Síria, el canvi més incert: de l'esperança al perill de la desintegració

Potser el que millor descriu l'última setmana a Síria és el "fenomen Sednaya". A la capital de l'infame gulag carcerari de tortura, execucions i desapareguts s'hi ha segellat la fi del règim dels Al-Assad. 54 anys gairebé repartits a parts iguals entre pare i fill.

Les cares dels familiars que aquests últims dies buscaven, almenys, notícies dels seus desapareguts, anaven de l'esperança a la incredulitat pel que veien. Només podien intuir el grau de patiment que havien passat a les cel·les, masmorres subterrànies i sales de tortura.

Esperança, no per trobar els seus familiars sinó per no perdre'n més. Incredulitat perquè es feia difícil imaginar fins on pot arribar la cobdícia de poder.
 

Al·lucinació col·lectiva

Esperança i incredulitat que han arribat a crear l'al·lucinació de troballes impossibles. Primer van buscar fins a l'últim racó els Cascos Blancs, el cos de voluntaris de la defensa civil siriana. Fins que van concloure que ja no quedaven presoners vius.

Però aleshores la gent va començar a sentir sorolls i crits subterranis, darrere les parets, a les clavegueres. Van aconseguir que vinguessin miners per obrir forats, pous inútils. El mateix fenomen d'al·lucinació col·lectiva que vaig veure a l'Iraq post-Saddam Hussein, on van perforar fins i tot túnels viaris de Bagdad. Ningú.

Imaginar pel que havien passat els reclusos, sobretot en les masmorres --aquestes sí, subterrànies-- del penal encomana l'angoixa. Veure els espais de dos metres quadrats i cap llum, encara brutes d'excrements, pot crear, certament, miratges.

Doble imatge

Des de diumenge passat que la plaça dels Omeies és una celebració permanent amb la nova bandera siriana de les tres estrelles i la banda verda de l'islam substituint la vermella del Baath, el partit dels Al-Assad. No hi ha dubte que la gent celebra la caiguda del règim. El que és més difícil de captar en imatges és la incertesa generalitzada que ho impregna tot.

Més difícil encara que t'ho diguin davant la càmera. La por en 54 anys d'autocràcia no s'esborra d'un dia per l'altre. Més quan el país ha quedat desballestat per 13 anys de guerra civil, mig milió de morts i la meitat de la població que ha hagut de fugir de casa. La meitat d'aquesta meitat, 6 milions de sirians, fins i tot han optat per abandonar el país.

"La gent té por." És el comentari més repetit pel nostre col·laborador local que ens acompanya. Vaig haver de preguntar 6 vegades abans de trobar algú, per exemple, que ens reconegués que s'havien quedat sense transport públic. La resta dels que esperaven, amb ell, durant hores poder abordar qualsevol furgoneta de taxistes espontanis ens deien que les noves autoritats havien resolt el problema.

En perill de dissolució

Els reptes que té Síria davant seu són enormes. Internament el país està dividit i difícilment recuperarà les seves fronteres internacionals. Per una banda, hi ha els turcs que ocupen franges del nord. D'altra banda, hi ha els kurds, enemics acèrrims dels turcs i amb suport nord-americà, que són gairebé independents en una quarta part del territori, precisament fronterer amb Turquia. I finalment hi ha Israel, que avança pel sud fins a unes poques desenes de kilòmetres de Damasc després d'haver-se quedat amb més part del Golan que ja ocupava il·legalment des del 1967.

A la major part del país central hi ha una sèrie de minories de cristians i els alauites, hegemònics amb els Al-Assad. Tots ells temorosos del que els puguin imposar les noves autoritats islamistes que representen la immensa majoria sunnita.

Les agendes contradictòries dels diferents mentors internacionals de totes aquestes comunitats fan témer que no col·laborin en una reconciliació nacional, més aviat que atiïn les diferències per quedar-se amb la seva part del pastís.