Turquia ataca Rojava: "font de pau" al Kurdistan sirià?

Turquia ha batejat l'operació militar contra els kurds al nord de Síria amb el nom de Font de Pau. Però una mirada elemental als efectes previsibles de la invasió parcial de Rojava –el nom que els kurds donen al Kurdistan occidental, en territori sirià– apunten, al contrari, a una revifalla del conflicte en un territori on començava a definir-se un escenari de postguerra.

Els motius d'Erdogan

Erdogan actua, sobretot, per motius interns. El president turc, que ha perdut fa poc el control del seu feu tradicional, Istanbul, no passa pels millors moments de popularitat. I sap que poques coses cohesionen més el nacionalisme turc que esgrimir l'amenaça kurda. Els diaris han saludat l'operació amb titulars com "Gran operació per la pau", "Per la pàtria" o "La nació turca és amb vosaltres".

L'opinió pública està disposada a comprar l'argument que cal allunyar els "terroristes" de la frontera creant una franja de seguretat de 30 km d'amplada. La repressió als dissidents, que s'expressen al carrer i als mitjans de comunicació, i el reforçat control policial de les ciutats kurdes de Turquia passen desapercebuts.

Les forces ocupants, però, no distingeixen entre milicians i població civil. Desenes de milers de persones ja han començat un nou èxode cap al sud. L'ONU alerta sobre el risc d'una altra crisi de refugiats, i la comunitat internacional assisteix, de moment, amb més gesticulació que acció, a un episodi que alguns líders internacionals no dubten a qualificar de neteja ètnica: l'expulsió per la força de la població kurda i la seva substitució per dos milions de refugiats d'origen àrab, dels 3,6 milions que, en el marc de l'acord amb la UE, es troben retinguts en territori turc.

L'objectiu final és alterar els equilibris demogràfics i ètnics de la zona i que els kurds hi deixin de ser majoritaris. I, de passada, Erdogan suavitzaria les tensions socials que la presència massiva de refugiats està provocant en les principals ciutats turques.

La traïció de Trump

Sobre el paper, Turquia no ha de tenir gaire problemes per imposar-se a les forces kurdes. El segon exèrcit de l'OTAN en nombre d'efectius hauria de superar en pocs dies una milícia, les unitats de protecció popular (YPG) que han estat clau per combatre contra Estat Islàmic, però que ara s'enfronten a unes forces armades regulars en un duel clarament desequilibrat, després que han perdut el suport dels Estats Units.

A Donald Trump li va semblar raonable el pla que Recep Tayyip Erdogan li plantejava per telèfon, i que després el president turc va explicar davant l'Assemblea General de les Nacions Unides. Els Estats Units van retirar els escassos efectius militars que els mantenien, amb funcions gairebé de control i policia, que eren la garantia de contenció dels plans turcs.

Trump, contra l'opinió del Pentàgon, de demòcrates i de molts republicans, propiciava així les hostilitats entre dos dels seus aliats. Pel president, però, aquesta decisió reforçava la doctrina de l'"America first" que el va portar al poder. El seu votant està cansat de la implicació en guerres "ridícules, inacabables i tribals on no hi tenim res a guanyar", com ha dit el mateix Trump, encara que posteriorment –erràtic com sempre– hagi amenaçat Turquia amb l'ofegament econòmic si l'operació militar és massa contundent.

La traïció nord-americana als kurds té també conseqüències en altres fronts. Certa premsa israeliana, per exemple, es pregunta si els Estats Units continuen sent un aliat en qui es pot confiar. La mateixa qüestió es planteja a l'Aràbia Saudita. Són preguntes retòriques, perquè per desgràcia per al poble kurd, el seu pes geoestratègic i els seus lligams amb interessos econòmics i polítics no són comparables als que es mouen a Tel Aviv o Riad. Però sí que és cert que Trump ha deteriorat una mica més la imatge i la credibilitat internacional del seu país, que abandona a la seva sort a qui l'ha ajudat de manera decisiva en la lluita contra el seu enemic global, Estat Islàmic.

I Europa? Atrapada

Europa és ostatge del seu acord sobre els refugiats amb Erdogan, com ell mateix s'ha encarregat de recordar des del primer moment de l'ofensiva. "O mireu cap a un altre costat, o prepareu-vos per a una allau de refugiats", ha vingut a dir.

A més, la invasió ha trobat les institucions europees concentrades en la gestió del Brexit i en la transició de la Comissió Juncker a la Von der Leyen. De Mogherini a Borrell.

De moment, Erdogan se sent amb les mans lliures per fer i desfer. Fins i tot abans de desencadenar l'atac va parlar també amb Vladímir Putin, que no el va vetar. Tothom es manté a l'expectativa de si el líder turc farà una operació moderada (pot ser mai "moderada" una operació de neteja ètnica?) i si es limitarà a ocupar els 30 km anunciats.

Protesta a Gènova, Itàlia, contra l'ofensiva turca al Kurdistan sirià (EFE)

Els kurds de l'anomenada Rojava són les víctimes, en aquesta ocasió. Ells, i l'experiment social, econòmic i polític que han forjat, inèdit a la regió, basat en un contracte social que estableix la igualtat de gènere i la llibertat religiosa. Un model revolucionari que enlluerna els internacionalistes i progressistes de tot el món, però que l'establishment occidental contempla amb recel i que segurament no enyorarà si desapareix.