"Som sords, però podem fer música": l'orquestra de joves que trenca barreres

Ser sord no es obstacle per ser músic. Un exemple és l'Arnau Pozas. Va néixer  amb una sordesa genètica progressiva, com el seu germà Jordi i la seva germana, la Mireia.

Ara, amb 12 anys, té una sordesa severa i hi sent gràcies a un implant coclear. Aquest aparell s'implanta al cap i transforma els senyals acústics en senyals elèctrics que estimulen el nervi auditiu i permeten sentir-hi.

Amb només 8 anys, a l'Arnau li van regalar un saxo i va començar la seva relació amb la música. Primer, a l'Escola de Música de Palafolls, al seu poble.

L'evolució va ser espectacular. Cinc mesos després, ja va tocar en un programa de màxima audiència de la televisió polonesa. Però el seu minut de glòria va ser al Parlament Europeu, quan l'any passat va fer aixecar dels escons tots els diputats quan va interpretar l'"Himne a l'Alegria".  

"Va ser molt emocionant. Quan es van aixecar tots els diputats i van començar a aplaudir jo flipava."

La Mireia i l'Arnau assajant a casa seva

Jove Orquestra Graeme Clark

L'Arnau és un de la dotzena de nens i nenes d'entre 8 i 17 anys que formen la Jove Orquestra Graeme Clark. Tots porten un implant coclear i l'agrupació es diu com el professor australià que va fer els primers implants.

El projecte va néixer a l'Hospital Sant Joan de Déu, un centre de referència en la diagnosi i tractament d'aquestes sordeses. Però l'impuls definitiu els l'ha donat l'Orquestra Simfònica del Vallès, que els ha inclòs en el seu projecte social "Beethoven 250".

A més de ser president de l'OSV, Jordi Cos s'ha convertit en el director de la Jove Orquestra.

"Estic aprenent moltes coses amb ells, aquesta manera de contemplar la vida d'una manera molt positiva, amb una gran alegria per superar qualsevol obstacle, i potser aquest és l'àngel especial que tenen."

El programa inclou tallers de música, la creació d'una partitura que tocaran conjuntament amb l'Orquestra Simfònica del Vallès, en un concert al Palau de la Música, i interpretar plegats l'"Himne a l'Alegria" també al Palau. 

"L'any que ve, es compleix el 250 aniversari del naixement del mestre. Era sord, però avui, amb els implant coclears hi sentiria. Mai sabrem si això l'hagués fet encara més genial."

Assaig de la Jove Orquestra Graeme Clark

"Som sords, però podem arribar on vulguem"

A l'Orquestra Graeme Clark, l'Arnau coincideix amb la seva germana, la Mireia, de 9 anys. Ella toca el clarinet.

"No hi ha cap diferència amb els altres nens i nenes. Ningú es millor o pitjor per sentir-hi o no."

La Raquel Sanz, la mare de la Mireia i l'Arnau, creu que l'objectiu final no es que siguin grans músics, sinó que s'adonin que, tot i tenir alguna discapacitat, poden fer el que vulguin i arribar allà on es proposin.

"L'Orquestra Graeme Clark ha de ser un exemple per a tots els pares i mares que es troben en una situació similar."

L'Arnau no sap si serà músic en el futur. La Mireia n'està convençuda, però de moment tots dos diuen que són feliços quan toquen.

"Sí, som sords, però demostrem a tothom que podem fer música."