Stiglitz vs. Nordhaus: confrontació pel clima entre els economistes d'alt nivell

Des de fa més d'una dècada hi ha una confrontació pel clima en l'elit del pensament econòmic. D'un costat hi ha en William Nordhaus, Premi Nobel d'Economia 2018; de l'altre, en Joseph Stiglitz, Premi Nobel d'Economia 2001. En joc, la qualitat de vida dels anys immediats, de les pròximes dècades i, potser, dels pròxims segles.

L'economia de mercat, primer?

William Nordhaus és un dels economistes pioners en recerca sobre economia i escalfament global. El 1972 ja va publicar l'article "Is Growth Obsolete?", juntament amb James Tobin, on introduïen un primer intent de desenvolupar una comptabilitat ambiental, l'Índex de Benestar Econòmic Sostenible (ISEW).

El seu prestigi es va consolidar amb la publicació de "Economics", un llibre d'introducció a l'economia de referència a moltes universitats d'arreu de món, del qual és coautor.

La dècada passada, Nordhaus va desenvolupar models matemàtics sobre coevolució d'economia i clima, els IAM (Models d'Avaluació Integrada) pels quals va rebre el Premi Nobel d'Economia 2018. Són els models d'economia i clima que encara dominen a les universitats, les finances, els organismes internacionals i les polítiques climàtiques.

La idea central dels models de Nordhaus és que la transició cap a la sostenibilitat s'ha de fer de manera que el mercat s'hi vagi adaptant, sense grans canvis estructurals. Compara el cost econòmic d'actuar ara intensament amb el de fer-ho de forma suau, a llarg termini. Els canvis son graduals, les inversions en infraestructures moderades, i seguim cremant combustibles fòssils fins a finals de segle

Segons els models de Nordhaus, la transició "òptima" per a l'adaptació de l'actual economia global porta l'escalfament fins als 3 ºC el 2100, i a un pic màxim, el pròxim segle, de 3,5 - 4 ºC. Després, l'excés d'escalfament es reduiria capturant carboni de l'atmosfera, amb nova tecnologia que proporcionaria l'economia de mercat.
 

La ciència què hi diu?

La visió de William Nordhaus xoca frontalment amb els coneixements científics sobre l'escalfament global, que situen el límit per evitar un escalfament potencialment catastròfic a l'entorn de 1,5 ºC. En concret, a 1,7 ºC, segons els càlculs més afinats de l'IPCC, molt per sota dels 3-4 ºC que Nordhaus considera òptims per a l'economia.

La captura de carboni que proposa Nordhaus en el seu model xoca amb la realitat. La tecnologia per realitzar-ho ja està disponible des de fa dècades a la indústria petroliera, però tot és molt lluny de ser prou eficient per desplegar-la de forma ràpida i massiva a nivell planetari.

Els científics consideren que és una tecnologia que "en el millor dels casos serà marginal" i que confiar-hi distreu del problema central: la necessitat de reduir urgentment la crema de combustibles fòssils.

I sobretot, els models IAM de Nordhaus obvien els coneixements científics que preveuen que al voltant dels 1,5 - 1,7 ºC el sistema climàtic generarà tantes realimentacions que el marge d'acció de l'espècie humana es reduirà progressivament.
 

Economia per a la urgència climàtica?

El model de Nordhaus va rebre un torpede a la línia de flotació el 2022, quan tres economistes d'alt nivell internacional van publicar un duríssim article: L'economia del risc immens, l'acció urgent i el canvi radical.

El signen Nicholas Stern, execonomista en cap del Banc Mundial i del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament, i autor de "The Economics of Climate Change", un informe de referència que descriu el canvi climàtic com "la fallada més gran del mercat";  Joseph Stiglitz, Premi Nobel d'Economia 2001, exvicepresident sènior i economista en cap del Banc Mundial i expresident del Consell d'Assessors Econòmics del president dels EUA (Bill Clinton), i Charlotte Taylor, analista de polítiques climàtiques a la London School of Economics.

L'article destaca que els models IAM de Nordhaus són "inadequats per capturar la profunda incertesa i el risc extrem", ja que no incorporen "la pèrdua potencial de vides i de mitjans de vida a una escala immensa, ni la transformació i la destrucció fonamental del nostre entorn natural".

Els tres economistes també subratllen que cal tenir en compte la profunda incertesa de tot plegat perquè "no sabem com es poden desenvolupar les coses, però sabem que hi ha escenaris, amb una versemblança gens menyspreable que tenen conseqüències enormes."

Stern, Stiglitz i Taylor alerten que el model de Nordhaus despreocupa els polítics dels múltiples i grans canvis estructurals necessaris per fer la transició verda:

"Amb un preu del carboni adequat, el mercat s'encarregarà de tot", i que "omet el mal funcionament del mercat, la gestió del qual és clau per a l'elaboració de polítiques efectives. És equivocat suposar que els mercats per si mateixos gestionaran les transformacions necessàries de manera eficient."

El 2015, a París, la comunitat internacional va acordar limitar l'escalfament "molt per sota dels 2 ºC" i "seguir els esforços per limitar la temperatura 1,5 ºC", per això Stern, Stiglitz i Taylor defensen que "l'economia política s'hauria de centrar a veure com es pot aconseguir de la millor manera possible limitar el canvi de temperatura, per mantenir el risc en un nivell acceptable."

L'article de Stern, Stiglitz i Taylor assenyala una ruta per fer la transició cap a la sostenibilitat alineada amb la ciència climàtica: "El canvi requerirà una coordinació més enllà dels preus. Calen anàlisis microeconòmiques, estructurals, tecnològiques i macroeconòmiques del canvi, d'arreu del món. Això ha d'implicar-hi l'economia, treballant amb la ciència, la tecnologia i altres ciències socials i les humanitats, ja que hem d'abordar algunes de les qüestions ètiques".

I entre les qüestions ètiques destaquen fer una transició amb equitat i amb justícia intergeneracional, perquè no fer una transició intensa ara implica deixar-la per fer per als qui viuran els pròxims anys i dècades.

Stern, Stiglitz i Taylor acaben l'article amb una nota optimista:

"Hi ha potencial per una forma de creixement nova, més neta, més eficient i més atractiva, amb millor salut i menys contaminació. En molts moments de la transició haurem de pensar en termes d'inversió i innovació més que en termes de cost econòmic. Els èxits en innovació de l'última dècada suggereixen que aquest escenari optimista no només és una possibilitat, sinó potser una probabilitat."

Caldrà veure fins a quin punt la COP28, la Conferència de l'ONU pel clima que comença la setmana que ve, aconseguirà tibar l'economia global cap a una economia de l'acció urgent i el canvi radical.