Trobada d'antics veïns del barri de barraques de Can Valero
Van ser veïns als barris de barraques de la muntanya de Montjuïc de Barcelona. La majoria de la barriada de Can Valero, el nucli més poblat; gairebé 10.000 veïns instal·lats entre l'Estadi Olímpic, el cementiri i el castell de Montjuïc, una realitat incòmoda per a les autoritats dels anys 50 i 60 del segle passat. Finalment, les barraques es van enderrocar i els veïns van ser traslladats a polígons que es van construir a Pomar, a Badalona; Cinco Rosas, ara Camps Blancs, a Sant Boi de Llobregat, o Sant Cosme, al Prat de Llobregat.
Però, quaranta anys després, no han oblidat els seus orígens. Ahir es va fer una emotiva trobada a Gavà en què es van reunir 260 persones que van viure als barris de barraques de Montjuïc. Malgrat la duresa de les condicions de vida d'aquells anys, recorden els aspectes positius fins i tot amb orgull. La trobada, amb un dinar a la Pineda de Gavà, va servir per recordar experiències viscudes en comú, que alguns dels antics veïns estan recopilant a través de testimonis i de fotografies.
Victoria Lecha, néta dels fundadors de Casa Valero, el bar que va donar nom al nucli, mostrava fotografies dels seus avis, que fa un segle van establir el berenador. Anys després, amb l'arribada dels immigrants, es van anar multiplicant les barraques construïdes als horts agrícoles de la muntanya de Montjuïc: "Aquests senyors són els meus avis que van vindre de l'Aragó. I ell es deia Valero Lecha. Jo crec que el nom de Can Valero ve perquè ell es deia Valero."
Florentina Serrano pertany a una altra nissaga important en la història del barri, els Serrano, que van crear un altre bar on els barraquistes trobaven tota mena de subministraments. Recorda el creixement del nucli de barraques: "Era un barri obrer, un barri d'emigració, de gent que venia dels pobles, fugint de la guerra, ho passaven molt malament. A Barcelona no hi havia habitatge i havies d'anar de lloguer. La gent, per poder viure en família agafava un terreny, es feien una barraca i allà vivien en família."
La construcció de les barraques sovint es feia de nit i d'amagat per evitar el risc que fossin enderrocades. Com recorda Rafael Toro: "Molts cops es feia un tancat de canyís i per dins es feien les parets. A mesura que quedaven enllestides, les dones les blanquejaven, i ja l'endemà la casa estava feta." Sempre amb la por que vingué la policia, amb el temut agent a qui anomenaven "El Grabao" i els seus operaris, els "picos", que tiraven a terra les barraques sense censar: "Veies les famílies plorant perquè llençaven fora de la barraca els quatre estris que tenien i l'enderrocaven."
Malgrat totes les penalitats, la majoria dels antics veïns de Can Valero conserven un bon record. Isabel Botas recorda que no tenien aigua corrent ni llum, però que eren feliços. Diu que "molta gent gran que va anar a viure als pisos va morir de pena", i lamenta que no es fessin habitatges en condicions a la mateixa zona, on es vivia bé, prop de la natura.
Florentina Serrano recorda l'harmonia que regnava entre els veïns de Can Valero: "Jo enyoro la vida en aquell barri de barraques; eren unes persones molt dignes. I estic orgullosa d'haver viscut cinquanta anys en un barri marginat en què he sigut sempre una persona respectada."
