"Són les sancions, estúpids!": tot allò que envolta les eleccions presidencials a l'Iran
Els comicis d'aquest divendres han agafat a contrapeu el règim teocràtic, després de la mort del president Ebrahim Raisi en un accident d'avió el maig passat
Costa percebre el descontentament dels iranians i, sobretot, de les iranianes mentre es gaudeix dels districtes més benestants, verds i ordenats de l'enorme metròpolis de Teheran, en la mesura que puges, literalment, cap al nord des del Parc Laleh fins al peu de les pistes d'esquí Tochal, a les muntanyes de l'Elburz, fregant ja els 4.000 metres.
Però només cal entrar en una boutique, un coffee shop, una galeria d'art, un museu, o senzillament a la Tavazo, el més magnífic i exquisit dels comerços de fruits secs, per escoltar queixes, amargues i persistents... si mantens la càmera amagada.
El vel, símbol de ferro
Com a estranger, els homes parlaran de la carestia de la vida, de la falta de productes d'importació, de la corrupció que corca la República Islàmica. Les dones gairebé se senten obligades a maleir el mocador al cap, potser perquè creuen que és el que més vol escoltar un "occidental", encara que per aquests barris són moltes les que ni el porten.
El hijab pot semblar anècdota per a unes, la menor de les moltes discriminacions que pateixen, però per a la majoria no deixa de ser un símbol de ferro a derrocar per la resta d'imposicions que representa i que blinda.
La imatge d'una lluita molt més profunda, sorda i àcida: la d'unes dones i cada vegada més homes que no volen acceptar l'enclaustrament mental --i legal-- generalitzat que aquest vel connota.
Una peça de roba, sovint elegant, però no per això menys coercitiva. Mostra de tota una manera obligatòria de viure desigual en funció del gènere, especialment frustrant per a les joves.
La crisi dels 40
Seguint l'Avinguda Valiasr, una vintena de quilòmetres cap al sud del carrer més llarg de l'Orient Mitjà, el paisatge humà canvia radicalment a la zona del Gran Basar. Els caps femenins tots coberts, el negre integral dels xadors tapa bona part de les dones.
Aquí, en els barris populars, els bazaris van fer la massa crítica que va acabar amb la monarquia autocràtica del xa el 1979 i va portar la República Islàmica de Khomeini. Però fins i tot aquí és ben evident la greu crisi dels 40 que pateix.
Conservador per definició, el basar que finalment es va rebel·lar contra els Pahlevi està lluny encara d'haver acabat la paciència amb el règim teocràtic, però el troben massa envellit, castrant per les aspiracions d'una societat molt més educada, preparada i desitjosa de reformes per gaudir la globalitat.
L'Iran captiu
Aquí potser no pesen tant les ànsies de llibertat com als barris del nord. És una ciutadania que certament s'ha beneficiat d'un repartiment de la riquesa més generós promogut per la República Islàmica. Alhora és molt més captiva de les ajudes, prebendes i subvencions que gestionen les Fundacions de Màrtirs i Veterans.
Són els grans conglomerats econòmics que es nodreixen de la principal font de divises, els hidrocarburs, per dominar bona part de l'economia quotidiana. Els gestiona amb ma de ferro el clergat, el poder últim de l'Iran, a la cúspide del qual hi ha el líder suprem i hereu de Khomeini, el també aiatol·lah Ali Khamenei.
Com sempre i amb tots els règims sotmesos a sancions internacionals, aquests sectors més populars en són les principals víctimes. Però, paradoxa, en fer-los més dependents econonòmicament del poder, no és el règim que es debilita; més aviat el porta a fer tancar files i a endurir-se.
Tots els homes de Khamenei
El sistema polític iranià té dues línies en totes les instàncies i poders de l'estat: la secular i la clerical, que domina. És literalment una teocràcia governada en nom de Déu a través del líder suprem des de Khomeini. Ara és el seu hereu Khamenei l'intèrpret últim de les suposades paraula i voluntat divines.
Així, de la vuitantena de precandidats a les eleccions presidencials que ara se celebren per al màxim càrrec secular, hi va haver un primer cribratge a càrrec de l'encertadament anomenat Consell de Guardians, l'òrgan que vetlla per la fidelitat dels programes a l'ideari de la República Islàmica. En va deixar arribar a les urnes sis, cinc dels quals conservadors i ultraconservadors completament vinculats a Khamenei. D'aquests, dos s'han retirat en les últimes hores: l'alcalde de Teheran, Alireza Zakani, i el vicepresident del país, Amir Hussein Ghazizadeh.
Els dos favorits són Mohammed-Bagher Ghalibaf, conservador, president del Parlament, excomandant de la Guàrdia Revolucionària i excap de la policia. Més vinculat encara al líder suprem, Saeed Jalili, ultraconservador, assessor personal de Khamenei en temes de seguretat, partidari d'endurir la política atòmica i d'accelerar el programa nuclear.
La torna
No s'havien autoritzat candidats marcadament reformistes des de l'onada de protestes del 2009 a partir de la nit electoral en què directament es van capgirar els resultats. De res li va servir la victòria a les urnes a Mir Hussein Moussaví. El candidat de Khamenei a la reelecció, l'ultraconservador Mahmud Ahmadineyad, va acabar obtenint el segon mandat al qual aspirava amb menys vots populars dels que li van atorgar finalment els resultats oficials.
Aquest 2024 ha saltat la sorpresa. En la contesa també hi haurà un candidat del Front de les Reformes, el diputat àzeri Masoud Pezeshkian.
Com la torna que s'afegeix per arrodonir el pes d'un producte, Pezeshkian sembla més destinat a mobilitzar vots del desencís que a representar un repte real pels homes de Khamenei.
El règim és molt conscient que l'autèntic baròmetre d'aquestes eleccions no serà veure qui les guanya, sinó quants ciutadans hi participen. La salut de la República Islàmica es va debilitant comici rere comici. Les legislatives del març van tenir una participació mínima històrica del 41%. Ebrahim Raisi, el president mort en accident d'helicòpter el maig, havia estat elegit el 2021 amb menys de la meitat dels electors a les urnes.
Eleccions inoportunes
Les actuals eleccions presidencials --anticipades-- han agafat a contrapeu el règim. Raisi tenia gairebé garantit un segon i últim mandat de quatre anys a partir del 2025. Amb 63 anys, també era favorit per succeir Ali Khamenei, de 85, a la cúspide del poder.
El tràgic entrebanc polític se suma al descarrilament de les finances nacionals. Durant els diversos debats electorals a 6, tan llargs com tediosos, ha quedat clar que en l'única cosa en què tots els candidats coincideixen amb la majoria d'iranians és en la preocupació per l'economia. Especialment pel que fa a la de les famílies, molt més depauperada que la nacional, la macroeconomia.
A 60.000 rials l'euro, una inflació més a prop del 50% real que del 40% oficial i amb la major part dels salaris sobre els 300 euros mensuals, els iranians necessiten moltes hores de feines múltiples per arribar a final de mes... a banda d'ajudes i subvencions de la xarxa social clientelista que controla el clergat.
Paradoxalment, el creixement del país ha anat pujant cap al 8%, sobretot per l'increment del preu del petroli que de lluny és la principal font de divises.
Les sancions collen però no ofeguen
Les sancions internacionals, com a tot arreu i en tota la història, castiguen primer la població, però rara vegada ofeguen el règim de l'Estat que les pateix.
En el cas iranià és cert que han ajudat a desgastar la popularitat de la República Islàmica a nivell intern. Però han reforçat el seu missatge internacional de confrontació amb els Estats Units i Israel. Han situat Teheran en el lideratge d'un bloc format sobretot per una aliança xiïta que va del Hezbol·lah libanès als houthis del Iemen, passant per Síria i l'Iraq. Una mitja lluna que té frontera amb Israel i manté en escac les dues vies més importants del món pel transport d'hidrocarburs: el mar Roig i el golf Pèrsic.
Més enllà, aquesta aliança xiïta manté una estreta col·laboració amb Rússia, que comparteix sancions occidentals per Ucraïna. I està ben vista a Pequín com a contrapès a l'hegemonia nord-americana històrica a l'Orient Mitjà. Per això la Xina va ser instrumental en la represa de relacions diplomàtiques entre l'Iran i l'Aràbia Saudita l'any passat. Mentre Washington intentava forçar el mateix entre els saudites... i Israel.
Fins a l'esclat de la crisi de Gaza, l'octubre passat, l'Iran es va erigir en el principal defensor de la popular causa palestina en el món àrab i islàmic.
5 menys 1
Teheran no va ser aliè a l'atac de Hamas en territori israelià el 7 d'octubre. Si més no, hi va donar suport immediat posant el nord d'Israel sota el foc de Hezbol·lah i pràcticament tancant el pas pel mar Roig a través dels aliats Houthis des del Iemen.
El 13 d'abril, per primera vegada a la història, l'Iran va atacar directament Israel des de territori propi en una operació de "teatre" --l'havia anunciada tres dies abans per evitar danys--, però que Israel no va poder respondre per ordre taxativa dels Estats Units. La guerra regional és l'autèntica línia vermella de Washington a Tel Aviv, respectada fins ara.
L'administració Biden ha malbaratat tot el seu primer --i està per veure si últim-- mandat a l'Orient Mitjà en no recuperar el llegat Obama i tornar al 5+1 amb l'Iran. L'acord del 2015 de la República Islàmica amb les potències permanents del Consell de Seguretat de l'ONU (5) més Alemanya: controlar i limitar el programa nuclear iranià a canvi de l'aixecament de sancions.
Paradoxalment i erròniament, Biden ha insistit en l'estratègia del seu rival i antecessor, Donald Trump, que el 2018 va treure els Estats Units de l'acord i va reforçar les sancions a instàncies de Netanyahu.
Enriquiment... d'urani
Dos mesos abans de perdre les eleccions, Trump també va deixar en safata al primer ministre israelià els Acords Abraham pels quals diversos països àrabs van establir relacions amb Israel. El procés havia de culminar amb la normalització diplomàtica entre Israel i l'Aràbia Saudita. Un eix tremendament amenaçador per l'Iran i que hauria reforçat encara més la posició israeliana en el dossier palestí.
Resultat de tot aquest procés des de la reimposició de sancions: l'Iran, que respectava l'acord nuclear i havia mantingut l'enriquiment d'urani per sota del 4%, ara ja reconeix que ha avançat fins al 60%. L'arma nuclear necessita un percentatge per sobre del 95% i es calcula que es troba a un o màxim dos anys de poder arribar-hi.
El tímid apropament Washington-Teheran de l'època Obama ha degenerat amb la crisi de Gaza cap un Orient Mitjà al llindar de la guerra regional que fàcilment podria arrossegar els Estats Units al costat d'Israel.
Més pal que pastanaga
És en aquest context que les eleccions d'ara giren a l'entorn de les sancions; millor dit, de les seves conseqüències polítiques i econòmiques.
El règim iranià es desgasta, sobretot per les restriccions de drets i llibertats a una societat enormement modernitzada i necessitada de reformes.
Les sancions el que fan bàsicament és permetre al sistema desviar les responsabilitats de la crisi cap a l'enemic exterior, ajudar-lo a atiar el nacionalisme i justificar la despesa militar, que és la que més creix.
El règim utilitza la gestió dels recursos cada vegada més dependents del petroli nacionalitzat per jugar al pal i la pastanaga. La pastanaga de les subvencions i els xecs socials; el pal que persegueix qualsevol pas organitzat de l'oposició més enllà de petites transgressions tolerades arbitràriament com deixar caure els vels a les espatlles o el consum clandestí d'alcohol.
Per això no creix una alternativa política. No pot. L'estat ha creat dependència en la societat. Ara per ara, només creix el desencís que s'expressa en abstenció.
- ARXIVAT A:
- Iran