Suïcidi o assassinat? No és el mateix?
Enllaç a altres textos de l'autor
Josep Noguer
Redactor de la secció d'Internacional de TVC
El Tribunal d'Apel·lacions de Santiago de Xile ha ordenat l'exhumació de les restes del president Salvador Allende. Un informe del Servei de Medicina Legal que estableix discordàncies entre l'informe oficial de l'autòpsia, ordenada per la dictadura, i un peritatge policial del cos d'Allende en el lloc de la seva mort ha desencadenat tot aquest procés. Un procés que es va obrir el 26 de gener passat, quan la Fiscalia va presentar davant del jutge Santiago Mario Carroza 726 querelles per violacions dels drets humans corresponents a casos que mai no havien estat investigats per la Justícia, entre els quals s'hi troba el del mandatari socialista.
Fins aquí els fets i els protocols judicials, però què aportarà tot plegat si es demostra que Salvador Allende, el primer marxista a arribar al poder presidencial per la via democràtica de la història, va morir assassinat o per suïcidi? En aquelles convulses circumstàncies, també resulta vigent la teoria causalista del dret: la responsabilitat criminal recau en la causa de la causa del mal causat. Òbviament, si els militars colpistes xilens, amb Augusto Pinochet al capdavant, no haguessin decidit subvertir l'ordre constitucional amb l'inestimable suport logístic dels Estats Units -si us plau, llegeixin amb la decisió política de Henry Kissinger, posteriorment premi Nobel de la Pau del 1973- no estaríem parlant de l'amarga dicotomia: suïcidi o assassinat?
La polèmica sobre la mort del Dr. Allende, "el compañero presidente", com li reconeixien els seus correligionaris durant els mil dies del seu mandat, es va fomentar des de les mateixes files socialistes. Durant anys, l'esquerra xilena va mantenir la idea que Allende havia estat assassinat, considerant la possibilitat del suïcidi com una actitud que presentaria un Allende afeblit davant de la història. Així ho van reconèixer els seus col·laboradors més pròxims, aquells que el van acompanyar fins als últims instants de la seva existència durant el bombardeig del Palau de la Moneda.
Més endavant, la hipòtesi del suïcidi va anar prenent cos, fins i tot va ser acceptada temporalment per la mateixa viuda, Hortensia Bussi. Però últimament han sorgit dubtes, seriosos dubtes sobre la veracitat de la versió oficial dels fets i algunes veus parlen ara obertament que Allende podria haver estat assassinat o que, finalment, va fallar en el seu intent de suïcidi i un dels seus col·laboradors el va fulminar d'un tret al cap. Això explicaria la conclusió que el crani d'Allende presentava dos impactes d'armes de calibres diferents.
Però sigui el que sigui, què canvia? La història dispensarà un tracte diferent al president deposat per les armes? La història el deixarà d'absoldre? Canviarà el seu veredicte? Bé, no crec que es tracti d'això. Amb Allende van desaparèixer molts ideals, alguns de basats en errors d'estratègia, de falses esperances, també de fal·làcies. Però ell i el seu govern d'Unitat Popular van demostrar al món que una altra manera d'entendre la solidaritat, l'equitat i l'honestedat en política eren possibles durant aquells anys de guerra freda.
Fins aquí els fets i els protocols judicials, però què aportarà tot plegat si es demostra que Salvador Allende, el primer marxista a arribar al poder presidencial per la via democràtica de la història, va morir assassinat o per suïcidi? En aquelles convulses circumstàncies, també resulta vigent la teoria causalista del dret: la responsabilitat criminal recau en la causa de la causa del mal causat. Òbviament, si els militars colpistes xilens, amb Augusto Pinochet al capdavant, no haguessin decidit subvertir l'ordre constitucional amb l'inestimable suport logístic dels Estats Units -si us plau, llegeixin amb la decisió política de Henry Kissinger, posteriorment premi Nobel de la Pau del 1973- no estaríem parlant de l'amarga dicotomia: suïcidi o assassinat?
La polèmica sobre la mort del Dr. Allende, "el compañero presidente", com li reconeixien els seus correligionaris durant els mil dies del seu mandat, es va fomentar des de les mateixes files socialistes. Durant anys, l'esquerra xilena va mantenir la idea que Allende havia estat assassinat, considerant la possibilitat del suïcidi com una actitud que presentaria un Allende afeblit davant de la història. Així ho van reconèixer els seus col·laboradors més pròxims, aquells que el van acompanyar fins als últims instants de la seva existència durant el bombardeig del Palau de la Moneda.
Més endavant, la hipòtesi del suïcidi va anar prenent cos, fins i tot va ser acceptada temporalment per la mateixa viuda, Hortensia Bussi. Però últimament han sorgit dubtes, seriosos dubtes sobre la veracitat de la versió oficial dels fets i algunes veus parlen ara obertament que Allende podria haver estat assassinat o que, finalment, va fallar en el seu intent de suïcidi i un dels seus col·laboradors el va fulminar d'un tret al cap. Això explicaria la conclusió que el crani d'Allende presentava dos impactes d'armes de calibres diferents.
Però sigui el que sigui, què canvia? La història dispensarà un tracte diferent al president deposat per les armes? La història el deixarà d'absoldre? Canviarà el seu veredicte? Bé, no crec que es tracti d'això. Amb Allende van desaparèixer molts ideals, alguns de basats en errors d'estratègia, de falses esperances, també de fal·làcies. Però ell i el seu govern d'Unitat Popular van demostrar al món que una altra manera d'entendre la solidaritat, l'equitat i l'honestedat en política eren possibles durant aquells anys de guerra freda.
