"Tinc 11 anys i en fa cinc que no trepitjo l'escola": la realitat de molts alumnes ucraïnesos
Tres anys després de l'inici de la invasió, 600.000 alumnes encara reben l'educació 100% en línia perquè no tenen centres preparats a causa dels bombardejos russos
La Polina Sharakova és una nena tranquil·la i aplicada que li agradaria ser advocada. Acaba de fer 11 anys i fa sisè de primària.
Com cada matí, s'aixeca, es vesteix còmoda, esmorza un pastisset de cereals i a les nou està llesta per començar l'escola.
Però ella no es posarà l'anorac, ni les botes, ni agafarà la motxilla per sortir al carrer i anar fins a l'escola. La seva classe és a la seva habitació.
És un dels 600.000 nens ucraïnesos de l'est del país que han de fer l'escola en línia. Entre la covid i la guerra, fa sis anys que no trepitgen una aula, només amb un breu parèntesi d'un any i mig al final de la pandèmia. La Polina recorda molt bé com era anar a classe de la seva escola del nord de Khàrkiv:
"Quan anava a l'escola podia estar amb les amigues i fer coses amb elles i era més fàcil seguir les classes. Amb l'online, vaig fent. No és gaire difícil però és més avorrit".
La millor amiga de la Polina va marxar a la República Txeca quan va començar la guerra. Des de llavors no l'ha vist, per bé que parlen gairebé cada dia pel mòbil.
"No tinc gaires amigues íntimes a qui pugui veure. Sí que tinc alguns nens amb qui jugo, però cap amiga a prop per poder passejar o anar a casa seva", comenta.
Ucraïna té 3,7 milions d'alumnes de primària i secundària. A la capital i a la part oest del país, les escoles funcionen amb prou normalitat, ja que els bombardejos són menys habituals.
Tot i això, la meitat d'alumnes del país no van a l'escola amb normalitat i tenen, en el millor dels casos, una educació híbrida presencial-online, mentre que a les zones a prop del front o de Rússia, pràcticament només hi ha l'opció d'estudiar a distància.
Mare divorciada, desbordada i traumes infantils
Si per als nens l'escola a distància és un repte, per als pares també. L'Alevtina és la mare de la Polina i confessa el seu esgotament físic i mental després de tant de temps sense poder enviar els fills a l'escola.
"És molt dur quan no funciona res, i que no hi hagi ni escoles ni guarderies obertes et complica i tensa molt la vida. I sovint els russos encara bombardegen les centrals elèctriques, ens quedem sense llum i no poden fer ni classe en línia", diu l'Alevitna.
Ella està separada del seu marit i li toca assumir gairebé tot el que té a veure amb l'educació i el creixement dels dos fills que té.
Treballa en una empresa de neteja, i arran de la guerra la feina escasseja. A més, un bombardeig els va destruir part dels aparells que feien servir.
Pel fet de tenir sempre els nens a casa, l'Alevtina té poca disponibilitat per treballar. Si arriben a finals de mes, és tant per les hores que ella esgarrapa netejant com perquè sumen el sou de l'àvia de la Polina, que viu amb elles i està empleada en una fàbrica.
El fill petit, l'Igor, té poc més de tres anys, tants com la invasió de Rússia, que aquí a la ciutat de Khàrkiv és a només 30 quilòmetres. Creixia bé fins que, fa un any, van començar a notar com cada cop es comunicava menys, es tornava molt hiperactiu, era molt difícil que aprengués res ni fes cas, i ara pràcticament ha deixat de parlar.
La mare l'ha portat a especialistes perquè temia que tingués autisme o alguna altra discapacitat. Però després d'analitzar-lo, els metges li van dir que el més probable era que tingués un trauma.
Un trauma fruit, segons l'especialista, de la combinació d'alarmes antiaèries i els bombardejos recurrents, de falta de tranquil·litat, d'unes mínimes comoditats o de situacions de molta tensió que el conflicte ha provocat a la família. En definitiva, l'estrès de la guerra li ha costat molt car a aquest nen de cara rodona i ulls grossos i profunds, i a la seva família.
L'addicció a les pantalles
Com a tants progenitors, a la mare de la Polina li preocupa molt la quantitat d'hores que la seva filla es passa davant les pantalles. Li va donar el mòbil perquè pogués parlar amb les amigues i li costa molt treure-li quan considera que ja l'ha fet servir prou. I les pantalles, diu, els aïllen.
"El principal problema és que no socialitzen i no es relacionen amb altres nens. Sempre estan amb el telèfon, estudien online, ho fan tot online i s'acaben tancant. Tota la seva vida és online".
"L'Alevtina també té por que la Polina surti massa temps al carrer perquè sempre poden haver-hi bombardejos russos, i si sento l'alarma i ella no és a casa, pateixo. Encara no hem oblidat que una veïna de la seva edat va morir així al principi de la guerra."
Com que el dia 15 va ser l'aniversari de la Polina, la mare ha decidit fer-li dos regals: una guitarra que ha trobat molt bé de preu i que creu que la pot ajudar a desconnectar-se de les pantalles, i una visita a un parc infantil d'un centre comercial reobert fa poc a Khàrkiv.
Allà, durant unes hores, la Polina i altres criatures saltaran sobre llits elàstics, lliscaran per tobogans i es tiraran en piscines de boles. A tots, i als seus pares, els semblarà que els fills fan el que se suposa que han de fer a la seva edat: ser i comportar-se com a nens d'onze anys.
Fred i silenci a les escoles
L'escola on anava la Polina fa tres anys que està tancada, des del primer dia d'invasió russa. Per sort, no està destruïda o malmesa com els 750 centres educatius que ha atacat Rússia en tres anys, sobretot a l'est del país.
Les normes en temps de guerra a Ucraïna estableixen que si els centres educatius no disposen d'un búnquer subterrani propi o a tocar d'on són, no es poden obrir. I a Khàrkiv, la segona ciutat del país, només el 10% dels 57.000 alumnes de la ciutat tenen aquest privilegi i poden fer classes presencials.
El govern local ja ha construït dues escoles subterrànies i també ha condicionat dues estacions de metro amb classes. Així, uns set mil alumnes dels cursos més petits poden anar a l'escola almenys dos dies a la setmana i la resta continuen en línia.
L'educació a distància és especialment difícil per als més menuts; d'aquí que se'ls prioritzi per sobre dels més grans com la Polina, que no tenen més remei que fer-ho tot cent per cent per ordinador.
Només un cop a la setmana va a una petita classe de repàs durant tres hores en companyia d'un reduït grup de companys que han muntat voluntàriament unes mestres de l'escola. És l'únic dia que té una mínima sensació d'estar envoltada d'altres alumnes.
El difícil paper dels mestres
L'Alina Lehenka és la tutora de la Polina. Té 27 anys i en fa sis que és professora. Des de casa seva, i a través de l'ordinador, fa mans i mànigues per mantenir els seus 17 alumnes motivats.
"Fem el possible per mantenir el nivell i fer classes molt dinàmiques i simples. El Departament d'Educació també ens dona molts recursos visuals, però la distància ho fa molt difícil", i si no tenen els pares a sobre, diu, veu molts alumnes que sovint acaben desconnectant.
A conseqüència de la guerra, de l'ensenyament en línia i de la falta de professores (moltes estan refugiades a l'estranger), els mestres que queden a Ucraïna es mostren molt sovint impotents perquè no poden diferenciar categories d'estudiants en funció de si tenen necessitats especials d'aprenentatge, i no els poden donar l'atenció més individualitzada que necessiten.
Però el que frustra més l'Alina és que molts dels seus estudiants gairebé no recorden l'escalf directe d'un mestre.
"En persona, els agradava abraçar-nos, expressaven emocions, a la classe podien cridar i riure, i estaven animats. Ara, amb l'online, quan pregunto alguna cosa, m'és molt difícil arrencar-los una sola paraula, son tímids o indiferents, o estan cansats de l'online i a la classe no hi ha emocions".
La mestra de la Polina coincideix amb la seva mare que el gran problema és la falta de socialització dels menors i el poc contacte que tenen amb altres companys de la seva edat.
"Algun dia que hem fet alguna trobada uns quants, es passen la primera mitja hora sense saber què dir-se, i no és fins al cap d'una estona que comencen a relacionar-se. I són companys de classe i criatures d'onze anys", lamenta l'Alina.
Aquesta professora també reconeix que el nivell acadèmic, inevitablement, va baixant progressivament.
De fet, l'últim informe PISA, de fa un any, revela que arreu d'Ucraïna els alumnes ja han perdut dos anys en lectura i un any en matemàtiques, i a les províncies properes al front les dades encara són pitjors.
A Ucraïna és tota una generació d'infants i adolescents que tindrà una infància truncada per la guerra. I les conseqüències, pels experts, seran de llarga durada. No només per les seqüeles psicològiques que comporta créixer i madurar en un país en guerra, sinó també perquè els dèficits educacionals d'avui seran mancances professionals el dia de demà, just quan Ucraïna tindrà al davant dècades de reconstrucció.
