Tarantino presenta llibre a Barcelona: "Cap film m'ha destrossat i traumatitzat més que 'Bambi'"

No ha estat un concert, però per moments ho ha semblat. Amb aires de rockstar, allau de fans esperant-lo amb mòbil i bolígraf per a una foto o firma que mai ha arribat (excepte per a una vintena que, com nosaltres, l'hem esperat en una porta secundària) i entrades a preus de Palau Sant Jordi o Estadi Olímpic. I dels cars. Vuitanta-tres euros la més barata.

I més enllà de si és raonable, discriminatori i abusiu, el fet és que (gairebé) ha omplert a vessar el recinte. Més de 1.000 espectadors.

Està immers en una mena de gira europea de presentació del seu nou llibre, que ja l'ha dut a París i Londres, i que ara es traslladarà a Berlín. Li van oferir Lisboa, Madrid o Barcelona. Va escollir, sense dubtar-ho, Barcelona. Hi té una connexió especial; ell que és un habitual del Festival de Sitges.

Sense preguntes del públic, fotos, vídeo o mòbils. Impossible registrar cap imatge d'ell ni de l'acte. Els mòbils s'havien de deixar dins d'una bossa que només es desprecintava a la sortida. Fàcil identificar la filera de periodistes, armats com estàvem amb llibreta, bolígraf i també retentiva per feinejar. Finalment ha concedit només tres entrevistes. 

I malgrat tot, el solista Quentin Tarantino, just trepitjar l'escenari, ja ha rebut una ovació a peu dret d'una claca entregada.

El xou del cineasta, acompanyat d'una bona copa de vi, ha tingut dues parts, una en forma de conversa amb el crític de cine (i molt més) Jordi Costa. L'altra, després d'una pausa, amb ell tot sol, i dret, anant d'una banda a l'altra de l'escenari, llegint fragments del seu nou llibre.

Els crítics Jordi Costa i Pere Vall han parlat amb TV3 sobre l'abast de la figura del director en la història del cinema:

Cinema, literatura i entreteniment

I és que "Reflexions sobre cinema" (Editorial Columna, en català; Reservoir Books, en castellà) ha estat la base d'un acte que ha barrejat cine, literatura i entreteniment. Es tracta del seu primer llibre de no-ficció. A mig camí entre les memòries, la crítica i la teoria cinematogràfiques i, tota una carta d'amor al cine, a les pel·lícules, als directors i a les sales de cine que van forjar-lo com a persona i com a cineasta.

Divertit, enèrgic, rialler, apassionat, sense pèls a la llengua i tot un diccionari de cine. Així és ell i així són les 459 pàgines del seu llibre. El primer de dos, perquè avui ha avançat que farà un segon volum que se centrarà en el cinema dels anys 80.

El primer recorre el cinema nord-americà dels 70. Ha reivindicat el Nou Hollywood dels 70, "marcat per la contracultura, per l'antiestablishment, la provocació, el risc i la profunditat". I ha parlat sobre Sam Peckinpah, Paul Schrader, Brian de Palma, Martin Scorsese, Don Siegel, "Harry el Brut" i "Taxi Driver".

"El cinema es feia adult en aquella època, però jo no ho era. El 1970 jo tenia 7 anys".

Però empès per uns pares molt cinèfils, especialment la seva mare, ja veia sessions dobles, i de vegades triples. I, allà, l'únic nen de la platea, envoltat d'adults, va veure moltes pel·lícules de seqüències molt violentes. Però la seva mare, i cito directament del llibre, li deia: "Quentin, m'amoïna molt més que vegis les notícies. Una pel·lícula no et pot fer cap mal". "Hòstia, quina raó que tens, mare!", remata ell.

Ara bé, i aquí ha arrencat una de les rialles més grans i aplaudiments de la vetllada, quan ha assegurat:

"Cap film m'ha destrossat i traumatitzat més que ‘Bambi'. Ha destrossat massa generacions. Aquella mare, a qui disparen, fugint com en un món apocalíptic, en una distòpia..."

Amb tota mena d'impactes, ja fossin violacions, assassinats, carnisseries o cervatons orfes, pel·lícula a pel·lícula va anar modelant els seus gustos i estil. I així va anar gestant un debut sorprenent i exitós com "Reservoir Dogs", un segon com "Pulp Fiction", que el convertia ja en referent cultural descomunal i planetari. I "Jackie Brown", "Kill Bill", "Maleïts malparits", "Érase una vez... en Hollywood", etc.  

Però aquesta ja és una altra història perquè avui el seu cine no ha estat el protagonista. Amb 60 anys acabats de fer, i davant l'expectativa de si engega la que diu, serà la seva darrera pel·lícula, la desena, no ha donat gaires pistes.

"El protagonista serà un crític de cinema que només conec jo, però no explicaré res més", ha esquivat de seguida. El títol serà "The movie critic" i, sembla que la consagrarà a la crítica Paulina Kael, de qui diu al llibre que va ser per a ell tan influent com qualsevol cineasta.

I de cinema i referents espanyols, n'ha citat uns quants també: "La residencia", Jesús Franco, Vicente Aranda, Antonio Isasi-Isasmendi, "Historias para no dormir". Al llibre, parla d'un indispensable Almodóvar:

"Assegut en un cine de Beverly Hills (1985), mirant les imatges provocatives de ‘Matador' -demostrant que podia haver-hi alguna cosa sexi en la violència-, vaig estar convençut que hi havia un lloc per als meus somnis violents al cine".

I així va ser. Pocs directors de cine mantenen inalterable el seu magnetisme entre els fans. Els dels inicis i els d'ara, amb força famílies avui amb pares i fills, ben joves, tots ells seguidors irredempts del californià.

Per cert, qui avui no s'hagi pogut permetre el preu de l'entrada i vulgui tenir hores i hores de conversa tarantiniana i gratuïta, té una magnífica opció. A Spotify i altres plataformes trobarà el pòdcast "Video Archives", que comparteix amb el seu amic Roger Avary, excompany d'aquell mític videoclub que marca la biografia de Tarantino, quan tenia 20 anys, just abans de convertir-se en cineasta.

En un que, 33 anys i 9 pel·lícules després, faria gires mundials a la manera d'una estrella del rock. Il·luminant fans i grans audiències i també els llums de la façana del Teatre Coliseum. Anys enrere, temple i emblema del cine a Barcelona.