Surt a la venda "L'altra", l'esperada segona novel·la de Marta Rojals
Barcelona és l'escenari de l'obra de l'autora ebrenca, que fa tres anys va sorprendre amb la primera novel·la, titulada "Primavera, estiu, etcètera".
Després de la sorpresa i l'aire fresc que va suposar per a la literatura catalana el 2011 la publicació de la novel·la "Primavera, estiu, etcètera", l'aleshores desconeguda Marta Rojals, l'autora de la Palma d'Ebre, torna a pedalejar i aquest dijous 16 de gener torna a les llibreries amb "L'altra", una història que transcorre a Barcelona.
No és una nova "Primavera, estiu, etcètera"
"Qui esperi trobar el mateix que en la meva primera novel·la es decebrà, perquè tenia la necessitat d'allunyar-me en molts aspectes i d'aplicar el que havia après escrivint-la. De la mateixa manera, espero que a qui no li agradés pugui interessar-li ara 'L'altra', justament per tot el que no he volgut repetir", adverteix en una entrevista a través de correu electrònic, ja que Rojals és coneguda pel fet que no apareix mai en públic i no concedeix entrevistes personals ni deixar-se fotografiar per als mitjans. L'autora defensa que l'important del seu treball és l'obra que ofereix al lector.
La protagonista
En el seu segon títol, publicat per RBA, aquesta arquitecta que ara es dedica a la traducció i a l'edició narra la peripècia de l'Anna, una dissenyadora gràfica, d'una trentena anys, que viu amb el Nel a la capital catalana, on es mou amb una bicicleta i on la seva vida canviarà després d'acceptar un encàrrec professional.
Els temes
Les relacions de parella, el pas del temps, els canvis vitals, la maternitat són qüestions que apareixen en l'obra, en què, com passava en el seu primer títol, Rojals mostra una especial interès per la llengua; en aquest cas, no pels dialectes de l'Ebre, sinó per la parla de Barcelona.
El sexe i la mort tampoc no són aliens al text, amb més d'una sorpresa, que provoca diferents impressions al lector.
La llengua i el temps
La novel·lista reconeix que li agrada molt escoltar les converses de la gent, "al metro, a l'autobús, pel carrer, als restaurants..., sempre tinc l'antena posada. Abans, a això se li deia ser xafarder. Ara potser també, però si dius que ets una persona curiosa quedes millor. I la ràdio, sóc una malalta de la ràdio, que és el paradigma del que escolta".
Sobre l'ús del temps en les seves obres, accepta que "el tractament del temps a mida és un recurs que sempre em fa falta" i afegeix que a "Primavera..." es va deixar "anar més, a vegades massa, i en aquest cas m'he hagut de controlar, perquè la temptació d'explicar tot el passat dels protagonistes era molt gran". Segons el seu parer, si hagués recorregut aquest camí, "hauria sortit una altra novel·la i no era la intenció".
"M'he hagut de controlar perquè a cada flashback havia de tenir present quina informació podia ser rellevant per treure a la superfície i quina no. Era un exercici que em feia estar amb molta tensió. Encara em fan mal les mandíbules", fa broma l'autora.
"La cosa important per a mi -assenyala Rojals- és que el lector se senti partícip de la història, que li arribi allò que viu la protagonista, el sofriment, el plaer, el dolor, la ira. Encara que no senti cap empatia, que això és demanar molt, que com a mínim pugui posar-se a la seva pell".
El final...
En fase de desconnexió, encara que sense parar de contestar entrevistes per correu electrònic, Marta Rojals reconeix que el final de l'obra no va ser gens buscat. "Aquesta és la bona. Mai no sé com acabarà res del que escric. Vaig fent i una cosa em porta a l'altra i em vaig embolicant".
L'únic que tenia clar, subratlla, és que no volia un final com el de "Primavera, estiu, etcètera" perquè dues pàgines van generar més debat que tota la novel·la.
En aquest cas, prossegueix, volia "un final contundent, que no estigués subjecte a interpretacions. Se'm va acudir quan ja estava acabant, perquè me'n rondava un altre i aleshores vaig regirar tota la novel·la perquè quadrés".
