Terror a Jit, el poble palestí assaltat per una turba de colons jueus

Jit és un poble palestí d'uns 2.500 habitants situat dalt d'un turó al centre de Cisjordània. Està rodejat de quatre assentaments jueus, per bé que fins dijous les relacions entre les dues comunitats no havien estat especialment tenses.  

Fins i tot, molts homes del poble de més de trenta anys i amb fills, com en Sophian Araman, treballen a les colònies israelianes, ja sigui en l'àmbit de la construcció o en l'agricultura. És un tràngol difícil per a qualsevol palestí però, davant la falta de feina, molts opten per buscar-ne entre els ocupants més rics de la seva pròpia terra. Els joves del poble no ho poden fer perquè se'ls considera potencialment perillosos, i més des de l'atac de Hamas del 7 d'octubre.  

Ara bé, després del que va passar dijous, ningú sap si hi tornaran a treballar, perquè els colons que van provocar el terror a Jit van venir precisament d'alguns d'aquests assentaments. I com vas a la feina, al lloc d'on han sortit aquells que han cremat cases del teu poble i han matat un dels teus veïns?

Un assalt planificat i organitzat

Eren les sis quan nou membres d'una altra família, els Amran, estaven gaudint de la caiguda de la tarda al jardí de casa seva amb vistes a la vall i situada a la part alta del poble. Els nens jugaven i es començava a preparar el sopar.  

De sobte, van sentir crits, amenaces, trets i sorolls provinents del carrer en un idioma que no era el seu. Immediatament, es van tancar tots a casa a pany i forrellat, sense saber ben bé què passava, fins que un dels pares de la família, que no ens vol donar el nom, va lligar caps.  

Tres dies abans, un cotxe dels colons havia entrat al poble i s'havia passejat amb una certa pressa, precisament, pels carrers d'aquella zona. Era un fet inèdit que va estranyar els veïns, ja que els colons mai entren en un poble palestí per por que els apedreguin, però tampoc li van donar més importància.

I ara entenia per què havia vingut. El que feia aquell cotxe era una tasca de reconeixement del terreny per preparar millor la invasió que haurien de fer del poble dijous a la nit.  

Una turba de prop d'un centenar de colons emmascarats havia arribat amb jeeps fins a l'entrada del poble, havien irromput per dos punts i estaven creant el caos, provocant incendis i atacant tot allò que trobaven.  

Foc al porxo de casa

Terroritzats, els nou membres de la família Amran, incloses quatre criatures, esperaven a casa tement el pitjor, mentre els mòbils treien fum amb els veïns explicant-se la invasió de colons.  

De sobte, pel circuit intern de càmeres de seguretat, van veure una imatge, en directe. Dos colons emmascarats estaven ruixant amb gasolina el porxo d'entrada i procurant que el líquid entrés per sota la porta i les finestres. I tot seguit, hi van calar foc, amb tota la família dins.

Què podien fer? Per les finestres no podien sortir perquè estaven enreixades i només tenien la porta principal per escapar, que és just on hi havia l'incendi.  

Per sort, els atacants van fugir i els homes de la casa van poder sortir i apagar les flames amb un extintor. El porxo i el seu mobiliari van quedar socarrimats, però l'interior de l'habitatge, excepte pel fum i la pudor de cremat, es va salvar.  

La Nadir Mussa Amran és l'àvia de família i ha viscut en aquesta casa tota la seva vida. Amb llàgrimes als ulls, i encara no curada de l'espant, ens diu:  

"Van atacar-nos i van intentar cremar la casa amb les criatures i els vells a dins. No és humà el que han fet. Són terroristes, animals i gossos. Què n'han fet de la humanitat?"

Una batalla de pedres contra fusells

Una mica més amunt, els colons continuaven cremant cotxes i terroritzant la resta de la població. Els veïns estaven tots tancats a les cases i, en alguns casos, sentien com els atacants, sense èxit, intentaven forçar les portes de les cases.  

Primer havien començat atacant amb pedres i crits per continuar amb còctels Molotov i cartutxos de gasos lacrimògens.  

Pels altaveus de la mesquita es va cridar els veïns a defensar la població. Durant dues hores, Jit va ser una batalla campal. Els homes van sortir, van pujar cap a la part alta del poble i van intentar repel·lir l'atac, però era un combat molt desigual.  

Els palestins només tenen pedres per defensar-se, mentre que els colons estan armats pel seu govern que, especialment des del 7 d'octubre, ha repartit desenes de milers de fusells de guerra entre els colons.

Amb uns quants casquets de bala d'M16 i les restes d'un pot de fum a les mans, que ha recollit pel carrer, en Sophian Araman ens explica com els assaltants portaven fusells automàtics i pistoles amb silenciadors: "Quan es va fer de nit, ens enlluernaven amb focus potents i disparaven contra les cases i contra els dipòsits d'aigua dels terrats. També ens llençaven gasos lacrimògens i tot feia molta pudor de cremat. Van matar un jove i en van ferir greument un altre". Desenes d'homes més van resultats ferits lleus, ja que qui més qui menys va rebre alguna pedrada.  

No va ser fins al cap de dues hores que l'exèrcit israelià es va dignar a venir i va dispersar els atacants, i això que els veïns ens asseguren que els van trucar des del primer moment demanant auxili.  

Lluny de perseguir els agressors, els soldats van permetre que tots es repleguessin als seus assentaments i cap està detingut. Abans de marxar, ens diuen altres veïns, cridaven: "Tornarem i el pròxim cop us matarem!"

Funerals i por

L'endemà, quan la premsa arriba la poble, encara es veuen les restes de l'atac i de la batalla. Moltes pedres pels carrers, tres cotxes cremats i l'entrada d'almenys quatre cases també socarrimades, bales per terra i restes de sang.

En Sophian ens porta fins a un carrer de darrere casa seva i ens ensenya on van matar en Rashid al-Sadid, un jove del poble que havia seguit la crida a la defensa que havia sentit pels altaveus de la mesquita.

Juntament amb un dels fills d'en Sophian, estava llançant pedres contra els colons per intentar que no ataquessin tant les cases, corrent i amagant-se ara aquí ara allà per evitar el cara a cara.  

De sobte, per l'esquena, un tret li va travessar el cor i el va malferir. Tenia 23 anys. El fill d'en Sophian i altres joves el van agafar corrents i el van arrossegar fins a una casa. Avui encara es veu el rastre de la seva sang al llarg de dos centenars de metres, des del lloc del tret fins a la casa.  

Però no van poder fer res per salvar-lo. En situacions així, les ambulàncies tenen moltes dificultats per entrar als pobles, sovint l'exèrcit les bloqueja i en Rashid es va dessagnar. Un altre jove està ingressat greu a l'hospital també per tret de bala.  

A quarts d'una del migdia, des de la mesquita es crida al funeral. Acompanyat per una multitud, el fèretre arriba a l'esquena dels veïns, que criden contra l'ocupació i "Déu és gran". El porten fins a l'estreta casa de dos pisos on vivia amb els seus pares.

La comitiva hi entra i s'hi està uns minuts fins que el tornen a treure. Mentre els homes passegen el cadàver pel poble, les dones es queden a casa acompanyant les tietes i la mare d'en Rashid. El seu fill és el palestí número 598 mort a Cisjordània des de l'octubre. La mare amb prou feines pot aguantar-se dreta i la fan seure en una cadira mentre nosaltres parlem amb una de les tietes, l'Akli Klif.  

"El fill de la meva germana era el nostre amor. Era un jove proper, amable, sempre somrient i creient, a qui li agradava ajudar a tothom. No era diferent de la gent de Gaza, i ha acabat igual que ells, sense que al món li importin els seus drets."

El cos d'en Rashid surt de la mesquita entre crits de venjança i justícia cap al cementiri. Una justícia que saben que no arribarà, perquè Israel pràcticament mai persegueix la violència contra els palestins.  

Qui l'hauria d'investigar és la policia, que té com a ministre un supremacista que ha donat ales, armes i impunitat als colons més radicals. De fet, en qualsevol altre lloc del món, després d'uns fets tan greus com aquests, el poble estaria mig acordonat, amb agents recollint proves, fent interrogatoris i buscant els responsables. Aquí, no hi ha cap escena semblant i ningú l'espera.  

La gravetat d'aquests fets de Jit ha portat els Estats Units, la UE i l'ONU a condemnar-los. Fins i tot el president d'Israel, Isaac Herzog, i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, se n'han distanciat i han promès que es passarà comptes als responsables.  

A Jit, tothom sap que els colons més radicals tenen, de facto, immunitat. Estan cada cop més empoderats i desfermats, ja que compten amb el suport tàcit dels ministres més extremistes del govern israelià, com el de Seguretat, Itamar Ben-Gvir, i amb el silenci còmplice de Netanyahu, que fins ara no els ha volgut aturar els peus.  

De fet, l'atac contra el poble de Jit no és un fet aïllat. Des del 7 d'octubre, segons l'ONU, hi ha hagut més de 1.250 atacs de colons contra palestins. Han cremat un miler de cases i han deixat un centenar de ferits i una desena de morts, entre els quals en Rashid.