Tres mesos d'erupció del volcà de La Palma: "És un escenari de guerra, estem trencats"

El Teneguia Princess és un complex hoteler de quatre estrelles, al municipi de Fuencaliente, al sud de l'illa de La Palma. Però fa tres mesos que els seus clients no són turistes, sinó persones desallotjades de casa seva. N'hi ha més de 400. Moltes potser no havien trepitjat mai un hotel, i ara s'hi troben vivint. Algunes saben que han perdut casa seva per sempre, i d'altres confien a poder-hi tornar. El volcà s'apagarà, però les seqüeles emocionals que deixa a l'illa són devastadores. Perquè després de la riuada de lava n'ha vingut una altra. Aquesta, invisible. La de dolor.

El Víctor Pais ha perdut la casa i els terrenys amb plataners que tenia. Els seus pares també ho han perdut tot. Ell va ser evacuat el primer dia, però la casa on va anar, poc després, també va haver de ser desallotjada.

En tres mesos, ha viscut a quatre llocs diferents. Per molta gent, com ell, la pèrdua dels plataners és fins i tot més greu que quedar-se sense casa, perquè suposa la desaparició del seu mode de vida.

"Ha estat un infern. Tinc una sensació de buidor absoluta. És una agonia. Sents molta incertesa i molt dolor. Perquè he vist la gent gran totalment trencada. Ha estat un escenari de guerra. Sense morts, és veritat, però un escenari de guerra. Ha estat horrorós."

El hall de l'hotel s'ha convertit en una consulta. És fàcil trobar-hi psicòlegs i especialistes atenent famílies. Moltes, amb nens que han hagut de canviar d'escola perquè ara viuen a l'altra punta d'on vivien abans.

La Raquel Rocha vol ser optimista i no enfonsar-se, però no pot evitar patir per la incertesa. No sap si podrà tornar a casa:

"Jo ara mateix estic aquí sola, amb un nen petit. He perdut la feina, i em venen moltes preguntes al cap. No sé com tirarem endavant."

Davant seu, la Kesia Castillo l'escolta i pren notes. És educadora i pedagoga. Adverteix que, un cop s'apagui el volcà definitivament, pot començar el més difícil:

"Que s'acabi pot comportar, fins i tot, una baixada emocional. És el moment en què la gent s'haurà d'asseure, i haurà de decidir què fa amb la seva vida, com ho reconstrueix absolutament tot."

L'atenció psicològica s'ha multiplicat des de l'inici de l'erupció. En molts casos, gràcies als voluntaris, perquè la sanitat pública està desbordada. Hi ha persones que van demanar cita al setembre i els l'han donada pel gener.

Una de les voluntàries és l'Estefania Martín. Va arribar a l'illa fa tres mesos. No dona l'abast amb totes les visites diàries que té:

"El que ens trobem és una tristesa profunda, ira, una sensibilitat extrema, símptomes depressius... Hi ha una preocupació constant pel futur, i per si poden passar més catàstrofes."

I hi afegeix:

"També ens trobem una desil·lusió per les ganes de viure i seguir endavant. És fins i tot normal, acabes de perdre-ho tot i el primer que et passa pel cap és no continuar."      

A l'hora de sopar, el Jorge i la seva filla es troben amb els avis al restaurant de l'hotel. Viuen en dues habitacions contigües, ara comunicades.

L'àvia, la Consuelo, encara no es creu el que els ha passat. "Sento un buit molt gran", diu. El seu marit, a més, va tenir un ictus pocs dies després de ser evacuat. Ara està recuperat: "Estic tranquil, sé que no tinc res, i que he de viure el que em queda."

Tant al Jorge com als seus pares ja els han donat un pis de lloguer subvencionat els tres primers anys. Però encara no s'hi han instal·lat perquè l'han de moblar. Serà l'inici d'una nova vida, molt diferent de la que tenien, ara sepultada per 30 metres de lava. El Jorge explica:

"Per molt que intenti somriure i ser fort, encara segueixo plorant com un nen petit. Crec que el dol passarà el dia que pugui tornar al lloc on vaig néixer. Que pugui asseure'm sobre la lava sabent que allà sota hi ha casa meva."  

No gaire lluny de l'hotel, hi trobem un dels accessos per carretera a la zona evacuada. Fins aquí ve la gent que intenta arribar a casa seva per netejar-la de cendra. Les cues de cotxes són habituals.    

Com que la lava també ha arrasat carreteres, s'ha de donar la volta a l'illa per poder fer un trajecte que abans es podia fer en pocs minuts.  
 
"Fem una hora i mitja de carretera. Quan arribem aquí, a vegades ens hem d'estar un parell d'hores esperant, perquè si hi ha gasos no et deixen entrar, potser has d'acabar fent mitja volta i tot. Si entrem, podem estar un parell d'hores a la casa. I després, una altra hora de tornada", explica el Mario Camacho.

I així cada dia, o alguns dies a la setmana. Des de fa tres mesos. La Sandra Acosta i el seu marit, dins del cotxe aturat, ens diuen com se senten:

"Fatal. Horrible. És la incertesa total. Perquè amb la cendra que ha caigut no saps si tens la casa dempeus o no. Depèn de la que hi hagi pot ensorrar el sostre. I ara fa quinze dies que no hi hem pogut entrar."  

El municipi de Llanos de Aridane és el més afectat pel volcà. Una quarta part dels seus habitants van ser evacuats.

El René Pérez hi té un gimnàs. Quan va esclatar el volcà, va pensar a tancar-lo, perquè no hi anava ningú. Però els clients li van demanar que no ho fes. Van anar tornant. A poc a poc, el gimnàs ha anat recuperant el pols, i ara és un espai de teràpia i socialització.  

"Fins i tot hi ha gent que va ser desallotjada, que viu a l'altra punta de l'illa, i que segueix fent tres quarts d'hora o una hora de cotxe per venir fins aquí. Han perdut casa seva, i totes les rutines que tenien, i el gimnàs és un vincle emocional que tenen amb la vida que portaven abans."

Després dels exercicis, la Verónica ens explica que el dia del Pilar va veure com casa seva quedava enterrada per sempre:

"Quan va començar el volcà, vaig estar una setmana o dues que no aixecava cap. No tenia ganes de fer res. Però els amics em van animar. Ara intento venir cada dia. És una estona que no penso en res."

Si tot va bé, i es manté la inactivitat del volcà, el dia de Nadal es farà oficial la fi de l'erupció. Acabaran tres mesos que, per a molta gent, han suposat una catàstrofe. I començarà el més difícil, la reconstrucció. També, l'emocional.