Treballadores internes sense papers, les noves esclaves del segle XXI

La paraula esclavitud pot semblar molt llunyana en temps i espai a la Catalunya del segle XXI, fins i tot podria semblar una hipèrbole impossible en una societat democràtica només possible en països semifeudals com els Emirats Àrabs o Qatar. Però pot ser que en qualsevol parc, a la cantonada del costat de casa o a la porta veïna, es produeixin situacions impensables per a molts amb els estàndards laborals actuals. 

Passen inadvertides, normalment acompanyant una persona gran a qui cuiden les 24 hores del dia, o a nens petits per als quals exerceixen de mare. Però tenen un patró comú: són dones, pobres, habitualment de països de l'Amèrica Llatina, i no tenen ni contracte ni la seva situació legal regularitzada a Espanya. Aquesta triple discriminació (de gènere, de classe i d'origen) fa que treballin a gairebé qualsevol preu, i amb una promesa a l'horitzó: un contracte laboral per poder regularitzar la seva situació. Contractes que en la majoria de casos, mai arriben.  

Aquesta situació de partida, que no és nova, ha empitjorat molt amb la pandèmia. Moltes viuen com a presoneres amb la prohibició de poder sortir de casa per evitar contagis amb la persona a la qual cuiden i, a causa de no tenir papers o xarxa d'empara que les ajudi, han arribat a morir de Covid al mateix habitatge per no assistir a l'hospital quan havien de fer-ho. Diverses associacions --des de sindicals com Comissions Obreres, UGT, Sindillar fins a Fundacions com SURT-- coincideixen que no són casos aïllats i que amb la pandèmia aquesta problemàtica s'ha fet extrema.

Jornada de 24 hores amb dos dies lliures al mes per 800 euros

Només dos dels molts testimonis que han participat en aquest reportatge han pogut parlar a càmera, i amb la condició indispensable de preservar el seu anonimat. Algunes treballen encara d'internes, i per poder fer l'entrevista sacrifiquen una estona d'un dels seus dos dies lliures al mes. D'altres, directament, no poden, i ens expliquen el seu testimoni a través de notes de veu o parlant baixet quan la persona a la qual cuiden s'ha adormit.  

"Treballo les 24 hores del dia, set dies a la setmana i només dos dies lliures al mes, tot per 800 euros."

Així ho resumeix una de les entrevistades: "Fa tres anys que vaig arribar, estic sola i no tinc res. Aquesta feina va ser l'única sortida per tenir un ingrés i poder viure, perquè sense papers difícilment et faran contracte". Les condicions varien en pocs centenars d'euros, gairebé sempre en negatiu, perquè cap supera els 900 euros, algunes fins i tot cobren només 600 euros.  

La responsable de l'àmbit de treballadores de la llar i cures de Comissions Obreres, Fany Galeas, insisteix que "no són casos aïllats, aquestes condicions són comunes dins el sector, sobretot per a les persones migrades". No ho diu només pels casos que els arriben, ella mateixa va ser durant anys interna i sap com és la situació de primera mà.

Segons l'Organització Internacional del Treball (OIT), Espanya és un dels països on més treballadores de la llar hi ha per l'envelliment de la seva població, i dins d'aquest col·lectiu, més d'un terç no tenen contracte laboral.  

De fet, Espanya destaca per ser un dels països amb més treballadores domèstiques de tot el món, darrere del Brasil, l'Índia, Indonèsia, les Filipines, Mèxic, Sud-àfrica, Colòmbia, l'Argentina i l'Aràbia Saudita, segons un informe de l'OIT. De facto, Espanya és el país occidental, segons aquest mateix informe, amb més treballadores domèstiques.  

La pandèmia: presoneres i mortes  

Però aquesta situació conjuntural amb una vulnerabilitat extrema s'ha agreujat encara més amb la pandèmia. Moltes d'aquestes treballadores no han pogut sortir de casa, i en casos extrems, ni visitar un metge. Moltes de les entrevistades asseguren que se les ha arribat a culpar d'haver posat en risc la persona dependent que cuidaven: "Els fills ens deien que no podíem sortir perquè hi havia risc de contagi, però ells que no han parat venien a visitar-la posant-nos en risc a ella i a mi".

Una altra de les entrevistades explica que "em va contagiar i vaig estar durant un mes a punt de morir-me, però què podia fer? Si ho deia als fills m'haurien fet fora i em veia sense feina i sense casa, i si hagués anat a l'hospital no tinc cap paper en regla perquè no tinc contracte".  

Galeas, des de CCOO, recorda amb emoció el cas de la Rosa, una treballadora de la llar que va morir a la casa on treballava: "Va morir d'una pneumònia pulmonar, i com els diem això als seus quatre fills a l'Equador? I saps què em va dir una de les filles quan la vaig trucar perquè la Rosa havia mort? Em va respondre que la truqués més tard perquè era a la perruqueria. No li importava absolutament gens la vida de la Rosa. I això és el que val la vida d'una dona de fer feines. Res. Absolutament res".  

Una altra de les entrevistades cuida una persona dependent, però ella mateixa és a prop de l'edat legal de jubilació, i s'autoflagel·la en recordar el que ha viscut: "Moltes vegades penso que vaig ser una inconscient de venir amb la meva edat aquí sola, perquè estic sola". I és que la solitud aïlla i fa encara més invisible aquest col·lectiu. Això provoca que sentin que no tenen cap suport ni cap persona o institució que les aconselli, i les deixa més exposades encara a l'arbitrarietat de la família que les "contracta".

Exposades a abusos sexuals  

Per això, des de la Fundació SURT, la seva directora, Sira Vilardell, reflexiona que la situació de vulnerabilitat que viuen les exposa a "explotació laboral, però també sexual". És el cas d'una de les entrevistades, que recorda com un dels fills de la persona que cuidava "venia borratxo a la nit": "Entrava reiteradament a l'habitació per forçar-me. Et sents indefensa, no pots fer res, d'ells depèn tot perquè et donen un sostre i un sou encara que sigui precari".

Vilardell explica que la casuística d'aquestes dones és molt àmplia i que tot comença fins i tot amb el "com venen aquí, moltes vegades venen a través de xarxes per a ser explotades aquí". 

Un altre dels testimonis ens parla ja des del seu país, a Hondures, on va tornar en haver estat violada per un dels homes que vivia a la casa. De fet, l'obligava en molts casos a ser com la seva dona: "Això entrava al sou, deia". Les vexacions i els atacs continus a la confiança de la treballadora per qualsevol de les seves condicions, com a dona, persona pobra o migrada, són també habituals en totes les entrevistades.

"Em deien que on aniria fora d'aquesta casa, que ningú contractaria una migrant sense papers i que aquí no tenia ningú."

De fet, algunes han pagat fins i tot perquè els facin el contracte, i han hagut de pagar de la seva butxaca la Seguretat Social, l'advocat o el gestor per fer el contracte, davant la negativa de la família. Galeas explica que moltes venen "sense saber quins drets tenen, sigui quina sigui la seva situació". La pandèmia ha fet que la situació sigui molt pitjor perquè la desesperació de moltes dones ha anat a més i estan disposades a treballar pràcticament al preu que sigui.

Espanya, un dels estats que no ha firmat el conveni amb l'OIT  

A Espanya, les condicions de les treballadores de la llar, fins i tot les que tenen contracte, no és la d'una empleada qualsevol. Estan en un règim diferent i no cotitzen per algunes contingències, un fet que fa que no tinguin dret a l'atur. De fet, un terç d'aquestes treballadores no tenen contracte laboral, segons un informe recent de l'Organització Internacional del Treball (OIT).

L'OIT va signar l'any 2011 el Conveni 189 sobre el treball decent per a les treballadores i treballadors domèstics. El govern del Partit Popular no el va ratificar llavors, com sí ho van fer Alemanya, Portugal, Itàlia i Bèlgica. Ara, el PSOE ha instat el Senat a convalidar el conveni, així com la ministra de Treball, Yolanda Díaz, que també s'ha mostrat a favor, però quan es compleix una dècada de la creació d'aquest conveni, Espanya encara no l'ha firmat.