Sobreviure a l'incendi de l'Heleanne: el testimoni de l'actor Manel Barceló, 50 anys després
L'actor Manel Barceló, la seva germana Francina i el seu cunyat Julià Naval han dinat junts aquest dissabte. No tenien res per celebrar, però sí per recordar. Fa 50 anys que van sobreviure a l'incendi del ferri Heleanne, que va deixar 25 persones mortes i 16 desaparegudes.
Aquell 28 d'agost de 1971, al vaixell hi viatjaven tots tres amb el pare del Manel i la Francina, Manel Barceló. Eren quatre catalans entre passatgers de moltes nacionalitats diferents. En total, 1.174 persones, doblant la capacitat màxima de l'embarcació, que era de 620.
Manel Barceló fill va explicar la història en un post al seu blog i també en un fil a Twitter:
L'Heleanne feia la ruta entre Ancona, a Itàlia, i Patràs, a Grècia. Era un antic petroler suec que va comprar la companyia grega Efthymiadis Lines i el va reconvertir en vaixell de passatgers.
L'incendi el va provocar una fuita de gas a les cuines. El rescat va ser caòtic. Entre altres coses perquè els primers a fugir del vaixell van ser el capità i la tripulació.
Els quatre catalans van tenir clares dues coses. La primera, segons explica la Francina, que havien de seguir junts, i la segona, que havien d'abandonar el ferri i allunyar-se nedant.
Dit i fet. Un cop a l'aigua, el pare, Manel Barceló, va decidir rebaixar la tensió cantant. El fill ho recorda així:
"L'aigua no era freda, però les onades eren enormes. Quan pujaven sentíem la gent demanar auxili. Quan baixaven, sentíem el meu pare cantar un cuplet molt conegut de l'any 1927, 'La mar està fresquibiris'."
De fet, no es van adonar de la tragèdia fins que van arribar als vaixells de rescat. Així ho relata Julià Naval:
"El primer que vaig veure és el cadàver d'una dona surant al mar amb una criatura enganxada al salvavides. Ens vam adonar que allò era un desastre"
Si l'actuació dels responsables del vaixell va ser nefasta, no gaire millor va ser la de la diplomàcia espanyola. "Quan vam arribar a port, hi havia representants de tots els països, llevat d'Espanya", expliquen.
En canvi, "el govern italià, pescadors i veïns dels pobles on ens van portar s'hi van abocar. Tothom volia col·laborar, tothom oferia les seves cases, menjar, roba...", recorden.
Cap dels quatre va tenir ferides importants. Amb els anys, era una història que explicaven entre els seu cercles més propers.
50 anys després, relatant-la al seu blog, Manel Barceló ha acabat, amb una mica de retard, la tasca de cronista del viatge que li havien encomanat en el seu dia.