Síria, el dret a l'alegria i la incertesa del futur

L'alegria dels sirians, de la majoria dels sirians, és comprensible i és legítima. No només perquè tenen la sensació, encara que no sigui del tot certa, que s'ha acabat la guerra, sinó també perquè s'ha enfonsat un sistema dictatorial amb una estructura repressiva malaltissa contra la població civil.

Creuen que després de tocar fons, qualsevol cosa serà millor que la Síria dels últims anys. Però quan passi aquest estadi d'eufòria i exaltació, caldrà començar a fer-se moltes preguntes, que segurament no tindran respostes immediates i que potser no generaran tanta unanimitat. Aquestes en són algunes.
 

Com serà el nou govern i la nova Síria?

L'entusiasme popular, dins i fora del país, emmascara una inquietud de fons sobre quina Síria sortirà d'aquest moment fundacional. Qui està capitalitzant gairebé en exclusiva la caiguda del règim és l'Organització per l'Alliberament del Llevant (HTS, per les sigles en àrab), una milícia islamista, salafista, originalment vinculada amb Al-Qaeda, que ha evolucionat cap a posicions més moderades de la mà d'un líder fort i carismàtic, Abu Mohammad al-Julani.

Que el moviment tingui una cara visible facilita la comunicació amb la població o amb interlocutors polítics, de dins i de fora.

Malgrat que les primeres declaracions i comunicats emeses pels nous mandataris parlen de respecte a les minories, elaborar una constitució inclusiva, posar en mans dels sirians el futur del país i de garantir el lliure mercat, es mantenen els dubtes sobre fins a quin punt es voldrà marcar una línia integrista en la societat, la moral i les lleis.

El fantasma d'un nou Afganistan, sense drets per a les dones, amb l'aplicació estricta de la xaria, amb un tancament del país, sembla poc probable en una Síria que, socialment, políticament i històricament és molt diferent del país dels talibans. A més, en el nou govern que gestiona la transició, hi estan implicats altres agents molt allunyats de l'ideari islamista.

Els primers moviments van en la línia d'un traspàs de poders pacífic i fins i tot continuista en alguns aspectes. La prioritat és evitar que el país quedi sumit en el caos.

Com pagarà el règim pels seus crims?

Els primers dies de la nova etapa s'ha posat al descobert amb cruesa l'abast de la repressió del règim d'Al-Assad. L'obertura de les presons ha permès alliberar opositors tancats des de fa dècades i confirmar fins a quin punt s'ha utilitzat la tortura i l'assassinat com a mètodes sistemàtics contra la dissidència.

El país exigirà passar comptes amb els perpetradors d'aquests mètodes, més enllà del líder màxim i el seu entorn més proper, acollits indefinidament per Putin en alguna datxa possiblement menys luxosa que els palaus que els sirians han ocupat i saquejat en una imatge imprescindible per il·lustrar qualsevol derrocament. S'han dictat ordres de detenció i s'ofereixen recompenses per portar davant la justícia l'aparell repressor.

Però quina justícia? Administrada pels mateixos jutges que van condemnar segons les lleis del règim derrocat? De moment, l'alt comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans, Volker Türk, ja ha advertit que el Tribunal Penal Internacional no ha de substituir un sistema propi de justícia que revisi els delictes més greus, inclosos els que es poden atribuir a l'expresident Al-Assad.

Podran tornar a casa els refugiats?

Com diu el periodista Oriol Andrés, autor d'un llibre que avui val la pena recuperar, "Síria, els rostres de la revolució", sobre el moviment de resistència civil durant l'època més fosca del règim d'Al-Assad, els sirians tenien tres prioritats.

La primera, el final del règim. La segona, obrir les presons. La tercera, el retorn dels exiliats i refugiats. Els dos primers objectius s'han fet realitat. Pel que fa al retorn de la diàspora, cal aturar-s'hi una mica per distingir els matisos.

A priori, sense guerra i sense Al-Assad, més de sis milions de sirians que van marxar poden tenir la intenció de tornar al seu país. A les fronteres amb Turquia i el Líban es recullen testimonis de sirians il·lusionats que han decidit no esperar-se gens per intentar reprendre les seves vides al seu país.

Ho fan sense saber del cert quina Síria sortirà d'aquest moment fundacional, però encomanats pel corrent d'optimisme que el país sabrà trobar un camí més estable i pròsper.

Entre la gent que va marxar hi havia des de famílies humils, que veien impossible la supervivència en plena guerra, fins a persones amb formació superior, compromeses políticament o no, que van buscar en altres països les sortides vitals i professionals que Síria els negava.

Gestionar el retorn d'aquesta multitud serà un repte majúscul. De cop, les noves autoritats es poden trobar amb una allau d'exiliats, molts dels quals trobaran les seves cases destruïdes o malmeses. Turquia, on hi ha 3,5 milions de sirians, molts d'ells en condicions molt precàries, n'incentiva la sortida activament.

Potser costarà més que tornin els sirians que van fugir a Europa i que s'han establert en diversos països. Alemanya és qui n'ha rebut més, prop d'un milió. En vigílies d'eleccions generals i amb el discurs xenòfob d'Alternativa per Alemanya en alça, el govern ha suspès la tramitació de peticions d'asil de ciutadans sirians, un exemple que han seguit altres països. Sense guerra i sense dictadura, s'interpreta, desapareix el motiu que justifica la concessió de l'asil.

S'ha acabat la guerra?

La situació de normalitat que es viu a Damasc, el fet que les tropes rebels hagin aconseguit conquerir la capital sense resistència i l'ensulsiada total del règim contribueixen a crear un miratge de final de la guerra que no és del tot cert.

La guerra civil continua, especialment al nord, en territori kurd. Les milícies patrocinades per Turquia aprofiten per fer una ofensiva contra els kurds, que controlen en un règim semiautònom, el nord del país. El pretext és allunyar-los de la frontera, però l'objectiu perpetu d'Erdogan és sotmetre'ls en tots els fronts possibles.

Però hi ha una altra guerra en marxa no declarada, en territori sirià: la que ha emprès Israel, ampliant l'ocupació militar il·legal dels alts del Golan, i atacant 480 objectius militars per tot el país, entre ells pràcticament tota l'armada i les forces aèries. Benjamin Netanyahu ha obert un nou front militar, ha arribat a pocs quilòmetres de Damasc i alhora ofereix col·laboració a les noves autoritats, sempre condicionada a la desaparició de la influència iraniana.

Turquia i Israel surten reforçats i continuen demostrant-ho militarment. L'Iran i Rússia perden influència en l'actual recomposició de forces en una regió marcada pel conflicte permanent.