Trump i la por a Rússia esquerden el tractat antimines: impuls a "l'arma més estúpida"
La campanya internacional per la prohibició de les mines lamenta l'anunci de Finlàndia, Polònia i els tres països bàltics de deixar el Tractat d'Ottawa i l'interpreten com un intent enganyós de calmar la població
El trencament dels Estats Units amb Europa, promogut per Donald Trump, alimenta la por que Vladímir Putin vagi més enllà de la invasió d'Ucraïna.
Tots els països veïns de Rússia, tret de Noruega, han anunciat que deixen el tractat internacional que prohibeix les mines antipersona, en vigor des del 1999. Finlàndia, Polònia, Estònia, Letònia i Lituània, socis de la Unió Europea, aposten per recuperar aquestes armes perquè --si cal-- són fàcils d'utilitzar i es poden fabricar de pressa i en grans quantitats.
Finlàndia, la gran frontera
L'1 d'abril, el primer ministre finlandès, Petteri Orpo, va insistir en la vigència de l'amenaça russa per justificar l'augment del pressupost de defensa i la retirada de la convenció internacional contra les mines, l'anomenat Tractat d'Ottawa. Finlàndia, que té 1.340 quilòmetres de frontera amb Rússia, feia un pas més cap al rearmament, dos anys després d'entrar a l'OTAN.
"Avui, el govern ha decidit que Finlàndia augmenti el pressupost de defensa com a mínim al 3% del PIB el 2029. També proposem que Finlàndia comenci a preparar la retirada de l'acord d'Ottawa".
Finlàndia es va convertir, així, en el cinquè país que anunciava la intenció de deixar el tractat després de fer-ho Polònia i les tres repúbliques bàltiques, el 18 de març. Letònia ja ho ha fet efectiu aquest dijous en un vot al Parlament.
La Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersona (ICBL, International Campaign to Ban Landmines) es mostra consternada. Tamar Gabelnick, directora de l'ONG, creu que es tracta d'un gest de cara al poble finlandès perquè encara té molt presents els dos períodes d'ocupació russa.
"Entenem la por de la població, però també entenem que es tracta d'una maniobra política dissenyada per fer que la gent se senti millor d'una manera una mica enganyosa."
"Una maniobra enganyosa"
Gabelnick creu que és un error de base considerar les mines estratègicament beneficioses com va fer el ministre de defensa finlandès, Antti Häkkänen, que les va qualificar d'"arma clau" davant de "l'ús massiu de la infanteria russa".
Ben al contrari, el cofundador de la campanya colombiana antimines, Camilo Serna, explica que Ucraïna és un bon exemple de la poca utilitat de les mines per aturar l'enemic.
"La història ha demostrat que les mines antipersones no serveixen en una estratègia de guerra. A Ucraïna, Rússia segueix avançant i les mines no l'han frenat".
L'altre punt és com s'ho faran Finlàndia, Polònia i els Bàltics per adquirir una arma que teòricament només fabriquen països que no van firmar el tractat d'Ottawa, com són la Xina, l'Iran o la mateixa Rússia.
Serna recorda que els Estats Units van firmar l'acord, però que mai no el van ratificar. És més, Washington va començar a subministrar mines antipersona a l'exèrcit d'Ucraïna el novembre passat.
Un acord de Premi Nobel
L'any 1997, l'activista nord-americana Jody Williams va rebre el Premi Nobel de la Pau com a fundadora de la campanya internacional per a la prohibició de les mines, amb qui va compartir guardó. Mesos després es firmava el Tractat d'Ottawa i al cap de dos anys entrava en vigor.
Els països signants es comprometien a no utilitzar, ni desenvolupar ni produir ni adquirir, ni emmagatzemar "mai, sota cap circumstància" mines antipersona. Segons l'ONU, a data d'avui, 165 països han firmat la convenció, però només l'han ratificat 133. Entre els absents: els EUA, Rússia i la Xina. El balanç d'aquests 25 anys és positiu, explica l'activista.
"Gairebé no hi ha fàbriques de mines antipersones. De tenir milers de víctimes a l'any al món, hem passat a centenars, i el més important són els milions de quilòmetres quadrats de terres que s'han recuperat per als més pobres".
L'arma més "estúpida"
Els defensors de les mines al·leguen que és un arma econòmica, fàcil de fabricar, usar i emmagatzemar. El desavantatge són les víctimes, la gran majoria civils. Tamar Gabelnick opina que "una mina és la més estúpida de les armes perquè no es pot dirigir contra l'enemic" i gairebé sempre la trepitja algú que no hi té res a veure: el 85% de les víctimes són civils, i el 40%, nens.
La mina és tan senzilla de fer i d'utilitzar com cara és de retirar. N'adverteix el cofundador de la campanya antimines a Colòmbia, on encara queda un 20% de territori per netejar a causa de l'activitat dels grups escindits de les antigues guerrilles.
"Les mines no distingeixen quan s'acaba un conflicte. Deixen una contaminació molt gran i els països han de fer una inversió enorme per al desminatge. A més, s'inhabiliten els camps de conreu i es genera un gran risc per a la població civil que pot durar molt de temps."
Més crims de guerra
La campanya internacional per a la prohibició de les mines veu la retirada d'aquests cinc països com "una greu amenaça per a les normes humanitàries". Serna creu que debilita la posició moral i legal d'Europa perquè "el missatge és que tot s'hi val".
"Si aquests països ho fan, què faran la resta de països del món, com és el cas dels llatinoamericans o els africans que no han estat tan respectuosos amb el dret internacional humanitari? El risc és que hi hagi molts més crims de guerra."
La campanya no tira la tovallola i, si no convenç els governs, espera convèncer les persones.
L'activista colombià apunta com a objectiu les generacions de 20 a 40 anys que no saben les conseqüències de l'ús de mines en guerres com la dels Balcans. Croàcia espera retirar les últimes l'any que ve, més de 30 anys després que va acabar la guerra.
