Stonehenge: els grans blocs de roca tenen l'origen a 25 km del monument

Els grans blocs de roca de color gris clar que integren el cercle exterior de Stonehenge procedeixen, gairebé tots, d'un mateix lloc, a 25 quilòmetres de distància del cèlebre monument megalític.

Així ha permès determinar-ho un estudi publicat aquest dimecres per la revista Science Advances, del mateix grup que edita Science, dirigit per David Nash, geomorfologista de la Universitat de Brighton, al Regne Unit.

D'aquesta manera s'ha pogut resoldre un dels misteris que envolten aquesta construcció megalítica, que es calcula que va ser erigida fa uns 4.500 anys, al voltant del 2500 abans de Crist.

Aquests grans blocs, disposats verticalment, són coneguts com a "sarsens". El més gran fa 9,1 metres d'alçada, i el més pesat pesa unes 30 tones.

Originalment estaven rematats amb unes pedres horitzontals, de les quals en queden molt poques al seu lloc.

Stonehenge és a tocar d'Amesbury, al comtat anglès de Wiltshire, al Regne Unit, i ara es té la certesa que 50 dels 52 blocs de gres procedeixen de no gaire lluny: West Woods, en el mateix comtat Wiltshire, a uns 25 quilòmetres de distància.

De molt més a la vora, en qualsevol cas, que uns blocs petits de gres blavós que hi ha a la part interior de Stonehenge, que ja s'havia pogut determinar que procedeixen de Pembrokeshire, a Gal·les, a 250 quilòmetres de distància.

La descoberta de l'origen dels "sarsens" no ha permès, ara per ara, descobrir la ruta per la qual van ser traslladats, ni el mètode que es va emprar per fer-ho.

Nash n'apunta dos de possibles:

"Com van ser moguts fins al lloc on són encara és objecte d'especulació. Ateses les dimensions de les pedres, han d'haver estat arrossegades o bé mogudes sobre corrons fins a Stonehenge."

Sobre el trajecte que haurien fet els blocs, Nash afegeix: "No sabem la ruta exacta, però almenys ara tenim el punt de partida i el punt d'arribada."
 

La peripècia del "nucli Phillips"

L'estudi ha estat possible gràcies a una mostra extreta de Stoneghenge el 1958 quan un dels blocs, que s'havia esquerdat, es va perforar per inserir-hi tres varetes metàl·liques per estabilitzar-lo.

Aquestes extraccions constaven com a perdudes, però fa dos anys una va sortir a la llum: és un cilindre de roca d'1,08 metres de llarg i 25 mil·límetres de diàmetre que es va regalar a Robert Phillips, que treballava per a l'empresa Van Moppes, que va fer la feina.

El 1977, Phillips se'l va endur -amb permís- als Estats Units quan hi va emigrar.

Hi va viure gairebé quaranta anys, fins al 2018, quan va tornar al Regne Unit. Entre les seves pertinences encara conservava el que ja es coneix com el "nucli Phillips".

Va ser llavors que els investigadors van poder-ne analitzar fragments, una pràctica que implicar destruir un tros de roca i que no està permesa amb els megàlits que són sobre el terreny a Stonehenge, que sí que s'han pogut analitzar amb tècniques no invasives, com espectrometries de diversos tipus.

Es dona la circumstància que l'aparició del "nucli Phillips" va propiciar la descoberta d'un fragment d'un segon cilindre en el museu de Salisbury, el 2019. El tercer cilindre continua desaparegut.

L'anàlisi ha permès establir l'empremta geoquímica del "sarsen" del qual va ser extreta la mostra, que coincideix amb la de tots els altres excepte dos, i amb la del gres que encara es pot trobar a West Woods.

Queden altres misteris de Stonehenge per resoldre, però Nash confia que l'estudi ara publicat almenys serveixi per a una cosa:

"Espero que el que hem descobert permeti a la gent comprendre millor l'enorme esforç que va suposar construir Stonehenge."