Tiananmen, la plaça de l'oblit

- Passaport, sisplau, passeu aquí al costat. Enteneu el xinès? Anglès? Us haig d'identificar -continua l'oficial de policia mentre passa pàgines i pàgines del passaport, ple de segells vermells d'immigració, buscant el visat vigent-. Sou periodistes?

– Sí.

El visat del nostre càmera i el meu ho diu. És un document de categoria especial que avisa les autoritats xineses de qualsevol nivell que som subjectes que ens interessarem per coses que no ens haurien d'interessar. O potser sí que ens haurien d'interessar. Segons la nova tesi encunyada pel règim en aquest 30 aniversari, això de Tiananmen ja no interessa a ningú més que a un grapat de dissidents i a "forces externes". Potser nosaltres, els periodistes estrangers acreditats a Pequín, en formem part.

Si ja no interessa a ningú, per què no podem entrar a la plaça? Per què aquest control persona a persona?

Els agents criden un oficial de més rang que ens farà un discurs perfectament detallat, en un anglès excel·lent, sobre on hem de demanar permís específic per visitar la Plaça tenint en compte que tenim visat de periodista. L'associació de periodistes estrangers a la Xina ha comprovat que l'enllaç de l'organisme al que ens remeten és totalment inoperatiu.

- La prohibició és avui o cada dia? –pregunto coneixent perfectament la resposta.

L'oficial respon automàticament:

"Nosaltres estem duent a terme la nostra missió i us informem del procediment que heu de seguir..."

I el procediment, d'entrada, sembla ser que no és altre que fer-nos acompanyar per ell mateix fora del control per assegurar-se que marxem.

Detall amunt, detall avall, tots els corresponsals acreditats que en aquestes dates sensibles han intentat entrar a Tiananmen s'han trobat amb la mateixa muralla de seguretat infranquejable.

Fracàs total i previsible. Ja acostant-nos a l'entrada percebíem la presència inquietant, un punt surrealista, de policies de paisà que ens seguien. Una altra pregunta que em faig i que no acabo de trobar la resposta: per què els policies de paisà xinesos van sempre amb roba negra, sabatilles esportives de primeres marques i a la samarreta un logo del softpower nord-americà, tipus Marvel Comics?

Si haguéssim aconseguit entrar a la Plaça hauríem pogut comprovar, en gran mesura, que el règim ha aconseguit imposar una amnèsia total sobre la crisi política més greu del post maoisme.

La majoria dels que visiten la plaça de Tiananmen a diari són famílies xineses vingudes de les províncies, moltes en grup. La gent gran no vol remoure un episodi traumàtic i sovint no n'han parlat als fills.

Els mil·lennials, amb el cap ficat permanentment a la pantalla del mòbil, saben que va passar alguna cosa, però sense massa detall. Si els preguntes, la resposta és evasiva:

"Jo no havia nascut."

Els xinesos i les xineses de menys de 35 anys no poden tenir constància de la imatge icònica de Tiananmen. L'Home del Tanc no els diu res.

A la Xina parlar de Tiananmen, de la Revolució Cultural, dels traumes, de la democràcia, dels dissidents, no és popular. Existeix el risc, notable, que et porti problemes; no saps qui t'està escoltant, al voltant o a través de l'espionatge cibernètic.

I, seguint la mentalitat pragmàtica dels xinesos, du a algun lloc? El poder polític no es discuteix.

Hu Jia és un dels dissidents més destacats. Sobre per què els xinesos no recuperen els anhels de llibertat del 1989 ens deia això:

"Per què els ciutadans xinesos no s'interessen per la democràcia? De fet, en els últims cent anys, més o menys, hi ha hagut un proverbi xinès que diu: no parlis mai dels afers de l'estat. És a dir, no parlis mai de política. Em preocupo de mi mateix, de la meva família, de la nostra supervivència. No m'importen els drets. Per tant, tothom que parla de política és tractat una mica com a part i la implicació en política... especialment la gent que lluita per drets civils o polítics són advertits i se'ls reprimeix."

És exactament el seu cas. Aquestes dates sensibles del 30 aniversari de la matança les ha passat lluny de Pequín, com la majoria dels pocs que gosen desafiar el règim amb demandes de democràcia i llibertat. Vam aconseguir entrevistar-lo abans que el "viatgessin", és a dir, que la policia se l'endugués a 200 quilòmetres de Pequín, precisament perquè no pogués tenir contacte amb la premsa internacional.

Hu va aparèixer a l'entrevista amb la imatge de l'home del tanc estampada a la samarreta. No era la fotografia, sinó una recreació gràfica, però fàcil de reconèixer al cap i a la fi per als xinesos que la poden tenir a la retina. Sobre la imatge, una llegenda:

"La vida és un tanc. No tenim més opció que fer-li front amb valentia."

No és fàcil ser tan valent en front d'un règim que no va permetre recuperar la llibertat al premi Nobel de la Pau Liu Xiaobo ni en l'agonia del càncer de fetge que el va matar.

No és fàcil ser valent en front d'un règim que diu que els fets de Tiananmen van immunitzar la Xina contra els desordres. L'esclafament de la Primavera de Pequín és el que ha donat a la República Popular els últims 30 anys d'estabilitat i prosperitat, diu el govern xinès.

L'estabilitat, basada en l'èxit econòmic, és una obsessió per als mandataris xinesos, més que res perquè és el que els dóna legitimitat. Si el poble creu que pot perdre el benestar que ha assolit les últimes tres dècades, no se la jugarà amb aventures democràtiques.

Tot l'aparell de propaganda xinès repeteix constantment els dèficits de les democràcies occidentals, on tornen els fantasmes d'abans de la Segona Guerra Mundial i impera el caos, especialment a països de l'antiga òrbita soviètica que no van saber mantenir-se units com la Xina. S'entén, encara que fos a costa dels morts de Tiananmen, entre uns centenars i uns milers. El govern xinès no ha donat mai una xifra.

El Partit Comunista Xinès exhibeix èxits econòmics, l'ascens de la Xina a la categoria de superpotència, com a base de la seva legitimitat. Un dels líders de la primavera de Pequín, el sindicalista Han Dongfang, parla d'aparença. Hi hem anat a parlar a Hong Kong, on viu exiliat des dels noranta, després d'haver passat gairebé dos anys a la presó. Dirigeix el China Labour Bulletin, una ONG que assessora els treballadors a la República Popular en les disputes laborals.

El mapa de les vagues del China Labour Bulletin mostra com la reclamació d'un millor repartiment de la riquesa s'estén com la pólvora a la Xina.

Han Dongfang diu que a poc a poc les autoritats van cedint. No tenen prou policies per reprimir totes les protestes laborals. És optimista. Creu que el 1989 es va plantar un arbre i que els fruits es recolliran tard o d'hora:

"Va morir massa gent, massa gent va anar a la presó perquè no sigui així, perquè tot quedi només en una commemoració. Es va pagar un preu, però ara tenim els treballadors reclamant drets, els agricultors reclamant el dret sobre les terres..."

Hu Jia també és optimista. Està convençut que la Xina acabarà sent una democràcia. A primera vista tot indica el contrari, més censura, més mà dura contra els advocats pro drets humans i els dissidents, la Intel·ligència Artificial al servei del control policial de la població, el crèdit social, és a dir, el sistema de punts per qualificar als ciutadans. Tot plegat, un món orwellià.

El tanc del 1989 s'ha sofisticat. Però la vida continuar sent un tanc i "no tenim més opció que fer-li front amb valentia."