The Washington Post destapa les mentides dels Estats Units sobre la guerra a l'Afganistan

La guerra de l'Afganistan, el conflicte armat més llarg de la història dels Estats Units, és un fracàs. Així ho evidencien documents confidencials del govern nord-americà publicats aquest dilluns pel diari The Washington Post.

Els anomenats "Afghanistan papers" també mostren com s'ha enganyat l'opinió pública amb declaracions optimistes que no tenien cap fonament i amagant les dades que mostraven que era impossible guanyar la guerra.

Un engany continuat, sostingut en el temps fins a 18 anys, durant els mandats de George W. Bush, Barack Obama i Donald Trump.

Un exemple: les declaracions fins ara inèdites de James Dobbins, antic diplomàtic dels EUA que va fer d'enviat especial a l'Afganistan per als presidents Bush i Obama.

"No envaïm països pobres per fer-los rics. No envaïm països autoritaris per fer-los democràtics. Envaïm països violents per fer-los pacífics, i, clarament, a l'Afganistan hem fallat."

Dobbins és una de les més de 600 persones que apareixen en els documents publicats per The Washington Post, elaborats per una agència federal a partir d'entrevistes realitzades entre 2014 i 2018 a persones que van jugar un paper clau en la guerra de l'Afganistan, des de generals fins a diplomàtics, passant per treballadors humanitaris.

La majoria dels entrevistats són nord-americans, però l'agència també va parlar amb representants d'aliats de l'OTAN i amb una vintena d'alts càrrecs afganesos.

Soldats nord-americans escolten el president Donald Trump el 28 de novembre, durant una visita sorpresa a la base aèria de Bagram, a l'Afganistan, el dia d'Acció de Gràcies (Reuters/Tom Brenner)

Coneguda per la sigla SIGAR del seu nom en anglès, aquesta agència, l'Oficina de l'Inspector General Especial per a la Reconstrucció de l'Afganistan, va ser creada pel Congrés l'any 2008 per investigar el malbaratament i el frau a la zona de guerra.

A partir del 2014, el seu màxim responsable, John Sopko, va iniciar un projecte amb el propòsit d'analitzar els errors de base comesos a l'Afganistan per extreure'n aprenentatges de cara a altres casos en el futur en què els EUA envaïssin o miressin de reconstruir algun país.

Una batalla legal de tres anys

Quatre anys després d'iniciar aquell projecte, i veient totes les proves recollides, Sopko ha reconegut al The Washington Post que "s'ha estat mentint constantment al poble americà".

Mentint-li i amagant-li la veritat deliberadament, perquè The Washington Post només ha pogut publicar els documents després d'una batalla legal de tres anys contra la SIGAR, precisament perquè d'entrada es va negar a facilitar les gravacions de les entrevistes realitzades, amb l'argument que el públic no tenia dret a veure-les.

Columna de fum causada per un atemptat suïcida a Kabul, el 13 de novembre (Reuters/Omar Sobhani)

Al final, després d'invocar la llei del dret a la informació i guanyar dos processos judicials en tribunals federals, The Washington Post ha pogut constatar que, "amb una franquesa rarament expressada en públic, els entrevistats exposen queixes, frustracions i confessions, juntament amb dubtes i rumors."

Queixes i frustracions que haurien pogut quedar amagades per sempre.

Com les de Bob Crowley, coronel que va treballar com a assessor de contrainsurgència per a comandaments militars els anys 2013 i 2014:

"Les males notícies sovint eren ofegades. Hi havia més llibertat per compartir males notícies si eren petites -com haver atropellat uns nens amb els blindats- perquè aquestes coses podien ser canviades amb directives. Però quan intentàvem fer públiques preocupacions estratègiques sobre la disposició, la capacitat o la corrupció del govern afganès, clarament no era benvingut."

El resultat d'aquesta situació, afegeix Crowley, eren uns informes "absolutament poc fiables":

"Cada dada era alterada per presentar la millor imatge possible. Els informes, per exemple, eren absolutament poc fiables, però reforçaven la idea que tot el que estàvem fent era correcte i ens vam convertir en un con de gelat que es llepa a si mateix."

Un altre dels entrevistats és Douglas Lute, un general de tres estrelles que durant els governs de Bush i Obama va ser el "tsar de la guerra" a la Casa Blanca, amb un paper central en els conflictes a l'Iraq i l'Afganistan.

La declaració de Lute a la SIGAR no deixa cap dubte:

"Estàvem desprovistos de la comprensió fonamental de l'Afganistan, no sabíem que hi fèiem. Què intentem fer, aquí? No teníem la més mínima noció de què estàvem duent a terme."

"Si el poble americà conegués la magnitud d'aquesta disfunció... 2.400 vides perdudes."

Lute es fa la següent pregunta, cabdal:

"Qui dirà que això va ser en va?"

I fins i tot no té inconvenient a tirar d'ironia per deixar clara la magnitud del desastre:

"Vam declarar que el nostre objectiu era establir una "economia de mercat pròspera". Vaig pensar que hauríem d'haver dit un comerç de droga pròsper, perquè és l'única part del mercat que està funcionant. Realment és molt pitjor del que es pensa."

Un altre general de tres estrelles, Michael Flynn, que més tard seria secretari de Defensa de Trump, expressava els seus dubtes d'una manera més directa:

"Des dels ambaixadors fins al personal de nivell més baix, [tothom diu que] estem fent un gran treball. De veritat? Perquè, si estem fent un gran treball, per què fa tota la impressió que estem perdent?"

Un funcionari del Departament d'Estat no identificat es mostra convençut, en la mateixa línia expressada pel general Lute, que les coses s'han fet molt malament i sense tenir prou coneixements sobre la realitat de l'Afganistan:

"La nostra política era crear un govern central fort, cosa que era una idiotesa perquè l'Afganistan no té una història de govern central fort. El marc temporal per crear un govern central fort és de cent anys, que no teníem."

A banda dels documents de la SIGAR, The Washington Post també ha tingut accés a memoràndums de Donald H. Rumsfeld, secretari de Defensa entre els anys 2001 i 2006, amb el president Bush fill, que fins ara s'havien mantingut en secret, inèdits.

En un memoràndum escrit l'abril del 2002, quan només feia sis mesos de l'inici d'una guerra que ja dura més de 18 anys, un Rumsfeld que es confessava "impacient" veia molt difícil sortir amb èxit de l'Afganistan.

Per acabar-ho de reblar, acaba el seu escrit demanant "Ajuda!"

"Puc ser impacient. De fet, sé que sóc una mica impacient."

"Mai no aconseguirem treure l'exèrcit dels Estats Units fora de l'Afganistan si no ens preocupem de veure que hi hagi alguna cosa en marxa que proporcioni l'estabilitat que serà necessària perquè puguem marxar. Ajuda!"

Bush i Obama, sobre l'Afganistan

Totes aquestes declaracions, i moltes altres, mantingudes fins ara en secret, contrasten amb l'optimisme expressat en públic, des de l'exèrcit i des de la Casa Blanca, sobre la guerra de l'Afganistan.

El 8 de setembre del 2008, el general Jeffrey Schloesser, comandant de la divisió aerotransportada 101, en una roda de premsa, va declarar:

"Estem perdent aquesta guerra? De cap de les maneres. Pot l'enemic guanyar-la? De cap de les maneres."

Sis anys abans, el 17 d'abril del 2002, l'aleshores president George W. Bush va afirmar, en un discurs a l'Institut Militar de Virgínia:

"La història del conflicte militar a l'Afganistan ha estat una història d'èxits inicials, seguits per llargs anys de vacil·lacions i un fracàs final. No tornarem a repetir aquest error."

L'1 de desembre del 2009, el seu successor, Barack Obama, parlant a l'Acadèmia Militar de West Point, no va ser tan optimista:

"Els dies de donar un xec en blanc s'han acabat... Ha de quedar clar que els afganesos hauran d'assumir la responsabilitat de la seva seguretat i que els Estats Units no tenen cap interès a lluitar en una guerra sense fi a l'Afganistan."

Els documents de la SIGAR ara publicats pel The Washington Post no són els primers que s'han fet públics, de fet, però sí els primers que resulten aclaridors: des del 2016, l'agència, d'acord amb els propòsits que s'havia marcat amb el projecte, ha publicat set informes, anomenats "Lliçons apreses", que assenyalen problemes a l'Afganistan i recomanen canvis per estabilitzar el país.

Són documents, de tota manera, elaborats amb un llenguatge molt poc entenedor -"una densa prosa burocràtica", segons el Post-, centrat en iniciatives governamentals concretes i que deixa de banda les crítiques expressades per molts dels entrevistats.

Amb tot, en la introducció de l'informe publicat el maig del 2017 ja s'afirmava:

"Hem trobat que l'estratègia d'estabilització i els programes utilitzats per aconseguir-la no estaven adaptats correctament al context afganès, i els èxits en l'estabilització de districtes afganesos rarament duraven més enllà de la presència física dels civils i les tropes de la coalició."

Publicar per informar el públic

La batalla legal del The Washington Post sobre "els papers de l'Afganistan" encara no ha acabat.

El diari encara batalla per conèixer les identitats d'algunes de les persones entrevistades, que la SIGAR manté ocultes, però explica que ha volgut publicar els documents abans de la decisió judicial "per informar al públic mentre l'Administració Trump està negociant amb els talibans i pensant si retira els 13.000 efectius de l'exèrcit dels Estats Units que encara hi ha a l'Afganistan".

Fins a 18 anys de guerra i 2.300 morts

La invasió de l'Afganistan va començar el 7 d'octubre del 2001, tres setmanes i cinc dies després dels atemptats de l'11S a Nova York i el Pentàgon. Els Estats Units es van acollir a la resolució 51 de les Nacions Unides

En aquest temps s'han desplegat més de 775.000 efectius, bona part dels quals repetidament.

Un jove nord-americà davant la tomba del seu germà, mort a causa de les complicacions d'una ferida patida a l'Afganistan (Reuters/Kevin Lamarque)

Segons les xifres oficials del Departament de Defensa, a la guerra de l'Afganistan han mort uns 2.300 soldats i més de 20.500 han resultat ferits. En total, es calcula que la guerra de l'Afganistan ha causat la mort d'unes 157.000 persones.

Un estudi de la Universitat de Brown xifra almenys entre 934.000 i 978.000 milions de dòlars el cost de la guerra i la reconstrucció de l'Afganistan, que oficialment no ha estat mai calculat. I això sense tenir en compte les despeses d'agències com la CIA ni el cost de l'atenció mèdica als veterans de guerra.

Dels "papers del Pentàgon" als "papers de l'Afganistan"

Els "papers de l'Afganistan" han mostrat als ciutadans nord-americans la veritat sobre la guerra de l'Afganistan de la mateixa manera que ja va passar, fa 38 anys, amb la guerra del Vietnam.

Llavors, el 1971, la premsa va filtrar el que es va conèixer com "els papers del Pentàgon", un estudi de 7.000 pàgines elaborat pel Departament de Defensa a partir de cables diplomàtics, memoràndums interns i informes d'Intel·ligència, que revelava les mentides oficials sobre aquell conflicte armat del qual semblava que els Estats Units n'havien de sortir victoriosos.