"Treva olímpica": els Jocs de París revifen un patriotisme inèdit a França

Els Jocs Olímpics de París 2024 han estat un antídot per la França submergida en la incertesa que el 30 de juny va mostrar-se favorable com mai, en unes eleccions legislatives, a una opció política d'extrema dreta. Van ser més de 10,6 milions de vots els que va treure el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i Jordan Bardella, davant d'un total de 32 milions de vots emesos.

El percentatge marca tendència, situa l'extrema dreta com el partit més nombrós a l'Assemblea Nacional i queda ancorat com la raó d'una crisi política que el president Emmanuel Macron encara no ha estat capaç de reconduir.

Aquest parèntesi estival, aleshores, ha estat només això, una "treva olímpica interna" en aquesta França dividida o haurà canviat alguna cosa, al país?

El 26 de juliol, dia de la inauguració, els francesos s'endinsaven en l'aventura d'inaugurar els Jocs Olímpics al riu Sena en un ambient de crispació, fractura i esgotament com feia temps que no vivien. El govern estava angoixat per la seguretat, 90 caps d'estat i de govern presenciaven una cerimònia que la pluja va deslluir.

Al matí, un sabotatge a la xarxa de trens d'alta velocitat feia desviar l'atenció de mig món a les estacions de tren parisenques i presagiava el pitjor per als francesos, estoics en tot excepte davant la por al ridícul. Però la dinàmica dels Jocs ha capgirat aquests inicis com un mitjó i l'orgull francès ha pujat dia rere dia.

Les medalles a favor de França van començar a caure molt aviat i no han parat; els elogis per l'originalitat de la cerimònia d'obertura plovien d'arreu del planeta, més enllà de la pluja real que va deixar una de les estampes menys edificants del dia de la inauguració: caps d'estat i de govern tapats amb plàstics perquè el tendal on estaven refugiats mentre veien l'espectacle no els cobria prou.
 

Una cerimònia concebuda com un "manifest contra la por" 

El secretisme previ a l'esperada desfilada de les delegacions olímpiques sobre vaixells navegant pel Sena va redoblar la sorpresa de cada "escena" oferta. Els tempos de la retransmissió televisiva van ser lents i per a molts espectadors això va rebaixar el resultat final.

Però al cap dels dies, la redescoberta de cada un dels 12 quadres representats al llarg de la cerimònia permetia descobrir quina era la verdadera intenció dels ideòlegs d'aquell espectacle. Res es va fer perquè sí i, en gairebé tots, hi havia un missatge, si no polític, sí d'homenatge cultural.

El quadre amb més intencionalitat va ser la combinació de la cantant francesa nascuda a Mali, Aya Nakamura, interpretant un dels seus hits sobre el Pont de les Arts amb la Guàrdia Republicana i l'Institut de França --seu de l'Acadèmia francesa-- de fons.

Quan al març es va filtrar el nom de Nakamura com una de les artistes que podrien participar en la cerimònia, a Marine Le Pen se li va escapar una crítica desmesurada sobre la jove, criada en un municipi al nord de París al costat de l'aeroport Charles De Gaulle, on el seu pare treballava:

"És una provocació suplementària d'Emmanuel Macron, que cada dia es lleva dient: 'Què faré avui per humiliar els francesos?'"

La líder de l'extrema dreta humiliada per veure una cantant nacionalitzada francesa el 2021 a la cerimònia d'obertura forma part d'aquesta França del 2024.

L'historiador que va construir el relat darrere l'espectacle, Patrick Boucheron, donava aquest titular al diari Le Monde uns dies després:

"Ens vam imaginar aquesta cerimònia d'obertura com un manifest contra la por."

La por d'alguns francesos, s'entén, a la França diversa feta de ciutadans de múltiples orígens i gammes de color de pell. Però també la por a la diferència sexual i de gènere.

En una entrevista a la ràdio més escoltada del país, France Inter, Boucheron intentava esquivar tota polèmica: "Era una manera d'explicar la història de la nostra diversitat i d'afirmar amb valentia que és així com viurem junts."

Poc soroll davant polèmiques i amenaces 

Més enllà de si l'actuació de la banda militar amb la cantant va estar més encertada o no, el playback d'Aya Nakamura és el que més comentaris ha generat a dins de França.

A la resta del món, va sorprendre més l'escena protagonitzada pel cantant Philippe Katerine, pintat de blau com un gran barrufet ajagut a dins una safata de menjar en una taula plena de personatges extravagants, una escena que la gran majoria de comentaristes no va saber contextualitzar en el moment de veure-la en directe.

Alguns van dir que era una versió queer del famós quadre "El Sant Sopar", de Leonardo da Vinci. Cristians d'arreu del món es van queixar obertament pel que consideraven una blasfèmia. El director de la cerimònia, Thomas Jolly, es va afanyar a explicar que el quadre de Katerine representa Dionís, el déu del vi i de la festa, i que per això l'escena portava el títol de "Festivitat".

Les xarxes no tenen filtre, però, tant Jolly com una de les figurants del banquet pagà, la drag-queen Barbara Butch, han rebut comentaris homòfobs, grassòfobs i fins i tot amenaces de mort, els dies posteriors a la cerimònia.

La fiscalia de París ha obert una investigació per ciberassetjament. Però els mitjans no han volgut fer-ne gaire més d'eco ni dimensió política. Són dies per celebrar i és precisament contra tot aquest tipus de reaccions, a dins i a fora de França, que els creadors de la cerimònia d'obertura volien lluitar. Ignorar-les ha estat la manera amb la qual han decidit respondre-hi.

Una ciutat organitzada per acollir, un país que ha après a divertir-se 

Amb el país i els polítics de vacances, París s'ha buidat per deixar espai als amants de l'esport que no han volgut perdre's competicions i entusiasmes. Són moltíssims els parisencs que han marxat aquests dies. 

Les enquestes prèvies deien que almenys dos de cada tres abandonarien la ciutat durant els Jocs, espantats pel possible caos circulatori i l'allau de visitants. Potser alguns, des de l'estranger o les segones residències, se'n desdiuen ara en veure per la televisió el fervor i l'alegria als estadis i als voltants de les zones de fans instal·lades a diferents punts de la ciutat.

Els francesos que celebren amb una alegria inusualment extravertida els resultats dels seus atletes segurament no pensen ni voten el mateix, però aquests dies només expressen un sentiment: l'orgull per un país que ja ha superat les expectatives de medalles per aquesta cita. Pocs esdeveniments com uns Jocs Olímpics poden arribar a fer coexistir valors atribuïts a la dreta, com el patriotisme i el nacionalisme, i a l'esquerra, com la fraternitat i l'internacionalisme.

Tots els francesos s'han pogut sentir reflectits d'una manera o altra amb el que està passant, aquests dies. En aquest sentit, la "treva olímpica" tan desitjada i reclamada per aturar els conflictes bèl·lics al Pròxim Orient, Ucraïna o al Sudan, on ha acabat funcionant és a França mateix. 

I la concòrdia s'ha implantat en una mena de màgia que ha sorprès els mateixos francesos. Ni tan sols la capitalitat ha estat objecte de queixes, amb un Comitè organitzador que havia repartit olimpisme per tot l'Hexàgon i fins i tot a la Polinèsia. 

Prova d'aquest ambient excepcional és que després de la cerimònia d'inauguració, les veus més discordants, les de l'extrema dreta, ja no s'han tornat a reproduir. França s'ha expressat als Jocs a través de molts atletes amb pares o avis d'origen estranger. Els dos darrers rellevistes de la flama olímpica a encendre el peveter eren negres: Marie José Perec i Teddy Riner. 

A França s'ha comentat com el valor més positiu de tots i ningú n'ha fet tema de debat. El concepte del "vivre ensemble", és a dir, "viure junts", que tant va trontollar durant la campanya electoral de les eleccions legislatives, s'ha tornat a erigir com un valor per protegir i conservar.