Sónar 2011: la música i el fenomen
La marca del Sónar a Barcelona està fixada. El festival funciona com un creuer: des de fa tres anys manté uns registres de velocitat constants -74.000 espectadors el 2009, 84.000 el 2010, 79.000 el 2011-, fet que ha donat pas a una situació nova: és el primer cop que el contingut artístic del festival es valora per sobre de qualsevol altre element. Fins ara el Sónar s'analitzava des de l'òptica de la descoberta d'un fenomen -una criatura moderna, tecnològica i avançada; quin n'era l'impacte turístic, la repercussió social, les noves tendències de futur-. Ara, en canvi, s'ha centrat la mirada directament en la qualitat de les propostes musicals. El Sónar ha madurat, l'entorn també.
Ricard Robles, codirector del Sónar, acaba d'aterrar a Barcelona després de treballar i supervisar de prop l'edició que se'n fa a Galícia. La distància li ha permès analitzar el certamen amb perspectiva: "Últimament s'havia instal·lat una sensació al voltant dels festivals una mica estranya: es pensava que, com més gran, millor. Ha estat una mena d'especulació borsària. Per sort, en aquesta edició s'ha corregit. Ens hem centrat a fer el festival que la gent espera, amb un gran esforç artístic."
El Sónar té divuit anys i el recorregut l'acompanya. "En altres edicions, molta gent se centrava en l'observació del fenomen i es preguntaven quin seria el futur de la música electrònica, si seria una proposta musical efímera o acabaria instal·lant-se com la música del futur. Ara ja no cal que els artistes demostrin i justifiquin la seva modernitat. El talent és inqüestionable i només cal disfrutar-lo."
Ricard Robles no té cap dubte a l'hora d'assenyalar una de les fites per recordar del Sónar 2011: "Començar amb Steve Reich -el pioner del minimalisme-, oferir el terratrèmol audiovisual de Cris Cunningham al Sónar de Nit del dissabte i tancar diumenge amb la col·laboració de Ryuichi Sakamoto i l'artista electrònic Alva Noto al festival Grec ha estat molt valorat des d'un punt de vista de contingut artístic. Hem tingut la sensació de triomfar a casa."
El Sónar té importants responsabilitats de cara al futur: el 2012 neix a Sao Paulo la sucursal estrangera més ambiciosa del certamen, amb una perspectiva de treball d'uns 50.000 espectadors. Aquest any l'edició de Galícia ha baixat d'espectadors i analitzaran el que cal corregir de la proposta, i de cara a Barcelona probablement els espera la feina més ambiciosa de totes: mantenir l'alta qualitat artística que han assolit en l'edició del 2011.
Ricard Robles, codirector del Sónar, acaba d'aterrar a Barcelona després de treballar i supervisar de prop l'edició que se'n fa a Galícia. La distància li ha permès analitzar el certamen amb perspectiva: "Últimament s'havia instal·lat una sensació al voltant dels festivals una mica estranya: es pensava que, com més gran, millor. Ha estat una mena d'especulació borsària. Per sort, en aquesta edició s'ha corregit. Ens hem centrat a fer el festival que la gent espera, amb un gran esforç artístic."
El Sónar té divuit anys i el recorregut l'acompanya. "En altres edicions, molta gent se centrava en l'observació del fenomen i es preguntaven quin seria el futur de la música electrònica, si seria una proposta musical efímera o acabaria instal·lant-se com la música del futur. Ara ja no cal que els artistes demostrin i justifiquin la seva modernitat. El talent és inqüestionable i només cal disfrutar-lo."
Ricard Robles no té cap dubte a l'hora d'assenyalar una de les fites per recordar del Sónar 2011: "Començar amb Steve Reich -el pioner del minimalisme-, oferir el terratrèmol audiovisual de Cris Cunningham al Sónar de Nit del dissabte i tancar diumenge amb la col·laboració de Ryuichi Sakamoto i l'artista electrònic Alva Noto al festival Grec ha estat molt valorat des d'un punt de vista de contingut artístic. Hem tingut la sensació de triomfar a casa."
El Sónar té importants responsabilitats de cara al futur: el 2012 neix a Sao Paulo la sucursal estrangera més ambiciosa del certamen, amb una perspectiva de treball d'uns 50.000 espectadors. Aquest any l'edició de Galícia ha baixat d'espectadors i analitzaran el que cal corregir de la proposta, i de cara a Barcelona probablement els espera la feina més ambiciosa de totes: mantenir l'alta qualitat artística que han assolit en l'edició del 2011.
