"Tinc males notícies de Khàrkiv": dos míssils russos destrueixen el "nostre estimat" hotel

El Park Hotel, atacat per Rússia, ha estat la "casa" dels equips de TV3 a la zona. Un indret de generositat enmig de la guerra. Un espai amb ànima. El subcap de la secció d'Internacional de TV3 i enviat especial a Ucraïna, Lluís Caelles, explica que el Park, ara convertit en una carcassa, "és un lloc d'aquells que t'endús a dins quan marxes".

Dijous em vaig llevar amb un WhatsApp del Vítia Barbara, el xofer amb qui hem fet milers --literalment-- de quilòmetres per Ucraïna: "Lluís, tinc males notícies del nostre estimat hotel a Khàrkiv. Almenys 13 ferits, un de molt greu, i les instal·lacions destrossades. Entre els afectats, els membres d'un equip de periodistes turc."

Enganxada al missatge, aquesta foto:

A Ucraïna, els míssils russos han reduït a runa molts llocs on hem treballat, hem fet entrevistes o ens hi hem allotjat. Però el Park Hotel de Khàrkiv era (és) especial. D'aquí que el Vítia parli del "nostre estimat hotel a Khàrkiv".

L'equip de TV3 vam ser els seus primers clients després de l'atac rus i l'esclat de la guerra, i cada cobertura que ens ha portat al front nord del conflicte ha fet del Park la seva base.

La primera vegada que ens hi vam allotjar, dos mesos després de l'atac, el Park Hotel era una mena de refugi de guerra. No hi havia clients. Només familiars, amics, coneguts... El seu propietari, Maksim Volehonok, era a Kíiv quan Rússia va desfermar la guerra. Quan ell i la seva dona van tornar a Khàrkiv, la ciutat patia intensos bombardejos i l'hotel s'havia omplert de gent que fugia del centre urbà.

"Ens vam trobar 30 persones a l'hotel. Vaig dubtar de dir-los que l'hotel estava tancat i que marxessin, però no podien anar enlloc més i ens hi vam quedar tots."

L'acord va ser que entre tots farien funcionar l'hotel, a canvi de menjar i acomodació. El Park es va convertir en un hotel amb inflació de personal... i sense hostes. Fins que hi vam arribar l'equip de TV3.
 

Khàrkiv, ciutat fantasma

Havia caigut el sol, Khàrkiv era una ciutat fantasmal, sense llums, sense circulació, sense gent. De fons, la remor sorda i sostinguda dels bombardejos que queien sobre els barris perifèrics de la població. L'hotel estava tancat. Ni un llum encès. Ni un bri de vida.

Davant de la porta, els col·laboradors ucraïnesos, l'Olga Papaix i el Dima Zabarni, el conductor Vítia i el nostre equip --l'Àlex Francès, l'Òscar Armengol, el Marc Ferro i jo mateix-- ens miràvem: Segur que aquest és l'hotel?

El Maksim va sortir d'un lateral i ens va apressar a dur els cotxes cap al darrere de l'edifici, en un pati interior. "Es tracta que l'hotel sembli un edifici buit --ens va dir-- per evitar atraure l'atenció de l'artilleria russa."

El productor de l'equip, el Marc Ferro, aixecava acta, cada dia, de les vivències del grup, i m'ha permès recuperar algunes de les seves reflexions: "Els passadissos de l'hotel estan a les fosques, han posat tovalloles a les portes del menjador perquè la llum no es filtri a l'exterior i hi ha hostes que dormen als baixos, a recer d'una vella taula de billar..."

Ja a dins vam conèixer el "personal" de l'hotel. En aquella primera estada hi vam conviure quatre dies. La "família" del Park eren el Maksim, la seva dona i el seu fill, els treballadors que s'hi van instal·lar, familiars propers, coneguts i fins i tot pensionaris que van implorar aixopluc.

Un hotel sense clients

No era fàcil aconseguir menjar i no hi havia menú ni carta. Al Park ens posaven a taula el que aconseguien. El cuiner era en Nikolai. Cada matí treia el cap a la cuina i el mirava feinejar. Sense traductor, ell mirava de fer-me entendre quin era l'ingredient del dia: pastanagues, o una mica de pollastre, cebes... Parlava i parlava... com si jo l'entengués... I de tant en tant, deixava els estris, s'eixugava les mans al davantal i amb ulls humits em feia una abraçada. Brusca. Carregada d'afecte.

Al seu voltant, improvisats ajudants de cuina, cambrers, encarregada de la bugaderia, recepcionistes... Recordo que la mirada se'ls enterbolia quan hi parlaves, per llengua interposada o amb l'Olga, la nostra traductora. Tots estaven enormement agraïts al Maksim. I el Maksim estava desbordat.

"Aquest hotel no és només un negoci. És la nostra vida. I el nostre anhel és que la gent hi estigui bé"

Patia pels seus nous hostes. L'hotel no ingressava diners. Tampoc tenia despeses en salaris, però les factures de la llum i el gas s'acumulaven i amenaçaven de tallar-li el subministrament.

Quan nosaltres ja havíem tornat a Catalunya em va contactar. Implorava: "M'han bloquejat el cobrament de les vostres transferències. El banc atura els pagaments a negocis ucraïnesos; necessito que acrediteu la transacció." Estava a hores que li tallessin la llum. Vam haver de córrer per confirmar que el pagament era per l'estada d'un equip de Televisió al Park.

Camp base de periodistes i cooperants

Hi vam tornar a la tardor, a l'hivern, amb el David Bou i la Hanneke van Spaandonk... El Park havia "normalitzat" una mica el seu dia a dia. Hi havia hostes. El menjador s'omplia. Ucraïnesos de pas, voluntaris, cooperants i, sobretot, periodistes.

Molts equips de reporters s'hi instal·laven per informar de les batalles del nord, que van fer recular els russos des del límit de la ciutat fins a 60 quilòmetres a l'est, on encara ara és. La rutina dels primers dies, la vaig recollir en un relat: 24 hores a Khàrkiv, una ciutat aparentment fantasma i castigada per les bombes.

Nosaltres en vam marxar amb la sensació que deixàvem enrere més que un hotel. El dietari del Marc Ferro ho certifica:

"Marxem de Khàrkiv i m'acomiado dels ja famosos amos de l'Hotel Park. Han improvisat un autèntic camp de refugiats. Són Sants.

Tenen la mirada trista, però els seus ulls il·luminen l'habitació fosca on em reben. Els tinc preparat un discurset d'agraïment breu, molt de 'producer eficient'...

Quan encara no he acabat la segona síl·laba del meu 'speech', el Maksim m'allarga la mà i em fot una encaixada demolidora. Un autèntic cop de puny als ronyons. La seva dona detecta que m'he estovat com una figa, i encara fent tentines, m'abraça. Amb calidesa."

Quan el Vítia en va enviar la foto del que en queda, després del bombardeig, vaig pensar en els dies que hi havíem passat, en el Maksim i la seva família, el Nikolai... Tota aquella petita comunitat que enmig de la por van desplegar un abric de generositat.

L'Òscar, l'Àlex i el Marc en van fer un vídeo preciós.

Els canals de Telegram russos asseguren que l'hotel era ple de mercenaris i d'assessors militars estrangers. Els cognoms estrangers dels periodistes turcs en serien la prova. La resposta, dos míssils adreçats, específicament, a l'hotel.

A la llista de llocs per tornar, quan la fressa de la guerra s'apagui, hi he afegit el Park Hotel. A la llista de gent per trobar, el Maksim i la gent que ens van fer sentir com a casa.