texas, a São Paulo i a les mines de carbó de Bèlgica, acompanyant els més febles. I al Serrallo de Tarragona, on va estar a punt de morir a mans d'un indigent que havia acollit a casa seva, i al qual va acabar perdonant a l'hora del judici.

Xavier Fort és, com dic, un home estimat per malalts, familiars i companys. I a més té un gran sentit de l'humor. Explica que algú que s'esforçava a parlar-li en català, per cri­dar-lo li deia: "Montse!", per comptes de "mossèn". I que es va girar la tercera vegada de sentir el crit i en constatar que era l'únic susceptible de fer-ho en un passadís on no hi havia ningú més.

La sensibilitat en el tracte en aquesta catedral d'humanitat que és un hospital, on el temps té un altre ritme i on funcionaments i raons adopten una altra lògica. I on un petit gest d'acompanyament als malalts com els de Xavier Fort dona fortalesa per seguir respirant, desitjant que no s'acabi l'aire.

Potser per tot plegat la seva recuperació aquest divendres 24 d'abril va omplir encara de més emoció l'hospital, com passa quan algú supera la Covid-19:

Però el mateix dia, en aquest cas a Reus, la mort va venir a buscar entre d'altres, un altre mossèn. Ricard Cabré, que tenia 91 anys, i que en el seu moment va ser president de Càritas de Catalunya.

Home format a la Universitat de Comillas i a la de Barcelona, va exercir el sacerdoci a molts pobles del Tarragonès, Baix Camp i Baix Penedès, i tenia un aguditzat perfil de compromís social.

Va ser capellà del meu poble, de Vila-seca, i recordo que en el seu moment van fer una expedició a Portugal per veure directament què va suposar la revolució dels clavells. L'aixecament  militar contra la dictadura portuguesa que va començar la matinada del 25 d'abril del 1974 quan a la ràdio va sonar la cançó de Zeca Alfonso, "Gràndola Vila Morena".

A Mossèn Ricard, com a tants difunts, l'han enterrat en solitud, sense cerimònies, sense clavells, esperant temps millors que deixin marge per a un record organitzat .

És l'altra cara, la més trista i desconsolada del que suposen els aplaudiments quan algú se'n surt. La del dolor que ens ha dut la pandèmia.