Time intenta reparar un greuge de 100 anys: les dones del segle que mai van ser portada

Al llarg dels últims 72 anys la revista Time ha triat "l'home de l'any", una figura rellevant de la política, l'economia o la ciència que hauria tingut una influència destacable sobre el món per protagonitzar la seva portada.

Time es va començar a publicar l'any 1923 a Nova York. Fins a l'any 1999, Time va triar només homes per a la seva portada. 72 anys amb portades dedicades als homes que haurien fet història. I les dones, on eren les dones?

Amb l'entrada al segle XXI, Time va decidir canviar la formulació de "l'home de l'any" per la de "persona de l'any" i el 1999 donava espai a la seva portada més esperada a un 50% de la població que, fins llavors, havia estat ignorada.

Però no ha estat fins al 2020, i coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora, que la revista nord-americana s'ha plantejat quantes figures femenines haurien merescut protagonitzar la seva portada l'últim segle. Un greuge de 100 anys que ara ha volgut esmenar.

I quines són les dones del segle per a la revista Time?

La primera portada femenina, tot just fa ara un segle, al 1920, hauria d'haver-se dedicat a les sufragistes que van lluitar per aconseguir que les dones tinguessin dret a vot. I recorda el discurs que Carrie Chapman Catt va fer després de la ratificació de la dinovena esmena que aprovava el vot femení:

"Les dones hem patit una agonia que vostès els homes no poden entendre. Ara, vosaltres, dones, i les vostres filles podran heretar la llibertat política".

Coco Chanel protagonitza la portada del 1924 per haver incorporat una peça de roba tradicionalment masculina, el vestit d'home, amb americana i pantalons, a la moda femenina. El vestit Chanel encara és reconegut com un model de practicitat i bellesa. I és que Coco Chanel tenia clar que, perquè la dona "pogués avançar, abans havia de poder-se moure amb llibertat".

La dècada dels anys 30 porta els noms de reformadores en el camp de l'educació com Maria Montessori, l'aviadora nord-americana Amelia Earhart, de la cantant de jazz Billie Holiday, de la pintora mexicana Frida Kahlo o de Wallis Simpson, la dona divorciada amb qui es va casar el rei Eduard VIII i per la qual va abdicar de la corona.

Les dones anònimes que van formar part de la resistència al nazisme, l'escriptora feminista Simone de Beauvoir, i dues primeres dames, l'argentina Eva Perón i la nord-americana Eleanor Roosevelt, són per a Time algunes de les protagonistes de la dècada dels quaranta.

El 1950 arriba el color a les portades de Time i rostres com l'estrella de televisió Lucille Ball, la científica que va descobrir l'estructura de doble hèlix de les molècules d'ADN, Rosalind Franklin o l'actriu de Hollywood Marilyn Monroe comparteixen portades amb la reina Elisabet II d'Anglaterra i amb la primera ministra d'Israel, Golda Meir.

I no, no va ser Barack Obama el primer en popularitzar el "Yes, we can". Va ser una dona. I una dona nascuda en una granja a Nou Mèxic, Dolores Huerta, que va lluitar a la dècada dels anys 60 per la dignitat i els drets dels treballadors del camp als Estats Units. Huerta va llançar el lema "Yes, we can" i va reivindicar el reconeixement del treball de la dona al camp. Dolores Huerta exemplifica una dona líder, autora de la seva pròpia història i líders dels canvis socials que havien d'arribar.

A la República Dominicana, les tres germanes Mirabal, símbol de la resistència democràtica contra el dictador Trujillo esdevenen també símbol de la lluita feminista arreu del món. Patria, Minerva i María Teresa van morir assassinades per ordres del dictador, però el seu crit de llibertat encara perdura:

"Si ens maten, els nostres braços sortiran de la tomba i serem encara més fortes".

Els 60' eren un clam de llibertat. Un cant que no podia trobar millor veu que la d'Aretha Franklin o millor imatge que la "drag queen" i líder del moviment LGTB a Nova York, Marsha P. Johnson.

El 1975, la portada de Time presenta, per primer cop, una dotzena de dones que simbolitzen el poder ascendent que tenen i que comencen a reivindicar a la literatura, la religió, l'educació, la política o l'esport.

En aquell moment, la publicació destacava que un 7% dels advocats en exercici als Estats Units eren dones i que hi havia 18 congressistes femenines.

Madonna posa el fil musical a la dècada dels 80. Una dècada on es va silenciar la lluita per la llibertat d'activistes com la polonesa Anna Walentynowicz, soldadora i una de les fundadores del sindicat Solidaritat que lluitava contra el règim comunista. En represàlia pel seu activisme, la van acomiadar de les drassanes on treballava.

Mentre que al Regne Unit una dona, Margaret Thatcher, ocupava per primer cop el 10 de Downing Street; a Egipte l'escriptora i psiquiatra Nawal El Saadawi anava a la presó per publicar el llibre "Dones i sexe". L'acusen de "crims contra l'Estat" per mostrar-se contrària a l'ablació femenina i per parlar obertament de temes sexuals. A la presó escriurà "Dones a la presó", un llibre bàsic per al moviment d'alliberament de la dona al món àrab.

Altres noms propis de la dècada dels 80 són Corazón Aquino, la princesa Diana de Gal·les o l'atleta Florence Griffith Joyner.

Dones del continent asiàtic com la líder de la Lliga Nacional per a la Democràcia (NLD) de Birmània, Aung San Suu Kyi, o la japonesa Sadako Ogata, cap de l'ACNUR que va defensar els drets dels refugiats kurds durant la guerra del Golf, protagonitzen els anys 90.

Una dècada en què apareixen les primeres veus que denuncien casos d'assetjament sexuals en àmbits polítics i judicials. Gairebé 30 anys abans del #MeToo, Anita Hill testificava l'any 1991 davant un comitè format només per homes blancs del Senat i acusava el candidat a la Cort Suprema dels Estats Units Clarence Thomas per assetjament sexual.

És la dècada també en què veus com l'actriu Ellen DeGeneres fa pública la seva homosexualitat. DeGeneres va ser la primera dona a interpretar el personatge d'una lesbiana en una cadena de televisió nord-americana. L'actriu ho va descriure com "l'experiència més alliberadora".

És la dècada també de dones com la cantant irlandesa Sinead O'Connor o la creadora de Harry Potter, J. K. Rowling.

L'any 2000, amb el canvi de segle i de mil·lenni, les portades de Time les ocupen figures de dones poderoses com Sandra Day O'Connor, la primera dona a ocupar una plaça a la Cort Suprema dels Estats Units; Wangari Maathai, impulsora del moviment ecologista i feminista a l'Àfrica subsahariana, que va guanyar el Nobel de la Pau el 2004; la tenista Serena Williams, reina de les pistes durant més d'una dècada, la presentadora i productora de televisió, reina dels "talk show", Oprah Winfrey, o l'advocada Michelle Obama, que va trencar l'estereotip del que es considerava que havia de ser una "primera dama".

Time tanca aquesta dècada amb la imatge de la jove pakistanesa Malala Yousafzai, defensora del dret a l'educació de les dones del Tercer Món i víctima de la violència dels talibans.

L'activista pel clima sueca Greta Thunberg protagonitza la portada de Time del 2019. Una dècada en què la revista nord-americana destaca altres dones que han protagonitzat la història mundial recent:

Nancy Pelosi, presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units, defensora de l'Obamacare, el pla per fer arribar l'atenció mèdica gratuïta a tots els ciutadans nord-americans, impulsora d'un pla contra la discriminació salarial de les dones i flagell de Donald Trump i la seva política conservadora.

El grup de rock rus Pussy Riot, que amb les seves explícites lletres i moviments provocatius denuncien la repressió del president Vladímir Putin.

La cancellera alemanya, Angela Merkel, que ha comandat amb mà ferma la Unió Europea. Una veu imprescindible per a la resta de mandataris europeus. La conservadora Merkel ha acabat sent una de les principals defensores dels drets dels refugiats i de les fronteres obertes i ha fet sentir la seva veu en defensa dels drets humans i dels mercats lliures.

Hillary Rodham Clinton va fer el salt de primera dama dels Estats Units a ser la candidata demòcrata que es va enfrontar amb Donald Trump. Activista feminista ha declarat que "els drets humans són els drets de les dones i els drets de les dones són drets humans". Com a secretària d'Estat sota la presidència de Barack Obama, va difondre la denominada "doctrina Hillary", que vinculava l'empoderament femení i de les nenes amb la seguretat nacional.

I sota la denominació "The Silence Breakers" (Les que van trencar el silenci), Time dedica la portada del 2017 a les dones valentes que van acusar el magnat de Hollywood Harvey Weinstein per dècades de comportaments abusius i de conductes sexuals inapropiades amb dones del món del cinema. Un moviment que es va veure replicat en molts altres àmbits. En qüestió de mesos, el moviment #MeToo ha fet caure la reputació de desenes d'homes acusats d'assetjament i agressió sexual, des de Matt Lauer o Kevin Spacey, Woody Allen, el multimilionari nord-americà Jeffrey Epstein o el cantant Plácido Domingo.